Joan Gómez i Segalà, secretari de Justícia i Pau / 18/02/2013

Democràcia liberal, democràtica representativa, democràcia social, democràcia participativa. Els politòlegs han inventat tota mena de qualificatius per tal de mostrar que els sistemes democràtics mai no arriben a l’ideal en termes de representació o de governabilitat. En tots els casos, hi ha subjacent la idea que el sistema evoluciona, i se suposa que té recursos propis per millorar aquelles mancances que la història deixa en evidència.

En aquests moments, però, ho podem qüestionar. És evident que el sistema polític que ens regeix no reacciona davant de situacions humanes gravíssimes per intensitat i per extensió: atur, desnonaments, reducció dràstica de serveis bàsics, violència policial, impunitat de la corrupció, etc. La setmana passada van succeir-se tres fets dramàtics, que tenen en comú les conseqüències fatals d’una política insensible al patiment.

Dimecres passat, un aturat de la ciutat francesa de Nantes es va immolar davant de l’Oficina d’ocupació. Si bé hi han de concórrer més circumstàncies personals que expliquin una decisió tan extrema, no es pot descuidar que l’home havia anunciat públicament l’acció. I també, que no és el primer francès que ho fa.

Un fet més conegut és que el Congrés dels Diputats va votar el dimarts 12 l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l’habitatge: dació en pagament retroactiva, lloguer social i aturada dels desnonaments. El partit que disposa de la majoria absoluta va mantenir fins al darrer moment que s’oposaria a debatre la iniciativa. No s’ha explicat prou el motiu de la rectificació, però podria ser que el suïcidi d’un matrimoni de jubilats a Calvià (Mallorca), a qui havien de subhastar el pis hipotecat, en fos determinant, sobretot tenint en compte que no ha estat un cas aïllat.

L’últim fet que volia relacionar és el de les mal anomenades bales de goma. Justícia i Pau i l’associació Stop Bales de Goma ja s'havien reunit fa dos anys amb el conseller d'Interior i el director general de la Policia per exigir-ne l'abolició. La posició dels partits del govern semblava inamovible fins que, també la setmana passada, el conseller Espadaler va declarar que el Departament d’Interior estudiarà una reforma del model de la policia antiavalots, que podria incloure la retirada d’aquest armament. Ves per on, coincideix en el temps amb la presentació davant del jutge de noves proves incriminatòries del cas de l’Esther Quintana, a qui li van rebentar un ull en la manifestació de la vaga del 14 de novembre.

Aquests tres fets llastimosos pràcticament simultanis em porten a pensar que hem entrat en una nova fase: la democràcia sanguinolenta. Els governants no reaccionen al patiment fins que no es vessa sang. No n'hi ha prou amb la mostra del descontentament multitudinari (vaga, recollida de signatures, manifestacions), sinó que només s'accepta el debat després de la desgràcia, quan s'ha traspassat un punt de no retorn, un resultat que ja no es pot corregir. Cap interès a escoltar, a debatre, a buscar el consens: paralitzats fins que l'escàndol els arrossega, inerts fins que la política ja no té cap solució a oferir.

El gran mèrit de la democràcia és que generalitza la participació política i té recursos per a la seva pròpia reforma. Si s'esdevé el contrari, si l'opció per la transformació social es limita a qui té vocació martirial, tot el sistema queda pervertit.

Fins ara, la gran amenaça havia estat la falta de cultura democràtica de grans capes de la població. Malament rai si a més de tenir formació cívica es requereix un caràcter heroic per a la participació política. En aquest cas, els activistes no treballarien per la democràcia, sinó que lluitarien a favor de la revolució. Estiguem alerta i no deixem la política en mans dels qui estan disposats a jugar amb sang. I les finances menys, és clar!

Llorenç Olivé, membre de la Junta de Justícia i Pau / 12/02/2013

El 23 d’agost a Gàmbia, es van executar en secret nou persones davant d’un escamot d’afusellament, que s’havien manifestat i significat contraris al Govern de Yayha Jamme. Dies després, l’Imam Baba Leigh des de la seva influent mesquita de Kanifing East, en el sermó dels divendres va criticar les execucions i les va considerar “antiislàmiques”. Després d’aquell primer divendres, va seguir mantenint una postura ferma en contra de la pena de mort i de les polítiques del Govern. El 3 de desembre passat, l’Imam va ser detingut i des de llavors està incomunicat, no l’han pogut visitar ni familiars, ni advocats. No es tenen informacions del seu estat de salut, ni se sap on es troba.

Amnistia Internacional el té com acció urgent. L’AU 353/12.

Ara fa quatre anys, l’Associació de dones en contra de la mutilació (Amam) i els Equips de sensibilització contra la mutilació genital femenina (Equis), entitats formades bàsicament per dones d’origen africà i per també algun home, van pensar que la millor manera de parlar sobre temes de salut, de drets de les nenes i de drets de les dones, i que per encarar el tema complex i complicat de les mutilacions genitals femenines (MGF) amb les persones d’origen africà establertes a Catalunya, calia fer-ho des de les visions d’organitzacions que treballen aquest tema des del mateix país, a Senegal i a Gàmbia.

La mutilació genital femenina és el nom genèric que reben aquelles pràctiques que impliquen l’extirpació total o parcial dels genitals externs o altres agressions que s’han justificat històricament per errònies creences culturals, religioses o altres sense cap finalitat per a la salut i que tenen unes conseqüències nefastes per a les nenes i les dones. A Senegal la mutilació genital femenina, com a molts altres països africans és un delicte i és teòricament perseguida, però l’índex de prevalença de la pràctica és molt elevada per l’arrelament en la tradició. A Gàmbia, és una pràctica legal, i és viscuda des de les mateixes comunitats com una posició d’autoafirmació.

En baba Leigh formava part d’aquella delegació que ens visità Catalunya convidada per les associacions. Participava d’un grup de cinc persones provinents d’aquests dos països, on hi havia una doctora, una periodista i dinamitzadors comunitaris.

Durant els dies que van estar per Catalunya, van mantenir reunions institucionals i amb professionals diversos, per formar i contrastar experiències per tal d’eradicar aquesta pràctica, des del convenciment i el coneixement des de les pròpies comunitats. Llargues van ser les nombroses sessions que es van fer amb les comunitats d’origen africà establertes arreu del país. En aquelles trobades, parlades amb mandinga, sarahule, diola, sortien tos els aspectes que les famílies sentien. Des de la situació al país, la situació laboral, els problemes administratius de residència; fins a la incorporació a la societat catalana, de com participar-hi, o el xoc dels costums europeus i occidentals amb les tradicions africanes. Una part important de les reunions eren per tractar els aspectes de la salut, l’empoderament de les dones i la sensibilització sobre els efectes nocius –fins la mort en molts casos– de les mutilacions genitals femenines a les menors.

Especialment intenses foren les reunions que l’Imam mantenia amb els col·lectius, amb els homes i en concret amb els líders religiosos per trencar tòpics falsos que venien a reforçar la pràctica; i des del coneixement religiós desmuntava els arguments als qui des d’una posició creient volien justificar “el tall”, la mutilació.

I així ho volem recordar, aquests dies, en el marc del dia mundial de Tolerància Zero contra la mutilació genital femenina que es commemorà el 6 de febrer, tot sabent que des del nord podem treballar, però la lluita contra la mutilació genital femenina es guanyarà des de l’Àfrica, des de les accions que les persones i entitats fan als seus països d’origen per tal d’abolir-la, sovint enmig de serioses dificultats.

L’acció Urgent 353/12 d’Amnistia Internacional acaba amb una frase que diu: “A Gàmbia, els periodistes, els activistes de drets humans i els opositors polítics pateixen amb freqüència violacions de drets humans, la detenció i la reclusió il·legítima, tortures, judicis injustos, fustigaments, agressions i amenaces de mort”.

En Baba Leigh, era, és..., un personatge que darrera el seu caràcter més seriós i sobri, defensa les posicions de forma inalienable, i forta, i porta el compromís a l’extrem. Treballa activament per la defensa de la vida i dels drets de les persones des de Gàmbia i des del compromís. Des dels drets de les nenes, encara que pugui contradir tradicions ancestrals. Però també des dels drets de totes les persones, per defensar el dret d’opinió (encara que hi puguis dissentir) i el dret a la vida. Per això, per defensar el dret a la vida, per anar contra la pena de mort, ara és detingut...

Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau-Barcelona / 04/02/2013

El passat dia 23 de gener, el Parlament de Catalunya va acordar “iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític col·lectiu”, d’acord amb determinats principis. Aquesta resolució ve precedida d’una altra aprovada per l’anterior Parlament en la seva última sessió plenària (27/09/2012), per la qual “el Parlament constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu i insta el Govern a fer una consulta, prioritàriament dins la pròxima legislatura”. Aquestes resolucions han estat rebutjades pel Govern de l’Estat i pels principals partits espanyols, negant l’existència del dret de Catalunya a decidir al marge o unilateralment de la voluntat del conjunt poble espanyol, considerat l’únic titular d’una sobirania indivisible d’acord amb la Constitució.

En aquestes circumstàncies considero interessant recordar algunes de les principals afirmacions del pensament social de l’Església entorn a la qüestió de les cultures i nacions, els nacionalismes i els drets dels pobles i de les minories ètniques. La doctrina social de l’Església pot ser, en aquesta com en altres qüestions, un útil referent a prendre en consideració. Per això, seria bo que tots els catòlics i institucions eclesials, a Catalunya i Espanya, coneguessin aquesta doctrina o la tinguessin més present.

Existeix una llarga tradició de pensament social de l’Església entorn aquesta qüestió, desgranada en una multitud de pronunciaments (un bon resum es pot trobar a Oriol i Costa, Proa, 2009). Entre aquests pronunciaments destaquen les consideracions contingudes a l’encíclica “Pacem in terris” de Joan XXIII (1963) o la constitució conciliar “Gaudium et Spes” (1965) així com l’impressionant magisteri de Joan Pau II, recollit en les seves encícliques i múltiples discursos, com els que va adreçar a la UNESCO (1980), les Nacions Unides (1995) o al Cos diplomàtic, i una infinitat de pronunciaments fets en els seus viatges i adreçats a diferents nacions: als pobles autòctons d’Amèrica, als pobles africans, als aborígens australians, al poble gitano, a diverses nacions europees, algunes recentment constituïdes en Estats (Txèquia i Eslovàquia, països balcànics, països bàltics...) o d’altres com Bèlgica, Suïssa o l’Alemanya reunificada.

Aquesta doctrina parteix de l’afirmació de l’alt valor i primacia de les cultures desenvolupades pels grups humans en diferents territoris, doncs són la forma peculiar com els humans es relacionen amb la Creació, amb Déu i entre ells. Les cultures estan cridades al diàleg i al intercanvi entre elles, tot evitant el tancament o impermeabilització, com també l’homologació assimilació d’unes a altres. Partint d’aquesta prèvia, el pensament social de l’Església entén les nacions com  aquelles comunitats humanes de persones unides per lligams diversos, especialment per la cultura. Per això, les nacions existeixen per la cultura i per a la cultura. Les nacions són aquelles comunitats que posseeixen una història que supera la història de l’individu i de la família, en les quals hi té un paper fonamental la llengua.

En aquest sentit, l’Església lloa als pobles que han mantingut la seva cultura, llengua i identitat malgrat les invasions i agressions. Per això, fa una positiva valoració del nacionalisme o patriotisme, entès com l’amor que es deu a la pròpia pàtria i la dedicació al seu servei en favor del bé comú. Alhora, rebutja amb força aquell nacionalisme exacerbat, impositiu o violent, que consisteix en la dominació, l’abús de drets o l’opressió de minories, així com condemna el terrorisme en qualsevol forma.

D’acord amb aquesta visió, la doctrina social subratlla que les nacions gaudeixen d’una sèrie de drets dels quals no se’ls pot privar, que són els mateixos drets humans considerats a escala comunitària: el dret a l’existència com a nacions, a la llibertat, a ser subjectes socio-polítics, a ser responsables i a gestionar els propis afers, al senyoratge real en tots els camps, al propi destí, al seu esdevenidor, a mantenir i desenvolupar la pròpia identitat a fi de cooperar lliurement amb els altres, a la pròpia llengua i cultura i a gaudir d’una “sobirania espiritual” que els permeti modelar la pròpia vida i cultura d’acord amb les seves tradicions, la qual cosa exigeix una grau suficient i equitatiu d’autogovern. El respecte d’aquests drets és fonament de la justícia i la pau.

Certament, afirma l’Església que aquests drets no equivalen necessàriament a disposar de sobirania política i constituïr-se en la forma jurídica Estat: diverses nacions poden compartir un mateix Estat, sempre que es respecti un clima de llibertat, garantida pel respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles. Els drets de les nacions no són il·limitats, com no ho és cap dret, ja que estan sotmesos al bé comú i a la dignitat i als drets de les persones i de les minories. Per tant, no existeix un dret unilateral i il·limitat de secessió, però en determinades circumstàncies i condicions (cal un judici ètic particular de cada cas), valorant-ne totes les conseqüències i respectant el bé comú, pot ser admissible que una nació es constitueixi en Estat, ja que tampoc existeix un dret unilateral i il·limitat dels Estats existents a imposar unilateralment qualsevol tipus d’unitat política.

Aquests drets són vàlids per a totes les nacions, tinguin o no Estat propi, ja que no descansen sobre normes jurídiques (per exemple una Constitució), sinó sobre principis morals. Són drets naturals i en conseqüència, originaris i inalienables. Per això cal distingir netament entre nació i Estat. Un Estat pot aplegar diferents nacions, igual que una nació pot estendre’s en diferents estats. Diferents fórmules són possibles mentre es respectin els drets dels pobles i el bé comú i, en cas de conflicte, es cerquin solucions mitjançant el diàleg sincer.

La doctrina social de l’Església demana que s’aprovi una regulació internacional del dret a l’autodeterminació dels pobles, que permeti una resolució justa dels conflictes que es donen. Aquesta és una llacuna important del dret internacional. I apel·la a la resolució dels conflictes entre pobles mitjançant el diàleg, basat en la veritat, la justícia, el perdó i la reconciliació.

Val la pena concloure que els bisbes catalans varen afirmar l’any 1985 en el seu document “Arrels cristianes de Catalunya”, ratificat recentment, que “Catalunya és una realitat nacional, afaiçonada amb mil anys d’història, amb la seva llengua i cultura, que té plena consciència de la seva història i personalitat pròpia”.

En conseqüència, el mínim que es pot dir és que la voluntat majoritària d’aquest poble és digne de respecte i seriosa consideració per part de l’Estat espanyol i la comunitat internacional.

Comunicat en relació amb la reforma del Codi Penal que tipifica l'ajuda a l'entrada, trànsit o permanència d'estrangers a la UE

El passat 27 de setembre de 2012 la Comissió General de Justícia i Paz a Espanya va difondre un comunicat en el qual ens pronunciàvem molt críticament en relació a diversos aspectes de la reforma del Codi Penal que va anunciar el Govern, en particular la introducció de la denominada "presó permanent" i la "custòdia de seguretat".

En data d'11 d'octubre de 2012 es va adoptar, per part del Govern, l'Avantprojecte de Llei Orgànica de Reforma del Codi Penal. Després d'analitzar l'esmentat Avantprojecte, la Comissió General de Justícia i Paz, d'acord amb la seva missió institucional de promoure i defensar els drets humans i la justícia social des de la perspectiva de la doctrina social de l'Església, considera un deure mostrar la seva profunda preocupació davant determinats aspectes d'aquesta reforma.

D'entrada, reiterem el que ja afirmem en el nostre comunicat en relació amb la "pena permanent revisable" i la "custòdia de seguretat". Al nostre judici constitueixen una resposta penal no respectuosa cap a la dignitat humana, contraria al deure de reinserció social dels penats i incompatible amb el principi de seguretat jurídica. El Consell General del Poder Judicial s'ha pronunciat de forma similar en data recent.

Però en aquest moment alertem de la tipificació en l'Avantprojecte de dos nous tipus penals que, al nostre judici, suposarien també un greu error, de conseqüències socials altament perjudicials. Es tracta de la nova redacció de l'article 318 bis, mitjançant el qual es preten castigar penalment, a qui "intencionadament ajudi una persona que no sigui nacional d'un Estat membre de la Unió Europea a entrar al territori d'un altre Estat membre o a transitar a través del mateix vulnerant la legislació d'aquest Estat sobre entrada o trànsit d'estrangers", així com qui "intencionadament i amb ànim de lucre ajudi una persona que no sigui nacional d'un Estat membre de la Unió Europea a romandre al territori d'un altre Estat membre o a transitar a través del mateix vulnerant la legislació d'aquest Estat sobre estada d'estrangers".

Al nostre judici, compartit amb moltes altres organitzacions i col·lectius, l'esmentat precepte, malgrat establir que el Ministeri Fiscal "podrà abstenir-se d'acusar per aquest delicte quan l'objectiu perseguit fos únicament donar ajuda humanitària", no tanca la possibilitat que efectivament es persegueixin i castiguin conductes solidàries i humanitàries, motivades per elementals deures ètics, consistents en l'ajuda, suport, acolliment, hospitalitat o atenció de qualsevol tipus (alimentària, social, econòmica, sanitària, psicològica...) a aquestes persones, que solen trobar-se en situació molt precària i vulnerable.

I tot i que el Ministeri Fiscal s'abstingui de perseguir aquestes conductes, la veritat és que la simple previsió legal d'aquesta possibilitat deixarà les persones i organitzacions humanitàries que atenen a aquests col·lectius en una situació de greu inseguretat jurídica.

Si s'aprovés aquesta norma, es podria generar un fort efecte dissuasori sobre els qui tenen capacitat d'atendre a aquelles persones, deixant-les en situacions molt perilloses per a la vida, la integritat física o la salut. A més, en pretendre perseguir qualsevol relació tant solidària com contractual amb aquestes persones, es podria provocar o intensificar la seva exclusió social.

Per això, fem una crida al Govern a fi que corregeixi adequadament el referit Avantprojecte de text legal per evitar els problemes que aquí assenyalem.

23 de gener de 2013

Tica Font, membre del Centre Delàs de Justícia i Pau / 29/01/2013

Pau i Treva va ser un moviment social impulsat per pagesos i Església en resposta a les violències que ambdós sofrien per part dels nobles feudals. Els pagesos eren propietaris de la terra i al llarg del període de transició cap el feudalisme varen patir fortes violències amb la finalitat de desposseir-los de la terra i sotmetre’ls a servitud per part de la noblesa. En aquest context, pagesos i clergues comencen a reunir-se en assemblees enmig del camp. La primera assemblea de Pau i Treva va tenir lloc a Toluges (Rosselló) el 1027 i va estar presidida per l’Abat Oliba. Allà s’hi acordà que els habitants del comtat de Rosselló i de la diòcesi d’Elna no participaran en lluites en dissabte i diumenge, així com també s’abstindran d’assaltar clergues, esglésies, béns d’església o d’un monestir o persones que anessin o tornessin del culte. Aquells que no ho complissin, serien excomunicats.

Es varen establir les sagreres, un espai de 30 passes al voltant de l’església on no es podia portar a terme cap acte de violència. D’aquesta manera les sagreres esdevenen un espai on les persones i les propietats gaudien de certa protecció.

Les posteriors assemblees de Pau i Treva varen aplegar pagesos, clergues i nobles; eren espais on compartir problemes, visions, interessos, on es debatia i es pactaven reglamentacions que pretenien limitar les violències que patien. La “Pau de Déu” era el dret de refugi que concedia la sagrera a persones i propietats al seu interior. Aquesta pau prohibia assaltar l’església i la sagrera. Més tard es va incorporar la prohibició d’atacar les persones que anaven o tornaven dels mercats, dones, nens, etc. La “Treva de Déu” era la supressió de les lluites durant uns períodes prefixats, primer de dissabte a dilluns, més tard de dijous a dilluns o en períodes com Pasqua o Pentecosta. Per tant, Pau i Treva representa uns acords entre pagesos, clergues i noblesa que determinen els espais i els períodes de temps on no es farà la guerra.

Aquestes assemblees formen part de la història de Catalunya, de les nostres arrels i en aquest moment val la pena recordar el seu significat. Són espais de confrontació on s’aborden els diversos interessos, on s’exposen les visions diverses entre tots els actors implicats i on es pacten uns acords que tots han de respectar. Seguint aquesta tradició pactista catalana crec que fa falta cercar espais i actors amb els que aliar-se per trobar una solució a la insatisfacció actual catalana respecte d’Espanya.

El govern de l’Estat i el govern català, juntament amb tots els partits polítics, han de parlar, han de dialogar, han de negociar, han de pactar i arribar a acords racionals per evitar mals dels que tots en podem sortir perjudicats. En la crisi econòmica que estem sofrint seria irresponsable no trobar una sortida a la crisi política de relació Espanya- Catalunya. Per trobar sortides, cal deixar de desafiar-se, de llençar-se amenaces, de posar pals a les rodes, de fer-se la guitza mitjançant difamacions, incompliments o recorrent contínuament als tribunals. Tots sabem que res es construeix en contra de, sinó a favor de, però és necessari donar mostres de tenir voluntat de cercar solucions que satisfacin a tots. Davant de les demandes d’una àmplia majoria de la població de Catalunya, el govern d’Espanya no pot enrocar-se i no cedir ni un mil•límetre esgrimint la Constitució com si fos paraula de Déu i el govern català tampoc pot respondre amb nous desafiaments rupturistes. Si us plau, vostès que poden dialoguin!

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política