Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau / 04/03/2013

En aquests moments, hi ha moltes entitats socials amb greus problemes de finançament. De fet, el problema no ve del repetit “haver estirat més el braç que la màniga” o el tendenciós “viure de les subvencions”, perquè les dificultats no vénen de tenir més despeses que ingressos, sinó per la falta de pagaments per part de l'administració de projectes aprovats, realitzats i justificats. En aquest sentit, és evident que l'Administració ajuda més complint els compromisos adquirits, que concedint noves subvencions o signant nous contractes sense saber quan ho podrà pagar.

Val la pena reflexionar sobre el fet que hi ha entitats que basen la seva activitat en projectes que són fàcilment identificables, mentre que hi ha entitats necessàries més enllà de la concreció de la seva feina. En l'àmbit de la cooperació es veu claríssim el contrast: hi ha qui ven apadrinaments, pous, dispensaris o escoles, i fins i tot ho ofereix per “tan sols un euro al mes”. És a dir, hi ha qui t'ofereix sentir-se solidari a baix cost. En canvi, costa de justificar la inversió en recerca sobre les conseqüències de l'extracció del coltan a la RD del Congo, la denúncia dels canvis en la política governamental de cooperació o la sensibilització sobre l'estat de les presons, malgrat que puguin reduir les causes d'alguns conflictes.

Tot pensant en les diverses fórmules de finançament de les entitats, tinc la sensació que habitualment es busca com aconseguir que els teus finançadors habituals (socis, usuaris, espònsors, simpatitzants) estiguin disposats a gratar-se una mica més la butxaca. I al final, es desaprofita la pròpia campanya de finançament com a forma de sensibilització a un públic més ampli: en la mesura que demanes finançament, estàs conscienciant d'una necessitat.

Per capgirar aquest paradigma, em fascinen les iniciatives de dues empreses conegudes mundialment. La primera és la del d'un club esportiu que decidí posar per primera vegada publicitat en la samarreta del seu equip de futbol, però no pas per cobrar de l'espònsor, sinó per mostrar la seva solidaritat, la qual cosa, en associar la seva marca amb la d'un organisme solidari, va incrementar la seva reputació i, de retruc, els ingressos.

El segon exemple, encara més famós, és el del principal cercador d'Internet. En lloc d'oferir un servei de pagament als usuaris, el posa a l'abast de tothom i, d'aquesta manera, moltes empreses s'hi interessen pels milions de visitants que utilitzen aquesta pàgina web. Que sigui gratuït, no significa que l'usuari no en pagui una part del cost en fornir informació valuosa comercialment, i molt menys que l'empresa no hi faci negoci.

No pretenc pas lloar aquestes dues empreses, que ja tenen qui els canta totes les gràcies, sinó les possibilitats d'innovació en el finançament, també en el tercer sector, i especialment el d'aquelles entitats que realitzen una tasca socialment necessària, però difícilment publicitable. Evidentment, el crowfunding ha suposat una magnífica sortida per al finançament d'alguns projectes, però manté la dificultat en el manteniment de les entitats en el moment en el qual la figura de soci, militant, activista o voluntari a llarg termini va de baixa.

Donem la benvinguda, doncs, a la iniciativa de xarxanet.org, d'estrenar un Butlletí sobre el finançament de les entitats. Un butlletí que ha de servir perquè les associacions diversifiquem la captació de fons, i també perquè els sectors que no pateixen les penúries de la crisi entenguin la necessitat de la seva col·laboració. La crisi anirà bé si depura les entitats, fent que resisteixin les potents, amb projectes interessants i ben gestionades. Però malament rai si la crisi acaba arrossegant totes les que no tenen un finançador ric al darrere, independentment de la qualitat del projecte i de les necessitats que atén. Ves que de tant dir que la crisi és una oportunitat, no hi acabem perdent bous i esquelles.

La Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració expressa la seva profunda preocupació perquè amb la proposta de reforma del Codi Penal i, concretament, amb els canvis en l’article 318 bis, s’estableix com a delicte ajudar persones immigrants que es troben en situació irregular. Aquest punt del Codi Penal parla de perseguir i castigar penalment els i les ciutadanes que ajudin persones d’altres països fora de la UE a entrar al país, ja sigui per quedar-s’hi o per accedir a un altre estat membre.

Des de la Plataforma creiem que aquest avantprojecte criminalitza la solidaritat i l’ajuda humanitària donat que aquestes persones immigrants són molt vulnerables. A més, els canvis introduïts en l’article 318 bis entren en contradicció amb l’article 195 del mateix Codi Penal, en el qual es fa explícita l’obligació de totes les persones d’ajudar qui es troba desemparat i en perill. Aquest article també és incoherent amb la Constitució espanyola i amb els Tractats Internacionals de Drets Humans que el nostre país ha signat per a garantir la protecció dels drets fonamentals de les persones.

Una situació de greu inseguretat jurídica
En concret, l’article 318 bis de l’avantprojecte de reforma del Codi Penal proposa penalitzar a:

a) “qui intencionadament ajudi una persona que no sigui nacional d'un Estat membre de la Unió Europea a entrar al territori d'un altre Estat membre o a transitar a través del mateix vulnerant la legislació d'aquest Estat sobre entrada o trànsit d'estrangers, serà castigat amb una pena de multa de tres a dotze mesos o presó de sis mesos a dos anys [...]”

b) “qui intencionadament, i amb ànim de lucre, ajudi una persona que no sigui nacional d'un Estat membre de la Unió Europea a romandre al territori d'un altre Estat membre o a transitar a través del mateix, vulnerant la legislació d'aquest Estat sobre estada d'estrangers serà castigat amb una pena de multa de tres a dotze mesos o presó de sis mesos a dos anys”.

En relació a l’apartat a), la proposta de reforma del Codi Penal contempla que el Ministeri Fiscal "podrà abstenir-se d'acusar per aquest delicte quan l'objectiu perseguit fos únicament donar ajuda humanitària". Ara bé, aquest text, en deixar en mans de la Fiscalia la decisió de perseguir o no aquestes accions sense establir cap criteri, obre un ampli marge per a la discrecionalitat i permet que efectivament les esmentades conductes de solidaritat i hospitalitat puguin ser sancionades penalment.

Encara que el Ministeri Fiscal s'abstingués de perseguir aquestes conductes, la simple previsió legal d'aquesta possibilitat deixarà les persones i organitzacions humanitàries que atenen aquests col·lectius en una situació de greu inseguretat jurídica. Per això, la norma pot generar un fort efecte dissuasiu sobre els qui tenen capacitat d'atendre aquelles persones, la qual cosa generarà o intensificarà la seva exclusió social. No es poden aixecar murs entre les persones Més enllà de la valoració jurídica d’aquesta reforma, volem expressar la nostra greu preocupació per la tendència que estan prenent les polítiques migratòries al nostre país.

L'assistència humanitària i la solidaritat no poden ser penalitzades en cap cas quan són mogudes per sentiments d'hospitalitat i altruisme. L'entrada en el Codi Penal d'aquestes pràctiques seria devastadora per a una societat com la nostra, que precisament en els greus moments que estem vivint se sosté gràcies a aquests valors. La penalització d'aquests valors i actituds en funció de l'origen o la situació administrativa de les persones ateses suposaria una de les perversions més greus en què pot caure una legislació.

Condicionar l’hospitalitat, l’acollida i la solidaritat a criteris administratius suposa una nova forma “d'apartheid”. L’article 318 bis de la proposta de reforma del Codi Penal planteja un marc legislatiu pervers, ja que estigmatitza persones que es troben en una situació de molta vulnerabilitat, aixecant murs i establint compartiments dins de la societat. Com transmetre en les nostres escoles o famílies que aquests valors són fonamentals si, al mateix temps, considerem que són delictes quan es posen en pràctica envers determinades persones?

Seguirem practicant l’hospitalitat
Tant en el Nou com en l’Antic Testament l’hospitalitat es destaca com un valor fonamental, especialment amb aquells i aquelles que es troben en una situació vulnerable. Si l'avantprojecte prospera podríem afirmar que poques lleis xocaran tan frontalment amb la pràctica de l’Evangeli, que té com a màxima expressió la caritat. Per això, com a entitats cristianes ens comprometem a seguir realitzant la nostra tasca independentment de la reforma del Codi Penal. Per a nosaltres, hi ha un mandat moralment superior: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25, 35).

28 de febrer de 2013

****************

La Plataforma d'entitats cristianes amb els immigrants està formada per:

ACO, Càritas, Cintra-Benallar, Convivim, Cristianisme i Justícia, Cristians pel Socialisme, Delegació de Pastoral Obrera de Barcelona, Delegació de Pastoral Social de Barcelona, Ekumene, Fundació Escola Cristiana, Fundació Migra-Studium, Fundació Pere Tarrés, GOAC-HOAC, Grup de Juristes Roda Ventura, JOC, Justícia i Pau, Interculturalitat i Convivència, Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona, Parròquia de Santa Maria del Pi, Pastoral amb Immigrants (PAI), Religioses en barris, Unió de Religiosos de Catalunya (URC), Bayt-Al-Thaqafa, Iniciatives Solidàries, Comunitat de Sant Egidi, Fundació la Salut Alta i Comunitats de Vida Cristiana de Catalunya.

Els premis Artemio Precioso sorgiren el 2009 amb l'objectiu de reconèixer les persones, la vida de les quals, personal o professional, està vinculada a la defensa del medi ambient i/o la pau. Des de llavors, Greenpeace ha concedit aquest premi anteriorment a l'escriptor Manuel Rivas i al periodista Gustavo Catalán.

Els premis, que s'otorguen bianualment, es lliuraran el 2 de març al Museu Marítim de Barcelona.

Greenpeace considera que Arcadi Oliveres "forma part d'aquest grup d'intel·lectuals compromesos, activistes socials i pacifistes que fan reflexionar les noves generacions i les inspiran a canviar el món. Per la seva lluita en el context en què vivim i per encarnar la denúncia al model que ens està destruint, li farem aquest petit homenatge".

Artemio Precioso, incansable activista ambiental, fou un dels fundadors de Greenpeace España. 

Més informació

Jordi Calvo, tècnic del Centre Delàs, de Justícia i Pau / 25/02/2013

No és poca la polèmica que ha generat la intervenció d’alguns dels actors i actrius espanyols més famosos  a la gala d’entrega dels Premis Goya d’aquest any. Entre els actors més bel·ligerants van aparèixer Maribel Verdú, Candela Peña i Javier Bardem, aquest últim seguint l’estela familiar que combina la carrera artística amb un constant suport a l’activisme.  Els mitjans de comunicació de la dreta i ultradreta, que en són molts, ràpidament han buscat com criticar les paraules de protesta, sigui dit que encertades totes elles, d’aquests reivindicatius artistes. La seva estratègia no ha sigut la de criticar el missatge, sinó al missatger, i si hi ha la menor escletxa per la qual trencar amb la coherència que se li suposa a les persones que alcen la veu contra les injustícies, tot el seu missatge deixa de ser vàlid.

Per desgràcia, la coherència no sol ser un valor en alça en la societat actual, però sí que és demanada quan convé, sempre als altres, és clar. No parlo de la coherència de tertulians i periodistes que mostren actituds i discursos reprovables, potser molt coherents, però nefastos. Ja que aquesta coherència teòrica no m’interessa gens ni mica. Em refereixo a que tota persona se li suposa, només per estar al món, un comportament responsable amb el seu entorn –de fet som educats per a això–, i qui no compleix amb els valors majoritàriament acceptats per la societat com a bons és una persona poc respectable i que es podria considerar incoherent amb el món en el qual viu. Em refereixo als violents, maltractadors, corruptes, lladres, explotadors, mentiders, mafiosos,... per dir només algunes característiques menyspreades pel gruix de la societat.

Per tant, aquests artistes s’han mostrat molt més coherents que la resta perquè han fet servir el seu lloc de privilegi de cara a la societat i als mitjans per ser responsables i denunciar públicament algunes de les injustícies més flagrants de l’actualitat. El que van dir està bé i amb això ja han fet molt més que els que no van dir res. Però, aquesta manera de reaccionar no és patrimoni de la dreta, és molt habitual trobar crítiques sobre la incoherència a petita o gran escala entre activistes dels moviments socials i persones que mantenen discursos de pau i justícia social. A qui parla se li suposa coherència, congruència entre el que diu i el que fa, i això és necessari. No és gens fàcil, però és necessari. Potser no puguem ser mai 100% coherents, perquè el món en què vivim ens ho posa difícil. Perquè, qui no té roba innecessària, articles electrònics prescindibles, cases amb comoditats excessives, vehicles de transport contaminants, o simplement no té temps per estar amb la gent estimada o que el necessita, o no dóna el que li sobra o allò del que podria prescindir a les persones més pobres i excloses de la societat?

Desconec si hi ha algú totalment coherent, però buscar ser-ho, apropar-s’hi cada dia més és tot un assoliment personal. Potser els artistes més reivindicatius espanyols són incoherents, però no puc dir si més o menys que qualsevol altre. Almenys han posat el seu granet de sorra per denunciar la injustícia, que no és poca cosa.

Les entitats Justícia i Pau i el Grup de Juristes Roda Ventura, dedicades a la defensa i promoció dels drets humans, volem expressar la nostra greu preocupació davant les diferents reformes legals aprovades o en preparació per part del Govern espanyol en relació al funcionament del sistema judicial.

1. L’art. 8 de la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret de tota persona a un recurs efectiu davant dels tribunals que l’emparin d’actes contraris als seus drets legítims. El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics reconeix: el dret de tota persona a ser escoltada públicament i amb garanties per un tribunal competent, independent i imparcial en el cas que sigui objecte d’una acusació, o per determinar els seus drets de caràcter civil (art.14.1); el dret a ser assistida d’advocat que la defensi en una causa penal, el qual li serà nomenat d’ofici si no té mitjans suficients per pagar-lo (14.3.d).

2. En el mateix sentit, la Constitució espanyola consagra la justícia com a “valor superior” de l’ordenament jurídic (art.1.1.) i reconeix a tota persona el dret a rebre una tutela judicial efectiva per part dels tribunals per tal de protegir els seus drets i interessos legítims (art. 24.1) així com el dret a defensar-se amb totes les garanties i a ser assistida d’advocat (art.24.2). També estableix que tota persona podrà demanar, a través d’un procediment preferent, la tutela de les seves llibertats i drets fonamentals davant dels tribunals (art. 53.2).

3. Aquests drets i principis consagren la importància de l’accés efectiu de tota persona a la Justícia i el paper clau dels tribunals en una societat democràtica per tal de garantir la protecció del drets i llibertats individuals, la seguretat jurídica, el respecte a la dignitat de les persones, la submissió dels poders públics a la llei, per tal que les relacions humanes es regeixen pel dret i la justícia.

4. En els últims mesos, el Govern espanyol, tot allunyant-se dels principis i regles esmentades, ha aprovat o anunciat diverses normes que, sumades a les problemàtiques existents i encara mal resoltes, posen en perill el respecte al dret a la tutela judicial efectiva i poden significar un greu obstacle al funcionament del poder judicial. Així, considerem especialment criticable la instauració d’un sistema de taxes per accedir als tribunals, taxes que difícilment podran ser assumides per persones de classe mitja o baixa i que, en molts casos, els portaran de fet a renunciar a la defensa dels propis drets.

5. Les probables conseqüències d’aquestes normes són especialment preocupants. D’una banda, pot comportar un greu efecte de desprotecció dels drets i llibertats ciutadans, davant desviacions de poder de les administracions públiques. D’altra banda, pot generar una tendència a canalitzar els conflictes interpersonals per vies que poden comportar un notable increment de la conflictivitat social.

6. L’alarma social que han generat les mesures impulsades pel Govern és de tal envergadura que s’hi han mobilitzat en contra la judicatura, diversos col·lectius del funcionariat, col·legis professionals i amplis sectors cívics afectats per la mesura. El sistema de taxes per accedir als tribunals pot ser “el tret de gràcia” a un sistema que actualment camina amb greus dificultats, agreujades per la crisi econòmica i una ineficàcia endèmica, que mai s’ha volgut resoldre com la ciutadania necessita.

7. A tot això cal afegir el projecte de reforma de la Llei d’Assistència jurídica gratuïta que, a fi de complir els objectius de dèficit, prioritza la reducció de costos públics per sobre del dret fonamental de defensa. Tanmateix, no amplia significativament l’accés gratuït als tribunals i a la defensa d’ofici, a la vegada que, en alguns supòsits, fins i tot els restringeix, i posa traves per interposar recursos davant els tribunals superiors. El text afegeix un nou element restrictiu de l’accés a la gratuïtat, com és la carència de “patrimoni suficient”, un terme ambigu que crearà inseguretat jurídica.

8. D’altra banda, aquest avantprojecte de Llei tampoc no ofereix solució al problema de la deplorable i humiliant retribució als advocats d’ofici, que cobren amb excessiu retard i molt per sota del que mereix la dedicació i qualificació del seu servei, la qual cosa impedeix gaudir d’una defensa jurídica de qualitat i en igualtat de condicions amb les altres parts del procés. Al mateix temps, s’atribueix a l’advocat una càrrega inconvenient, en obligar-lo a denunciar als propis clients en les situacions d’abús en l’exercici del dret. Això col·lisiona amb el deures del secret professional i de la confidencialitat entre client i advocat, a la vegada que perjudica la necessària confiança en què aquesta relació s’ha de sustentar.

9. El Govern espanyol segueix sense afrontar eficaçment els greus problemes de sobrecàrrega de treball que enruna el sistema judicial i que sovint allarga de manera insuportable el temps dels processos, per manca de recursos suficients, mitjans adequats i reformes necessàries. Les actuals tendències legislatives i pràctiques judicials no van gens en la bona direcció de desenvolupar eficaçment i en temps oportú el sistema judicial, essencial en un estat democràtic i de dret, pel contrari, en lloc d’alleujar la sobrecàrrega de treball, pressionen indegudament les persones per tal que renunciïn a les seves reclamacions judicials o que arribin a acords extrajudicials poc satisfactoris per als seus drets.

10. En un sentit similar, és també molt preocupant la tendència de les instàncies judicials superiors a dictar resolucions estereotipades o amb poc rigor que, en lloc de respondre a la funció de garantia de la tutela judicial efectiva i del dret de defensa, mostren índexs esfereïdors de resolucions d’inadmissió a tràmit dels recursos de cassació i empara. Cal denunciar que, pràcticament i en la via del fets, s’ha eliminat el recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, mecanisme establert per la Constitució com a garantia per a la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans.

11. Per totes aquestes raons, i per tal d’evitar un major deteriorament en el drets fonamentals dels ciutadans a una tutela judicial efectiva i a la defensa, Justícia i Pau i el Grup de Juristes Roda Ventura fem una crida:

a) a l’atenció de la opinió ciutadana, i especialment als sectors cívics, professionals i administratius més afectats a obrir un debat polític i afrontar seriosament i en profunditat les actuals mancances del sistema judicial,

b) al Govern i als grups parlamentaris a revisar les lleis i mesures adoptades recentment, 

c) al Govern i al Consell del Poder Judicial a prendre urgentment les mesures més adequades i eficaces per a garantir una tutela judicial efectiva a tots els ciutadans.

Barcelona, febrer de 2013

********************

Persones adherides:

Jaume Saura
Javier Selva
Joan Mere.lo
Luis del Castillo
David Aineto
Jaume Pelegrin
Jaume Antich
Marius Roch
Eva Labarta
Miguel Arenas 

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política