Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

ANNA SERRA SALVI, directora de Justícia i Pau..

La mort d'una persona en un tiroteig en el «cas Tous», l'atemptat d'ETA a l'aeroport de Madrid o la recent condemna a mort de Saddam Hussein són tres exemples que han mostrat la cara contrària dels drets humans

Foto: Lluís Corominas, cap de seguretat de la família Tous, abandonant els jutjats de Manresa després de declarar en relació amb la mort d'un presumpte lladre. Foto: EFE

Pronunciar-se sobre el cas Tous és difícil, primer perquè ens movem en els límits del que interpretem com a legítima defensa, i segon perquè desconeixent quina seria la nostra reacció en una mateixa situació, no voldríem veure'ns en el mal tràngol que viu Corominas. Com a col·lectiu podem arribar a empatitzar amb els sentiments d'impotència, de ràbia o de confusió en veure ultratjat allò que considerem nostre. No obstant, això no converteix qualsevol acte de defensa en èticament correcte. Ni vull ni em correspon emetre cap judici, sinó fer atenció a les manifestacions que s'han donat a redós d'aquest succés, en què no van faltar ni frases d'intolerància social ni el suport unilateral a prendre's la justícia per compte propi. Malgrat que aquestes actituds s'expliquin per la por que genera la sensació d'inseguretat ciutadana, cal estar alerta a allò que socialment legitimem i que posa en perill no només els drets fonamentals de tot ésser humà, sinó també el sentit del nostre sistema judicial. Una persona de qui en desconeixem la història va morir d'un tret al cap. Només hem conegut l'últim capítol de la seva vida; potser en els anteriors trobaríem motius i raons que ens farien ser més comprensius amb la seva realitat i amb el perquè de les seves accions. No justifico un robatori. Aquest món individualista i competitiu que construïm dia a dia augmenta les desigualtats: com en una muntanya russa en què tots estem enfilats, sense cap control però gaudint-ne intensament, els tombs inesperats i els rebots ens agiten de mil i una maneres.

Els experts en resolució de conflictes saben molt bé que la via efectiva per a la conciliació sempre és el diàleg entre les parts implicades. El professorat parla de l'escolta activa, els psicòlegs d'apropar posicions, mentre que l'estira-i-arronsa forma part del vocabulari de la gent gran quan parla de la convivència. El sentit comú imposa, doncs, les seves pròpies normes.

L'acte de terrorisme que ha tingut lloc a Madrid és repugnant i res no justifica les morts que ha produït. Em sembla, però, que cal denunciar el trist paper dels polítics en el procés de pau que s'havia iniciat: ha faltat sentit comú, per raons que se'ns escapen i també per interessos que coneixem prou bé. El funcionament de la democràcia espanyola apareix estranyament viciat: sembla gairebé impossible que les forces polítiques es puguin moure per idees o projectes a llarg termini, que vagin més enllà de la propera convocatòria electoral. L'endemà de l'atemptat, els sondejos ja especulaven amb les pujades o baixades relatives en la intenció de vot de cada partit. Fa la impressió que les estratègies més importants del mapa polític (immigració, habitatge, procés de pau amb ETA...) es basen exclusivament en les expectatives més o menys favorables que poden provocar en l'electorat. Però un intent de pacificació seriós no pot fer-se a cop de calendari; és una feina que comportarà anys, que reclama serenitat, paciència i sobretot una voluntat de veure els matisos polítics del projecte. De moment, el no-acord entre les dues parts, la impaciència d'uns i la intolerància d'altres ja ha causat dues morts més.

Una mena d'efecte boomerang pervers es fa avui, doncs, més present que mai. Uns amics m'explicaven que quan la seva filla de set anys va veure la imatge de Saddam Hussein penjat, imatge que ha donat la volta al món, no la va entendre. Com s'explica una execució? Que Saddam Hussein va cometre crims contra la humanitat ho sap tothom. És que potser per això és un crim menor penjar-lo? Es tracta d'una imatge altament simbòlica i que fa pensar molt. Si no l'haguéssim vista, fóra com si no hagués passat. I la imatge ja ha tingut els seus primers efectes: dos nens, un d'americà i un altre d'afganès, es van penjar imitant el que ells creien un joc. No hi ha debat, no n'hi hauria d'haver. Mentre d'una banda es treballa perquè en el món s'instaurin les democràcies com a via per a la construcció d'un planeta més just, de l'altra es manté la pena de mort i es legitimen posades en escena com la que hem presenciat. Avui, en el món, més de 20.000 persones continuen condemnades a mort en països com la Xina, l'Aràbia Saudita, l'Iran, el Pakistan i els Estats Units. Quin futur estem construint? Com es pot continuar callant? Que el paper de l'ONU sembli prescindible ja és trist, però el que realment clama al cel és que el seu representant ni tan sols tingui un pronunciament decidit en contra de la pena capital i a favor dels drets humans.

Deurà ser l'ésser humà per natura, com l'entén Hobbes, homo homini lupus? La festa de la humanització ja l'hem celebrada; malauradament el camí que queda per recórrer abans no estiguem totalment humanitzats, si és que mai hi arribem, encara és llarg.


EL PUNT – 1 de febrer de 2007

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política