"Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants" (Art. 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans)
El 12 de desembre de 1997 l'Assemblea General de l'ONU va proclamar el 26 de juny com a Dia Internacional de les Nacions Unides en Suport de les Víctimes de la Tortura. (resolució 52/149). A Girona des de fa uns anys ACAT (Acció dels Cristians per a l'Abolició de la Tortura) i Justícia i Pau, commemorem aquesta data amb una pregària ecumènica i una conferència sobre algun aspecte de la tortura o el maltractament.
Des de fa uns dies els míssils de Hamás i la guerra oberta d’Israel han esclatat de bell nou. Un cop més, i ara amb una violència feréstega, ha rebentat aquest bony covat que, com a vesprer maligne i dolorós, corca les arrels de la pau a l’Orient Mitjà.
En un context semblant és difícil fins i tot fer memòria de la Jornada Mundial de la Pau que tingué lloc el primer de gener passat. Fa mal encetar el tema de la pau i, encara més, teoritzar sobre aquest valor tan preuat quan vivim compresos per la carnisseria de Gaza. Sabem que ningú pot canonitzar cap de les dues parts del conflicte, però, malgrat aquesta evidència, corprén l’atac indiscriminat d’Israel i, sobretot, la desproporció de la massacre. El govern israelià ha oblidat qualsevol referència ètica i també l’aforisme bíblic de “l’ull per ull, dent pe dent”, que ens sona tan dur, i ha decidit apuntar-se al “mil per u” masacrant tant els milicians de Hamàs com les innocents víctimes civils.
Ens corprén la paradoxa d’un poble que va patir l’Holocaust i que, amb els seus atacs disforjos, causa holocauts entre els pobles que massacra. D’altra banda, la guerra israeliana-palestina es diferencia molt poc de les altres guerres, com ara la recent matança al Congo. Sols, potser, perquè Israel és una potència militar i, com a tal, quan ataca ho fa sempre de manera excessiva, fora mida.
En aquest context, què podem dir de la pau sense que no ens soni a tots com a paraules buides? Però no ho són, al menys per als que treballam per aconseguir una societat millor. Sí que potser que ho semblaran als poderosos del món que s’omplen la boca de paraules justes i pacífiques, però que, a l’hora de decidir i d’actuar, afiquen dins el calaix les proclames sobre la dignitat de les persones i dels pobles i els seus drets inalienables, per guiar-se sols pel que convé als interessos de la realpolitic. No podem callar davant les barbaritats que massa sovint els homes protagonitzam. No volem que el nostre silenci sigui còmplice.
Aquesta guerra, com totes les guerres ha d’acabar ja. Cap guerra té sentit. Cap guerra porta a la pau, sinó a la mort. La mort física de les víctimes i la mort com a persones dels que han matat. Cap guerra és justa, encara que, des d’ un cert punt de vista, es pugui discernir ben clarament qui l’ha iniciada, qui han estat els agressors i qui els agredits. Hom pot comprendre els motius d’una guerra, com la que inicien els oprimits contra els opressors, però mai no és bona ni justa: porta a la mort, a l’odi, a la venjança, a la humiliació de tanta gent! Més enllà de les raons que cada part pot adduir, cal que ens adonem que el valor més sagrat, el de la vida, que defensam en teoria des d’Occident com a paradigma del nostre món, modern i civilitzat, es contradit i ofegat quan, en un món global, en nom de qualsevol altre valor, per mític que ens sembli, decidim optar pel camí de la violència. Opressors i oprimits, tots perden la raó i les raons quan decideixen matar.
Les valoracions i les raons politiques que s’amaguen sota les bombes isralianes no poden fer bons els bombardeigs i la sang vesada. Quan hom defensa la pau i la vol per a tots, ho fa des de’uns valors ètics irrenunciables, els únics sobre els quals pot construir-se un futur millor, més equitatiu i en pau. Des de la perspectiva d’un codi ètic comú i universal la guerra no és el camí per solucionar els conflictes, sinó el diàleg i la negociació, els quals, a la vegada, impliquen dues consideracions fonamentals: la primera, no perdre el sentit realista que fa considerar que la Història empeny les dues contraparts, Poble Palestí i Israel, a reconèixer’s mutuament el dret a existir. La segona, el dret conseqüent a què ambdós pobles ocupin un territori amb llibertat i autonomia plenes. La pressió de la comunitat internacional s’ha d’exercir en el sentit d’ accelerar aquest reconeixement mutu amb la finaliytat que no morin més persones per una realitat que el pas dels anys imposarà.
Però quan volem bastir un món en pau, exigim així mateix unes Nacions Unides que no restin impotents davant conflictes sagnants com el de Gaza. Impotents i manipulades per les potències que, després de tot el que el món ha viscut des del final de la Segona Guerra Mundial, encara conserven el dret de vetar qualsevol resolució contrària als seus interessos, per justa i urgent que sigui. Un món global com els nostre no pot edificar-se d’acord amb les pautes de la pau sense unes Nacions Unides reformades, amb una estructura i organització noves que atorgui protagonisme a les potències emergents i amb una capacitat operativa i sancionadora àgil i eficaç.
Però no sols cal evitar o aturar les guerres i els conflictes, més o menys violents. Si volem treballar per a un món en pau, caldrà forçar una decidida pressió internacional perquè, més enllà dels problemes que cada país té plantejats i ha de resoldre, no oblidem que la pobresa de continents i de pobles sencers és la més gran amenaça de violència que s’aixeca sobre el planeta. És veritat que la crisi que, entre nosaltres, afeixugarà la vida de molts ciutadans sobretot dels més pobres, ens ha de preocupar, però no podem reduir-nos als de més a prop: cal entendre que centenars de milions de persones viuen als pobles empobrits en crisi extrema i permanent, amb poc més d’un dòlar diari per sobreviure. Si no els tenim ben presents a l’hora de resoldre els nostres problemes amb l’argument que en tenim prou amb els d’aquí, el món i la pau que bastirem serà tan fràgil com si edificàssim la nostra casa damunt l’arena.
Carmel Bonnín President de Justícia i Pau de Mallorca
Fa poques setmanes, algun mitjà informava que en un descampat de Roses s'havia trobat el cadàver d'un home de 41 anys que havia mort de gana. L'home, d'1,75 d'alçada, aproximadament, pesava poc més de trenta quilos. I molt poca informació més: que era un indigent, de nacionalitat francesa i que havia mort feia uns dos dies. Aquest tipus de notícies sempre m'afecten profundament i em fan reflexionar: què és el que no faig bé que provoca aquests fets? O, si voleu: què és el que no fem bé que provoca que es donin desgràcies com aquesta? Perquè no crec que ningú desitgi que hi hagi persones que es morin de gana. Si més no, a prop de casa, perquè cada dia, al món, en moren més de seixanta mil per aquesta causa.
"Totes les persones tenen el mateix dret als béns que són necessaris per a l'existència. Per tant, tot ésser humà té dret a viure i, consegüentment, a tenir els mitjans per alimentar-se, vestir-se i tenir una casa. Un bon criteri per comprovar la bona marxa d'un país no és el nombre dels seus milionaris, sinó el fet que ningú no passi fam" (Gandhi)
El 31 de maig el Govern anuncià una retallada del 55% al pressupost de Cooperació al Desenvolupament, que passà de 49 milions d'euros el 2010 a 22 milions per al 2011. Aquest pressupost el gestiona l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que haurà de patir un ERO, el primer en una agència pública catalana, que pot suposar l'acomiadament de bona part de les persones que hi treballen.
El mes de febrer el diari britànic The Guardian publicà una informació sobre les condicions de vida dels immigrants que treballen o cerquen feina a la zona d'agricultura intensiva situada al llarg del rerepaís d'Almeria. La informació, difosa per rebelion.org, diu que hi ha situacions que entren de ple en la definició oficial d'esclavitud de l'ONU; i l'esclavitud fou abolida a Espanya el 1872.Aquesta zona, en què l'abril de 2010 hi havia uns 80/90.000 immigrants, abasteix d’hortalisses i alguna fruita, com la maduixa, els països del nord d'Europa que, pel clima, no en podrien gaudir durant una bona part de l'any.
Els qui governaran ara ja ho havien fet vint-i-tres anys seguits i m’agradaria que, a fi de retallar la distància que separa la classe política de la ciutadania, siguin eficaços i tinguin ben en compte aspectes essencials.
A final de juliol començàrem a tenir notícia de les inundacions al Pakistan que, el mes d’agost, amb les pluges monsòniques molt més intenses que les habituals, s’agreujaren i agafaren proporcions de gran catàstrofe.
El juliol ha sortit l’índex de transparència 2010, fet per Transparency International Espanya, que inclou els 110 ajuntaments més importants de l'Estat.
Justícia i Pau, Càritas i Intermón, es reuniren amb l'Ajuntament de Girona per revisar el grau d’acompliment del Compromís Polític per la Cultura de Pau, la Solidaritat, la Participació i la Transparència.
De vegades penso que a aquestes alçades de la democràcia espanyola encara haguem de dir que en aquest Estat es tortura, demostra el desinterès dels governants i dels càrrecs electes per evitar-la.
Fa unes setmanes parlava de la violència social i personal de què som responsables, generalment per omissió o per despreocupació. Avui parlaré de la violència estructural, derivada de lleis i polítiques de les institucions de govern en general: municipal, comarcal, nacional, estatal i europea.
Aquest escrit vol ser un petit homenatge al bisbe Òscar Romero. Permeteu-me de deixar de banda molts aspectes de la vida de Romero prou coneguts i comentats. M’ha arribat l’homilia del jesuïta Jon Sobrino pronunciada en l’aniversari de l’any passat a la capella de la UCA.
La vigília de Nadal els diaris gironins informaren, amb fotografies i tot, de l'inici d’una campanya conjunta de Creu Roja i la Policia Municipal de Girona, que consisteix a facilitar flassades i begudes calentes als sense sostre que passen la nit a la intempèrie.
El 7 d'agost vaig publicar un article en aquest diari amb el títol "La dura i llarga odissea de Youb Saoudi". Aquesta odissea, més aviat kafkiana que no pas homèrica, encara dura perquè se li ha denegat diverses vegades el visat per poder retornar a Girona i reunir-se amb la seva família.
L'escriptor Juan Goytisolo ens informà, en un escrit publicat a la revista digital Mientrastanto, que va ser escollit per al Premi Internacional de Literatura de l'Institut Cervantes de Tànger. La dotació del Premi és de 150.000 euros (cent cinquanta mil). L'interlocutor de Goytisolo va ser l'hispanista egipci Salah Fadl, una persona molt respectada en el món intel·lectual i de plenes conviccions democràtiques.Tal com explica en el seu escrit, tant el president com els restants membres del jurat eren de solvència clara i d'integritat moral plena.
A final de juliol es publicà l'Índex de Transparència Municipal 2009, en el qual hi ha classificats els 110 ajuntaments més importants de l'Estat per nivell de transparència.
Arran de l’article sobre la Llei d'Estrangeria publicat l'11 de setembre, alguns lectors m’han demanat que parli del funcionament dels centres d’internament d’estrangers.
Demà s'escaurà l'aniversari de l'assassinat de Joan Alsina. El dia 19 de setembre de 1973, vuit dies després del cop militar del general Pinochet, és detingut i portat a l'internat Barros Arana, on és colpejat i maltractat. A les 10 de la nit és afusellat.
Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació (Benet XVI, Caritas in veritate, 62)
Ruiz-Giménez fou president de la comissió general de Justicia y Paz. Era responsable davant l'episcopat de les activitats i de les declaracions públiques que es feien a tot l'Estat.
Hem vist com les simples sospites d'un tribunal francès i un enjudiciament erroni a Algèria han destrossat la vida d'aquest gironí d'adopció i han provocat, fins ara, sis anys de vida angoixosa i de separació familiar.
Si hi ha un fet incontestable en les darreres eleccions al Parlament Europeu, del passat 7 de juny, és que la mitjana catalana d'abstenció va ser del 62,5%.
Miguel d'Escoto, president de l'Assemblea General de l'ONU ha convocat la Conferència de les Nacions Unides sobre la crisi financera i econòmica mundial i els seus efectes en el desenvolupament, per als dies 24, 25 i 26 de juny, a la qual són convidats els caps d'estat i els caps de govern dels 192 països membres de l'Assemblea.
El mes d'abril passat Fernando Cardenal va venir a Catalunya a presentar el seu llibre Junto a mi pueblo con su revolución. Fernando Cardenal va formar part, durant molts anys, del moviment sandinista.
Josep Frigola, col·laborador de Justícia i Pau Girona. No fa gaire vaig col·laborar en una sessió de formació d'educadors d'una ONG que treballa en el camp de l'educació de base per a joves i adults no escolaritzats(...)
Xavier Merino, membre de Justícia i Pau Girona. El setembre de l'any passat, en una oferta de final d'estiu, vaig comprar a l'establiment que té a Girona (...)
Anna Serra, directora de Justícia i Pau Girona. El consumisme, superat el circuit de les necessitats bàsiques, té a veure amb l'excés de consum i és un disbarat en termes ecològics. Si tota la humanitat consumís al mateix ritme que nosaltres caldrien tres planetes per abastir-nos.
Joan Surroca, membre de Justícia i Pau Girona. Acabo de seguir per Internet diferents compareixences a la sessió de la Comissió d'Afers Institucionals del Parlament de Catalunya(...)
Joan Paredes, col·laborador de Justícia i Pau Girona. Els drets humans constitueixen un sistema de valors universals que són a la base de la dignitat humana, que és tant com dir que sense aquests valors la vida no és digna de ser viscuda. Respectar-los només es pot fer en democràcia. (...)
Anna Serra Salvi, directora de Justícia i Pau Girona. La persona, deia Aristòtil, és un ésser de llenguatge, i el llenguatge, que serveix per dotar de sentit el que ens envolta...
Joan Surroca i Sens, membre de JiP Girona. La democràcia actual és com un vell vehicle que sovinteja el taller per reparar-lo i assegurar un bon rendiment a la carretera. És un vehicle que...
Vaig presentar en un article anterior el contingut del Segon Campus per la Pau, organitzat per Justícia i Pau i l'Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la UdG, i Joaquim Bohigas en publicà un altre amb un resum de les conclusions. Ara m'agradarà de fer unes reflexions, sobre aspectes dels temes que es van tractar.
El 9 de maig de 2007, Justícia i Pau de Girona, juntament amb Càritas Diocesana i Intermón-Oxfam i amb el suport de la Coordinadora d'ONG, van convidar les diferents candidatures que es presentaven a les eleccions municipals a Girona a signar un full de compromís amb la Cultura de Pau, la Solidaritat, la Participació i la Transparència.
M'han demanat unes línies sobre els reptes amb què es trobarà el nou bisbe de Girona. Com que no sóc entès en els envitricolls de l'estructura eclesial diocesana, reflexionaré una mica, com a laic, sobre alguns punts.
“Canviar el món depèn d’una actitud compromesa, sumant-hi una bona informació, uns objectius clars, una capacitat d’organització i ganes de treballar". Arcadi Oliveres
Ahir va ser el Dia Internacional en Suport a les Víctimes de la Tortura. El prestigiós jurista Francisco Tomás y Valiente, l'any 1971, deia: "En el món actual es tortura (...) anteposant l'interès o la raó d'Estat a les garanties o drets individuals dels ciutadans".
Cal llegir o rellegir l'encíclica de Pau VI de 1967 per adonar-se que no es tracta d'afegir pecats a una llista com algú ha volgut fer veure, sinó d'una autèntica preocupació de l'Església pel progrés humà integral de l'home i de la humanitat.
El percentatge dels nostres impostos que haurien d'anar al teu ministeri els destinem a alguna alternativa de caràcter social perquè creiem que els exèrcits són perillosos, cars i obsolets, tot i que respectem qui creu el contrari.
Si fem una lleugera mirada a l'estat del món i també al de casa nostra, possiblement no veurem motius per a l'esperança ni per a l'entusiasme en el canvi.
Els mitjans de comunicació del dia 23 ens informaren de la proposta de directiva sobre el retorn d'immigrants irregulars que aprovaren els vint-i-set estats membres de la Unió Europea i que haurà de ser discutida i aprovada pel Parlament Europeu i els ministres de Justícia i Interior
A partir del primer de maig de 1890, en diversos països europeus i als EUA se celebrà de formes diverses la mobilització obrera. I així nasqué el dia 1 de maig com a data de festa reivindicativa.
L'engranatge econòmic és infernal per als països més pobres. El preu d'alguns productes agrícoles s'ha doblat i, mentrestant, la seva balança comercial ha perdut l'esma que li quedava.
Segons estudis recents, 650.000 persones, l'11% de la població de Catalunya, viuen sota el llindar de la pobresa i no tenen mitjans per sortir-se'n (pobresa persistent). Aquests dies el Banc Mundial ha fet una crida als països rics perquè facin un donació extraordinària per tal d'evitar que la fam en el món prengui dimensions desorbitades. És un escàndol que en ple segle XXI , i havent-hi aliments per a tothom, hi hagi gent que es mori de gana. Segons l'economista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, amb la despesa de quatre anys de guerra a l'Iraq es podria eradicar totalment la fam al món durant 12 anys.
Aquests dies recordem la mort, fa quaranta anys, de Martin Luther King. Malgrat el temps transcorregut, la seva figura segueix essent un exemple i una referència vàlida si de debò aspirem a una convivència sense desigualtats amb els nous arribats a les nostres comunitats establertes.
"Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets". Aquesta afirmació contundent obre la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l'ONU el 10 de desembre de 1948. Fa gairebé seixanta anys.
«Vaig deixar de considerar rics aquells que, tot i tenir ja molt, encara en volien més, i vaig deixar d'anomenar pobres aquells que no tenien allò que no desitjaven.» Aquest raonament d'un personatge de l'exquisida novel·la de Marie Balmary El monjo i la psicoanalista em serveix per introduir una reflexió sobre que mal encaminats que anem per aconseguir pau entre els països islàmics i els de base històrica cristiana.Youb Saoudi és un musulmà algerià que va ser detingut a Salt ara fa cinc anys, i des d'aleshores ha passat tot un seguit de peripècies fins que ha acabat extradit al seu país, sense, però, que cap tribunal hagi fet cap altra cosa que absoldre'l per la manca de fonament de les acusacions.
El 30 de gener commemorem el 60è aniversari de la mort de Mohandas Karamchand Gandhi, profeta de la no violència el segle passat. Gandhi no predicava una actitud passiva davant de la injustícia, sinó que predicava l'enfrontament mitjançant la no-violència activa. Gandhi, també conegut com a "mahatma", ànima gran, sentia una compassió profunda vers tota persona que patia i es rebel·lava contra la injustícia. Ensems també estenia el seu amor a tots aquells que eren els seus enemics i obraven el mal. Per això va adoptar la no-violència com a forma de lluita i, sobretot, de model de vida. Com ell, molts altres homes i dones, han donat testimoni de resistència no violenta.
En relació a la intenció anunciada pel Govern espanyol de reformar novament el Codi Penal, introduint les figures de la “presó permanent revisable” i la “custòdia de seguretat” de fins a deu anys, entre d’altres mesures, Justícia i Pau i el Grup de Juristes Roda Ventura volem expressar:1. La “presó permanent” és una pena cruel i inhumana perquè imposa un sofriment terrible a un ésser humà, l’aparta definitivament de la societat, el sotmet a un aïllament que destrueix la seva condició d’ésser relacional i agredeix profundament la seva salut mental, física, espiritual i la seva dignitat moral.
Justícia i Pau i el Grup de Juristes Roda Ventura volem expressar la nostra preocupació davant la situació que viuen actualment les persones internades a les presons de Catalunya.Constatem que la política de reducció del dèficit públic que impulsen la Unió Europea, el govern espanyol i el govern català, està produint, de fet, que siguin els col·lectius més vulnerables de la nostra societat els qui pateixin les seves principals conseqüències, i estiguin vivint un procés de degradació de les seves condicions de vida, ja de per si precàries, i que s'agreugen dia a dia.Entre aquests col·lectius, hi ha sens dubte, el de les persones empresonades.
Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal.
Clicar aquí per acceptar Vore política
