Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Vicenç Fiol, membre de JP de Girona / 23/11/2009

 

Un matí de finals d’octubre d’enguany, per casualitat, vaig sentir un programa de ràdio, que em va semblar que és habitual de cada setmana. El tema que tocaven en el moment que ho vaig sentir era l’enrenou que provoca el canvi de la  roba d’estiu, en arribar la tardor, als armaris d’ús habitual, per posar-hi la de tardor-hivern. Tema molt transcendental, no faltaria més. Conduïen aquest programa dues conspícues dames de la societat catalana; l’una, esposa d’un conegut polític i l’altra una famosa model. Ambdues manifestaven la feinada que suposava aquest canvi. I una d’elles va deixar anar aquesta reflexió: “quan es fa el canvi, s’ha de saber llençar roba que ja no portem i que anem posant  d’un lloc a l’altre, repetidament, a cada canvi de temporada. Aquell jersei blau que fa quatre anys que no portem, el deixem de costat per “portar- lo a Càritas”. Aquesta darrera frase em va colpir perquè expressa una concepció de la vida i de la societat.

Dues senyores burgeses amoïnades per la feina i l’enrenou que porta el canvi de lloc de la roba cada temporada. És normal que la societat benestant es preocupi per aquetes foteses. En la societat del benestar és perfectament comprensible que aquestes siguin les seves preocupacions. És absolutament normal una societat de rics i pobres, de burgesos i necessitats, d’obrers i senyors..., i com que som bones persones, ja portarem a Càritas el jersei que ens sobra. Encara que sembli una caricatura del que passa, s’acosta molt a la realitat.

Ben segur que no vull fer cap judici d’intencions de les dues contertulianes, Déu me’n guard. Però sí que cal posar de relleu el que significa l’expressió que comentem. La societat que representen aquestes conspícues dames és una societat que ja els està bé, sempre ha estat així i cal que continuï així. No cal parlar d’una societat nova, no cal parlar de reforma de les estructures, no cal parlar d’igualtat, no cal que ens omplim la boca afirmant solemnement que “una altra societat és possible”. Això és revolucionari i no ens cal cap revolució. Que tot continuï igual, de pobres sempre n’hi haurà i de rics que tenen “un jersei blau que els sobra per portar-lo a Càritas” també. Amb una rentada de cara que doni un aspecte millor a la societat i donant el que ens sobra ja n’hi ha prou. Amb petits retocs tot ha de continuar igual “in saecula saeculorum. Amen”.

La mentalitat imperant és que amb una refundació del capitalisme ja en faríem prou. Un sistema que perpetua que continuï havent-hi pobres i rics, dominants i dominadors, benestants i miserables, oprimits  i opressors. Portant el nostre “jersei blau que ens sobra a Càritas” ja tranquil·litzem la consciència (ai que perillós emprar aquesta terminologia i quina por que fa!!!!).

Una pregunta ingènua: en l’ideari dels partits d’esquerra hi consta la lluita per la igualtat i la llibertat, per una societat sense classes i per la fraternitat universal? O els que parlem d’això estem antiquats; anem a remolc de la història; estem fora de context?

No creieu que potser vam desar massa aviat algunes expressions i el que volien significar: classe obrera i classe burgesa; canvi social; classes dominants i classes dominades, paternalisme o justícia, etc...?

S’acosta Nadal. Ens continuarem creant bona consciència portant “el nostre jersei blau que ens sobra” a Càritas?

Quan l’endemà de les darreres eleccions al Parlament es va acordar la composició del Govern actual, els polítics començaren a dir que hi hauria una atenció especial a les polítiques socials, la dotació de les quals creixeria considerablement. Ho van anar repetint moltes vegades i encara ara ho sentim. Recordo que vaig pensar que quan en parlaven tant, malament. Un conegut que ja fa molts anys que va traspassar deia: "enlloc es parla tant de pa com on no n’hi ha". Darrerament m’ha arribat informació de dos casos que demostren que no anava gaire errat i que els fets, sovint, no s’ajusten a les paraules.

A mitjan octubre, Josep Playà Maset, a La Vanguardia, denunciava un fet que em semblà molt greu: la Generalitat, el 3 de setembre, va aprovar un ERO a l’empresa Icària Arts Gràfiques, que va deixar sense feina vint-i-un treballadors.

El que fa rellevant el fet és que els treballadors són discapacitats psíquics que havien aconseguit la feina amb molta dificultat. Poder guanyar el sou amb el treball propi fa que aquests nois se sentin més importants socialment i els dóna més autoestima. I Icària Arts Gràfiques, que és una empresa sense ànim de lucre, ha perdut el 50% dels seus ingressos, perquè la Generalitat no els ha adjudicat una feina que feien satisfactòriament des de fa dotze anys.

La feina era l’estampació de tota la roba de l’institut Català de la Salut (llençols, coixineres, bates, tovalloles). El Departament de Salut convocà una licitació i adjudicà el contracte al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, empresa pública del Departament de Justícia, que utilitza presos com a mà d’obra amb un salari de 430 € al mes i utilitza les presons com a locals de treball. Els gestors del CIRE, en obtenir la concessió, negociaren amb Icària la subcontractació del treball i van funcionar així fins que a mitjan any el CIRE es va queixar que la feina era massa cara. L’endemà Icària perdé la meitat de la facturació i hagué de reduir la plantilla a la meitat.

El grup de què forma part Icària Arts Gràfiques, inclou també l'Escola Taiga, l'Alberg Inout, el Centre Ocupacional Bogatell i altres. Parlant amb polítics han aconseguit que el diputat Josep Lluís Cleries, de CiU, presentés a la Mesa del Parlament, entre altres, la pregunta: "Troben lògic que el mateix Govern promogui la pèrdua de feina de persones amb discapacitat, quan per llei tenen l’obligació de fomentar-ne l’ocupació?".

L’altre fet que m’ha colpit i que també trobo greu, és que 25 llars d’infants laborals es poden veure abocades al tancament per la no convocatòria, enguany, dels ajuts que rebien des de 1975. Aquestes llars van ser creades per iniciativa social d’entitats d’església, parròquies i cooperatives, per tal d’oferir un servei a les dones treballadores i donar una educació adient als infants de fins a tres anys. Totes eren situades en entorns "deprimits" socialment i econòmica, i força d’ells encara en són, en sectors com La Mina, de Barcelona, o Singerlin, a Santa Coloma de Gramenet. Atenen uns dos mil infants i donen feina a dues-centes educadores.

La subvenció, en principi, la donava el Ministeri de Treball i, posteriorment, el Departament de Treball, amb fons que provenien majoritàriament del ministeri. La convocatòria es feia al DOGC entre abril i maig de cada any, es resolia abans d’acabar l’any i la dotació es feia efectiva, un terç abans d’acabar l’any i la resta entre març i juliol de l’any següent.

El juliol, en veure que no s’havia publicat la convocatòria les llars preguntaren què passava i en una reunió amb dos alts càrrecs de Treball i d'Educació, se’ls informà que enguany no hi havia hagut conveni amb el Ministeri i no hi havia partida pressupostària. La Direcció General de Relacions Laborals no en va saber res fins al març perquè no foren convocats a una reunió que es va fer a Madrid; i que, per tant, no hi hauria convocatòria. El subdirector de la Direcció General de Centres, del Departament d'Educació, els informà que el seu departament té una línia de subvencions per a llars d'infants privades (800 € per infant i curs) i que les llars que vulguin s’hi poden acollir per al curs 2009-2010. Per a les llars d’infants municipals (algunes de les afectades en són) la subvenció pot arribar als 1.800 € per infant i curs. Per què aquesta diferència tan exagerada?

Una dada curiosa que demostra la complexitat de la burocràcia del Govern, és que el conveni, des de fa uns anys el signava la Consellera d'Acció social i Ciutadania, i Educació ho ignorava.

Les llars d’infants laborals afectades ja havien fet la inscripció per al curs 2009-2010 i compromès els preus amb les famílies. Ara es troben que no podran cobrir el pressupost. Algunes ja han reduït plantilla, en detriment de l’atenció i educació que reben els infants. I es poden veure abocades al tancament definitiu, especialment les que no són municipals.

Em pregunto: a més d’aquests dos, quants altres casos semblants deu haver-hi? L'Administració, com ho justifica?

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona – 2 de gener de 2010

La vigília de Nadal els diaris gironins informaren, amb fotografies i tot, de l'inici d’una campanya conjunta de Creu Roja i la Policia Municipal de Girona, que consisteix a facilitar flassades i begudes calentes als sense sostre que passen la nit a la intempèrie. La campanya dura fins al 15 de gener, o sigui, una vintena de nits, de la norantena que en té l'hivern. Sembla que també se’ls ofereix d’anar a passar aquella nit a La Sopa. D’entrada, en veure-ho, vaig quedar una mica astorat perquè, la veritat, a què treu cap aquesta campanya? Què resol?

L’única solució acceptable per als sense sostre gironins, que són prop de dos-cents, és de facilitar-los un lloc per dormir cada nit amb un mínim de comoditat i seguretat, amb els serveis higiènics indispensables i les necessitats alimentàries satisfetes.

Sorprèn que l'Ajuntament, que no ha estat capaç de resoldre el problema dels sense llar, doni suport directe a aquesta acció gairebé grotesca, amb la participació de la Policia Municipal.

La campanya anunciada a toc de trompeta és un pegat temporal que no puc evitar de pensar que deu tenir la finalitat d’animar-nos a seguir consumint sense defallir, no fos cas que ens deixéssim entendrir per les notícies constants sobre la pobra gent que ha de dormir al carrer i que té problemes per menjar, i dediquéssim una part dels nostres diners a ajudar-los en lloc de comprar, com sembla que és la nostra obligació.

Som davant d’una prova fefaent de la hipocresia social en què d’una o altra manera participem, conscientment o inconscient. El problema de qui dorm al ras i passa gana és de justícia social i només es pot resoldre amb accions fermes i decidides que aportin solucions reals, no pegats. La ciutadania ha d’exigir que tothom pugui dormir sota teulada, amb els serveis mínims coberts i l’alimentació assegurada.

Cal adreçar tots els esforços, com a simples ciutadans o com a membres de partits o organitzacions polítiques o socials, a aconseguir un sistema fonamentat en la justícia, que elimini en poc temps el desequilibri cada vegada més accentuat entre persones pobres i persones riques, entre les més afavorides i les més desafavorides, entre els marginats i exclosos i els qui excloem i marginem, encara que sigui, com ja he dit abans, inconscientment o conscient.

És urgent que siguem crítics amb el sistema econòmic i polític en què estem immergits i ens decidim a treballar per capgirar-lo o canviar-lo per un altre que sigui just i igualitari, que no creï les desigualtats, les diferències brutals que ara hi ha.

Hem de ser conscients que tot tendeix a portar-nos cap a l'individualisme i l’egoisme, cap a vigilar que el del costat no ens passi al davant; hem de renunciar a aquesta lluita ferotge per aconseguir sentir-nos per sobre dels altres, cosa que, ens diuen, ens hauria de fer feliços i en el fons ens porta a una competitivitat que té com a objectiu primordial el lucre dels poderosos a costa de la majoria de la societat i del planeta.

Si aconseguim redreçar la situació tota l’acció assistencial que nombroses entitats i associacions duen a terme, amb voluntat i molts esforços, per ajudar els més pobres, els marginats, els exclosos, esdevindrà innecessària. No caldrà que ens dediquem a ajudar els altres donant-los una mica del que ens sobra. Hem d’aconseguir que tothom tingui el que necessita per viure.

Estic ben segur que tant els voluntaris de Creu Roja com la Policia Municipal actuen amb tota bona fe i voluntat de ser útils, però potser ho fan una mica irreflexivament, moguts per la inèrcia dels molts anys que han fet la mateixa campanya i els manca de ser una mica crítics, amb la societat i amb ells mateixos.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 11 de gener de 2010

Aquest escrit vol ser un petit homenatge al bisbe Òscar Romero. Permeteu-me de deixar de banda molts aspectes de la vida de Romero prou coneguts i comentats. M’ha arribat l’homilia del jesuïta Jon Sobrino pronunciada en l’aniversari de l’any passat a la capella de la UCA. Centra la reflexió en tres aspectes:

1.- Sol amb Déu a l’hospital. És sabut que l’oligarquia es volia guanyar el bisbe i li oferí un palau episcopal amb totes les comoditats. Romero el rebutjà i se n’anà a viure a l’hospital de la Divina Providència, sol i sense mesures de seguretat. Les persones més properes eren dones malaltes de càncer incurable, pobres i amb l’angoixa de no saber què passaria als seus fills en morir elles. Només Déu sabia qui era el Bisbe i què significava per a ell la seva Fe en Déu. Així parlà al poble salvadorenc: "Cap home no es coneix fins que ha trobat Déu. Tant de bo el fruit de la meva predicació fos que tots plegats ens trobéssim amb Déu". "M’alegra molt quan la gent senzilla troba en les meves paraules un camí per anar a Déu" i encara "sense Déu no hi pot haver alliberació".

2.- A la Catedral amb el seu poble. El bisbe de la Catedral és més conegut. És el bisbe de les homilies, dels pobres i de les víctimes, dels horrors de la repressió i de l’esperança de justícia. Citarem reflexions seves, que posen de manifest la seva personalitat: "Demano al Senyor, mentre durant la setmana recullo el clamor del poble i el dolor de tants crims, la ignomínia de tanta violència, que em doni la paraula oportuna per consolar, per denunciar, per cridar al penediment"; "denuncio l'absolutització de la riquesa. Aquest és el gran mal del Salvador: la riquesa, la propietat privada com un absolut intocable. I, ai del que toqui aquest cable d’alta tensió! Es crema."; "vivim en un ordre fals, fonamentat en la repressió i la por".

3.- Enmig del seu poble i en la seva defensa fins al final. Romero es va mantenir ferm en la denúncia i la compassió. Mai va cercar paraules que políticament i eclesiàstica fossin correctes. Ni en la societat ni en l'Església com a institució jeràrquica va trobar facilitats i suport. Fins al darrer moment es va mantenir fidel a les víctimes, tot i saber que ell podia ser la darrera. "Als pobres Déu els estima". Aquest convenciment el va dur a desgastar-se a favor d’una pastoral per la justícia, l’esperança i la vida dels pobres. I en segon lloc a enfrontar-se amb els que oprimien i reprimien. Volia construir "l'Església dels pobres" i això va significar riscos i enfrontaments. Deia: "seria trist que en una pàtria on s’assassina tan horrorosament no comptéssim entre les víctimes els sacerdots. Són el testimoni d’una Església encarnada amb els problemes del poble".

Els pilars de la seva vida eren dos: Déu i el poble. No es cansava de repetir: "Déu va amb la nostra història" i "a aquest poble li ha donat dignitat". Les amenaces creixien. En la seva darrera homilia, va dir: "aquesta setmana m’ha arribat un avís dient que estic en la llista dels que seran eliminats la propera setmana". I va posar la seva mort en relació amb el poble: "que la meva sang sigui llavor de llibertat i senyal que l’esperança aviat serà una realitat". Les paraules finals de la darrera homilia foren aquestes: "En nom de Déu, doncs, i en nom d’aquest sofert poble, els laments del qual pugen fins al cel cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu: que s’acabi la repressió". Després de l’homilia, quan es preparava per a l'Ofertori de la Missa, fou assassinat vilment.

Amb la mort del bisbe Òscar Romero no va morir la seva paraula.

VICENÇ FIOL, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona, 24 de març de 2010

El 31 de maig el Govern anuncià una retallada del 55% al pressupost de Cooperació al Desenvolupament, que passà de 49 milions d'euros el 2010 a 22 milions per al 2011. Aquest pressupost el gestiona l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que haurà de patir un ERO, el primer en una agència pública catalana, que pot suposar l'acomiadament de bona part de les persones que hi treballen.

L'any 2001, el Parlament aprovà per unanimitat la Llei de Cooperació al Desenvolupament, 26/2001, publicada al DOGC 3551 d'11 de gener de 2002, signada pel llavors president, Jordi Pujol, i la consellera de Governació i Relacions Institucionals Núria de Gispert. La llei preveia assolir, com a màxim l'any 2010, el percentatge del 0,7% dels ingressos corrents incondicionats destinats a cooperació al desenvolupament i solidaritat internacional. Amb la darrera retallada, el pressupost de 2011 representa una inversió del 0,18% d'aquests ingressos, o sigui, poc més del 25% de la quantitat que assenyala la llei. El Govern de la Generalitat pot incomplir tranquil·lament les lleis que ha aprovat el Parlament? El Govern de Catalunya pot actuar al marge de la llei, o violar-la? Qui ho controla i pot actuar en aquests casos?

Els fons destinats a cooperació i solidaritat es reparteixen entre el nostre país i els països empobrits del Sud. A casa s'inverteix, sobretot, en educació i sensibilització per al desenvolupament, la cooperació i la pau, mentre que a fora es procura ajudar a solucionar o pal·liar problemes greus de les comunitats dels països empobrits. I en diem empobrits perquè són països que han suportat el colonialisme i l'explotació dels seus recursos naturals per part de les grans empreses dels països ocupants.

Els qui ja som grans podem recordar la publicitat de "Fosfatos del Sáhara" que es feia en temps del franquisme. El negoci d'aquests fosfats encara avui mou 1.250 milions d'euros l'any i s'assenyala com una de les causes per les quals el Marroc ocupà el Sàhara Occidental. Ara mateix moltes transnacionals compren grans extensions de terra a l'Àfrica per al cultiu dels cereals usats en la fabricació d'agrocombustibles. I això perjudica greument la sobirania alimentària d'aquests països i n'augmenta la pobresa i la fam. Aitals països, amb una pobresa crònica que en molts casos representa passar gana, són governats per règims corruptes que actuen com a titelles dels països que n'exploten les riqueses. Només cal recordar les acusacions contra el polític francès Jacques Chirac de rebre diners i diamants de governants africans. Tot plegat forma part de la política capitalista neoliberal que cada vegada adopten més governs dels països enriquits.

L'ajuda al desenvolupament, que des de Catalunya es fa mitjançant nombroses ONG, tot i tenir uns efectes limitats, és i serà necessària mentre no s'emprenguin polítiques que tendeixin al decreixement del món enriquit en benefici del món empobrit a fi de reduir les grans diferències en la renda de les persones. S'ha parlat moltes vegades dels fons d'ajuda al desenvolupament que distribueix el Govern espanyol. Aquesta ajuda sol ser condicionada amb contraprestacions, com ara l'adquisició de productes espanyols, que poden ser armament i munició, i que es desvirtuen en convertir-se en ajudes per treure estocs sobrants o beneficiar, encara més, les grans empreses de l'Estat.

Al mateix temps que les ONG reclamen el manteniment o increment del pressupost governamental destinat a cooperació, també cal que revisin els seus mètodes d'actuació a fi d'optimitzar al màxim els recursos de què disposen i poder presentar als seus col·laboradors i socis les bones pràctiques i els comptes amb la màxima transparència. La majoria ja ho fan, però cal evitar que unes poques desacreditin tot el conjunt d'entitats que treballen en aquest sector i que fan una bona feina.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
Diari de Girona – 28 de novembre de 2011

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política