Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

La premsa es va fer ressó de la concentració, el 14 de febrer, d’una cinquantena de persones a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, per protestar per la mort per accident de treball, en dos dies, de cinc treballadors del ram de la construcció, tres d’ells estrangers. El més greu de tots es produí el passat dia 12 quan dos obrers pakistanesos van caure d’una bastida, mentre treballaven “sense contracte i sense ésser donats d’alta a la Seguretat Social”, per a una petita empresa que actuava com a subcontractada. Segons els treballadors d’aquesta empresa, el sou que cobraven era de 40 euros diaris per 12 hores de treball de dilluns a divendres.

 

Els fets són prou greus com per a donar lloc a unes reflexions:

 

a/. L’afirmació de la premsa que els accidentats treballaven sense contracte, no deixa de ser una imprecisió jurídica. El fet de treballar voluntàriament, per compte d’altri, sota un règim de dependència i amb una determinada remuneració, ja constitueix un contracte laboral. Si el contracte escrit pot esdevenir recomanable -i àdhuc necessari per a segons quins tipus de contractacions- la seva absència no suposa l’inexistència de relació laboral. Aquesta existeix i, més encara, amb presumpció de relació indefinida. Des del punt de vista del treballador, l’absència de contracte escrit pot crear-li, únicament, un problema de prova, tant en relació al començament de la relació laboral com en la determinació de la categoria professional desenvolupada, tanmateix conceptes necessaris per conèixer l’antiguitat i el sou d’acord amb el Conveni Col·lectiu aplicable.

 

b/. Evidentment més importància té l’alta a la Seguretat Social per la desprotecció social que la seva absència crea al treballador en relació a les diverses contingències que aquella protegeix. Tanmateix, si el treballador no ha estat donat d’alta a la Segurerat Social, qui haurà de respondre de les eventuals prestacions que li correspondrien serà l’empresa per a la qual treballa i, quan es tracta d’empreses subcontractades, en la majoria dels casos, també l’empresa principal. Però, evidentment, exigir aquesta responsabilitat no portarà pocs maldecaps al treballador. Haurà d’iniciar un llarg procés de reclamacions, que esdevenen una càrrega important per a un treballador amb una economia ben precària i, al final del procés, pot trobar-se que l’empresa obligada a pagar sigui insolvent i es quedi sense cobrar.

 

c/. Com ja havia apuntat, el sou a què te dret el treballador i que, en principi, pot reclamar sempre, és l’establert en el Conveni del ram per la seva categoria professional. Tanmateix, el problema no rau aquí, sinó més aviat en la necessitat que treballadors poc qualificats i/o il·legals tenen d’obtenir un sou, i en la postura de l’empresa de “ho prens o ho deixes” que, al marge de tota la legislació, adopta enfront de la necessitat del treballador que cerca feina. Evidentment aquest comportament té els seus riscs per a l’empresa, però moltes vegades aquestes són insolvents, tot i que existeixen les que, a partir d’un estudi econòmic del risc, prefereixen assumir-lo i fer front a les seves conseqüències les vegades que un determinat treballador pugui reclamar o l’Inspecció de Treball actuï d’ofici.

 

d/. La protecció del treballador enfront de l’existència d’una manca de mesures de Seguretat -per l’incompliment de les quals esdevenen molts accidents- està definida per la Llei de Prevenció de Riscs Laborals. Ara bé, en relació a aquesta Llei hi ha molt a dir. Una Llei, al meu entendre, no pot esdevenir mai mancada de la necessària concreció de les obligacions dels afectats, i més si el seu incompliment es penalitza amb un sistema de sancions. No n’hi ha prou, per donar resposta al problema dels accidents laborals, amb l’establiment d’unes obligacions genèriques, que no són més que un calaix de sastre on pràcticament poden encabir-se, com a incompliment, les causes de tots els accidents. Tampoc una Llei pot caure en la utopia: ha de ser realista i no demanar el que no es pot complir. La Llei de Prevenció de Riscs laborals, redactada amb la lloable i noble finalitat de protegir la part més mancada de protecció, com és el treballador, ha oblidat que, tot i que moltes vegades la manca de mesures de seguretat cal imputar-la a l’empresa, n’hi ha també moltes que cal atrubuir-les únicament i exclusiva al treballador. La Llei atribueix a l’empresari l’obligació de preocupar-se perquè el treballador compleixi les normes de seguretat i si resulta que, per no haver-les complert, el treballador s’accidenta, la responsabilitat s’atribueix a l’empresari per no haver vetllat prou per fer-les complir al treballador. I, òbviament, una cosa és preocupar-se perquè el treballador observi la normativa de seguretat i altra cosa estar al seu costat fent de guàrdia de seguretat. Tots hem vist reiterades vegades, obrers treballant en teulats, sense cap mena de protecció. Tots sabem, a tall d’exemple, que treballadors d’empreses a qui s’ha proveït del corresponent casc de protecció i se’ls ha manat de posar-se’l, tan bon punt marxa l’empresari de l’obra se’l treuen per raons de calor o comoditat. Tanmateix, si en aquests casos esdevé un accident, la responsabilitat s’atribuirà a l’empresari per no haver fet complir la norma. Amb aquest plantejament no hi hauria altra solució que tenir tants vigilants com treballadors per controlar-se mútuament. Evidentment, s’ha de protegir el treballador, però no es pot establir una presumpció que davant de qualsevol accident la culpabilitat la té l’empresari. Partir d’aquest supòsit no solament esdevé injust per a un empresari honest, sinó que és perjudicial per al propi treballador. En efecte, aquest calaix de sastre normatiu descarrega el treballador de la seva pròpia responsabilitat en la prevenció en detriment de la seva pròpia salut. Pel que fa a l’Administració val a dir que, si és pública i notòria l’existència de treballadors que incompleixen les normes de seguretat, perquè els agents de l’autoritat que patrullen per la via pública i que, com tots els ciutadans, veuen aquests incompliments, no cursen la corresponent denúncia? Se li acudirà a algú eximir d’una multa de tràfic el conductor que ha incomplert una norma de circulació i com a conseqüència de l’incompliment s’ha accidentat? Es demanarà responsabilitat a l’Administració perquè no ha fet el que calia per fer complir a l’infractor l’esmentada norma de tràfic o, en cas d’excès de velocitat, per no haver obligat les empreses automobilístiques a fer cotxes que no superin els 140 kilòmetres de velocitat? Això és el que desgraciadament passa amb l’actual Llei de Prevenció dels Riscs Laborals: s’exigeix als empresaris el que l’Administració no s’exigeix a ella mateixa. I una Llei que no és possible de complir en tota la seva extensió, esdevé d’antuvi desprestigiada, deixant d’assolir la finalitat per a la que havia estat creada. Si volem menys accidents laborals hem de voler una llei exigent, però alhora també realista.

 

e/. Finalment, davant els fraus de contractació i accidents laborals dels estrangers, no podem posar el cap sota l’ala i atribuir-los tota la culpabilitat a ells -que en no poques ocasions es presenten a l’empresa amb una identitat falsa- o a les empreses que -conscients de la necessitat de treball dels nouvinguts i que no tenen el permís de treball en regla, tot corrent el risc que això comporta, sigui, en el pitjor dels casos, amb ànim d’explotació o, en el millor d’ells, per creure equivocadament que els presten un ajut- els admeten a treballar. No podem ser hipòcrites. Admetre a l’Estat nouvinguts sense possibilitats econòmiques comprovades i desplaçar-los a determinades comunitats autònomes sense facilitar-los al mateix temps permís de treball és condemnar-los a malviure. Els estrangers presents al nostre país, mancats de mitjans econòmics, com a persones, tenen també el dret a la vida i a la subsistència. I, en aquesta dinàmica és quan es propicia l’abominable abús d’empresaris mancats del més mínim sentit de justícia i solidaritat, de donar-los feina amb unes condicions de treball totalment inadmissibles. Davant d’aquestes situacions d’injustícia que clamen al cel, no en són responsables els nostres legisladors?

 

Pensant en els lamentables accidents de la setmana passada i les seves causes no ens pot deixar tranquils el fet que el percentatge va oscil·lant mensualment. Els accidents hauràn disminuït globalment. Però, els accidents dels nouvinguts han disminuït o s’han incrementat? Totes les sancions imposades als empresaris, encara que siguin impecables jurídicament, ho són també èticament? Els nostres polítics assumeixen la seva responsabilitat amb la legislació que tenim i que fa possibles mancances tan injustes? No hauríem de canviar tots de xip i, d’una banda, veure amb uns altres ulls els nouvinguts i, d’altra, fer front a la nostra responsabilitat com a ciutadans, exigint més als nostres polítics, especialment unes alternatives jurídiques que tinguessin més en compte el valor i els drets de les persones, sigui quin sigui el seu origen o la seva condició econòmica?

 

Crec que val la pena que hi reflexionem una mica tots.

 

Mateu Valls i Riera, advocat laboralista i membre de Justícia i Pau de Girona

El mes de gener passat va tenir lloc a Niamey, capital del Níger, el Fòrum Internacional sobre l'Educació no Formal (FORIENF). Que això de «no formal» no soni malament a ningú, ja que en aquestes nostres latituds és així com s'anomena el gran sector educatiu de tota mena i color que es vol diferenciar del «formal», és a dir, de l'escolar, d'aquell que ja té carrils i reconeixement oficials. Vaig tenir la sort de participar-hi en nom de la CADEV (Càritas-Desenvolupament), l'organisme d'acció social de l'Església catòlica al Níger. Esperava rebre'n les actes, però no acaben d'arribar. Tanmateix, em decideixo a escriure'n aquestes impressions bo i rellegint apunts, alguns testimoniatges i les recomanacions finals.

És sempre engrescador i estimulant que la gent que es desviu per aconseguir una educació alternativa faci una gran trobada, posi les noves experiències sobre la taula, reflexioni conjuntament i torni a cridar al cel per despertar consciències. Érem majoritàriament gent de l'Àfrica occidental i el Canadà. Un organisme de la cooperació canadenca va ser-ne el promotor i, en bona part, finançador. Vulgues o no, vàrem haver de remugar velles orientacions i programes educatius caducs que perduren per manca, més que res, d'imaginació. Varen emergir, però amb bona empenta, algunes de les noves pedagogies que semblen aposentar-se com si fossin a casa seva. Una predeterminació sembla ser el filó que alimenta la seva gosadia: no cal portar més la gent jove i adulta a l'escola o al centre educatiu on un ben ensinistrat mestre ja els espera; més aviat cal organitzar centres educatius amb cara i ulls locals i preparar el personal docent segons el tipus d'aprenents que tenim al davant, immersos en un context socioeconòmic ben precís.

L'educació alternativa, en totes les seves facetes i al deçà de les tècniques indispensables, comporta sobretot, per part de l'aprenent, presa de consciència, participació creativa i voluntat de canvi de vida. Llavors, el repte més gran és crear espais d'aprenentatge cognitiu i professional que li serveixin de debò. Cal també formar educadors que coneguin el tarannà de vida dels aprenents i apliquin les pedagogies més properes a ell. Hi ha, certament, una gran diversitat de situacions i d'alternatives, hi ha d'haver, igualment, molta diversitat d'oferta. Només un dret i un deure resten com a pals de paller i s'han de garantir a qualsevol preu: que tothom rebi l'educació deguda i que tots ens en sentim responsables. Avui dia, ja és prou sabut, els mateixos joves i adults dits analfabets no en tenen prou amb aprendre a llegir, escriure i fer les quatre operacions. S'han d'esbotzar aquests cercles reductors del saber per oferir una educació més àmplia, la qual inclou llengua, ciències i matemàtiques. en la mesura que obren camins per a la vida personal i social. Al cap i a la fi, ens adonarem que és una dinàmica de mai acabar per a tots. Ja ens ho deien alguns avis de poble només amb la mica d'ensabonada d'escola primària que havien rebut: «El saber no fa mai nosa!».

Aquest fòrum, a més de servir d'aparador per presentar les noves pedagogies, tenia altres objectius importants. El primer pas era mobilitzar tota la xarxa de partenaires per donar el lloc que cal i arreu a l'educació dita no formal. Es volia també sensibilitzar els governs dels països representats i els organismes, tan nacionals com internacionals, sobre la immensa quantitat de població implicada i les necessitats urgents de tipus tècnic i econòmic arraconades des de fa anys i panys. Per evitar que una vegada acabat el fòrum tot o bona part se n'anés aigua avall, calia reforçar els lligams de partenariat. Déu faci que els objectius encara vigents del mil·lenni sobre l'educació per a tothom i tots els altres que s'han anat acumulant d'ençà de Jomtien (1990) no se'n vagin en orris un dia o altre.

Al cap de tres dies feixucs d'acumulació d'informació, d'intercanvi i d'espera per veure què en sortirà, de tot aquest gran remenament, tornàvem a casa relativament contents. De moment, no podem pas dir contents i enganyats perquè estic ben segur que almenys haurà servit perquè gairebé tots els participants continuem lluitant i aportant el famós granet de sorra. Què ens pot, doncs, fer caminar encara amb l'ai al cor pensant que potser no hi haurà cap canvi significatiu? La primera recomanació de les vuit que vàrem fer i, al meu entendre, la de més compromís, toca el voraviu de la qüestió bo i deixant-nos sense cap poder efectiu ja que no depèn de nosaltres. Es demana als governs dels països representats pels participants que destinin un mínim del 5% del pressupost reservat a l'educació nacional al sector de l'educació no formal. De sobte, potser us semblarà ridícul que, com en el cas del Níger, només un 5% vagi destinat al 80% de la població analfabeta quan es consagra el 95% al sector de l'escola, col·legi i universitat, que concerneix una població inferior al 10%. Doncs, escruixiu-vos. De fet, el Níger hi destina menys del 0,5% i, segons el que es va afirmar repetidament en l'assemblea, no hi ha cap país de l'Àfrica occidental que arribi a destinar-hi actualment 1%. Ja es pot comprendre que la reivindicació que fèiem és de pes, encara que, tot just acabada de formular, se'ns escapi de les mans i ens deixi pràcticament amb la canya sense peix.

Quan aquí o a casa nostra o en algun altre lloc del món hi hagi un altre fòrum, ens haurem de continuar posant una qüestió que em sembla cabdal: aprendrem algun dia a no ensenyar tant les orelles de gent «civilitzada» i a ser més conseqüents perquè tothom pugui menjar el pa educatiu de cada dia?

Josep Frigola. Col·laborador de Justícia i Pau, i missioner al Níger.

EL PUNT – 15 de juny de 2007

La història es repeteix i ho fa a l'engròs. Els protagonistes són aquests: l'ajuda internacional, el govern i la població del Níger. Vet aquí els fets. A mitjan juny, un decret ministerial «suspèn totes les activitats de distribució de queviures a canvi de feina en tot el territori nacional» («food for work» en anglès i «vivres contre travail» en francès). El decret surt així d'estampida sense donar cap mena d'explicació. Només precisa que s'ha de donar prioritat al «cash for work», és a dir, pagar o remunerar de mà a mà el treball que es fa. Aquesta manera d'actuar, diu el decret, «és més conforme als objectius del programa especial del president de la República i s'adiu millor a l'esperit de l'estratègia de reducció de la pobresa».

Ja us ho imagineu, aquesta important decisió del govern ha caigut com una bomba perquè moltes ONG internacionals i alguns programes locals ajudaven la població d'aquesta manera. Ningú els va advertir i s'han quedat amb tones i més tones de queviures emmagatzemats que, si no es troba una solució, es moriran de fàstic. Sembla ser que es fan diligències diplomàtiques i que hi ha hagut protestes, però el govern ja ha posat el morrió a la premsa que gosava criticar-lo. Es veu també que algun organisme ja havia adoptat aquesta línia o bé, com és el cas del Programa d'Alimentació Mundial (PAM), ja comprava darrerament els cereals destinats a l'ajuda de la població en els mercats locals. Per més inri, la rebel·lió del nord torna a fer estralls i esdevé la gran preocupació nacional actual.

És un fet que la crisi alimentària esdevé crònica i que sempre hi ha una regió o altra que s'ho passa molt magre a causa de les sequeres persistents i les males collites. Per què, doncs, aquest estirabot? Es poden fer moltes suposicions i és difícil d'encertar les raons plausibles. Ben cert que des de fa temps el govern, amb el president al capdavant, volen esborrar la penosa imatge que el país passa fam permanentment i que se l'ha de tractar com un malalt en la sala de cures intensives. També malden per treure's de sobre el complex de ser persistentment el darrer país del món. Esdevé una raó d'estat que, amb maneres de punt d'honor i d'orgull polítics, vol preservar la dignitat humana. No volen –i en això tenen més que raó– deixar retratar cues de gent afamada donant la impressió de ser un país que sobreviu ajaçat, incapaç de posar-se dempeus. També és veritat que alguns organismes i projectes de gran envergadura ofereixen grans quantitats de queviures que, a vegades, arriben a deshora i, sovint, afavoreixen més les exportacions dels països benefactors que no pas les veritables necessitats de la població dels països beneficiats. Durant anys hem rebut milers de tones de bulgur (blat trinxat vitaminat) per mitjà d'un consorci de quatre organismes americans. Si és ben cert que aquestes i altres intervencions són providencials per a la supervivència de la població en certes circumstàncies, en molts altres moments desafavoreixen el consum i la venda de productes locals. Fins i tot, no és gens estrany veure com es venen en el mercat els productes rebuts gratuïtament per obtenir diner en efectiu. Per altra banda, quan l'ajuda exterior és sistemàtica o s'importen productes de base a preu molt moderat, quina mena d'esforç d'autopromoció es pot demanar? Quin esdevenidor ens ha de caure a sobre i xafar el cap a tots plegats com a país?

Mirant el revers de la medalla, també s'hi entreveuen punts foscos, zones que puden a cremat. Hi ha interessos sociopolítics dits nacionals que solen actuar amb cops baixos i són malintencionats. La influència i el poder de decisió dels anomenats grans comerciants és per inquietar qualsevol i crear malestar social gruixut. La cambra de diputats està farcida de comerciants i gent de negoci. S'ho amaneixen al seu gust. Aquesta decisió afavoreix les seves ambicions sens dubte. Quin coi de mania té la balança humana que sempre s'inclina del costat dels més poderosos? I si ens colleu, si es pot parlar de l'actitud del govern sense pèls a la llengua, què se'n podria dir? Ja és gairebé una constant el que determina la seva posició i no solament per respecte a aquesta decisió que comentem avui. El govern vol controlar totes les entrades per més que vinguin de països amics i que estiguin destinades a l'assistència de la població. Manté el seu poder sobirà gelosament, com tants altres és clar, però crea una sospita massa freqüent en diferents àmbits. Prefereix la gestió directa i no la dels intermediaris per més que li passin comptes. Prefereix –imposa aquest cop– la gestió dels diners a la de queviures. Malauradament, ja és de notorietat pública bescantada pels mitjans de comunicació, hi ha massa autoritats que s'enriqueixen de pressa, amb suprema desmesura, il·lícitament.

Quina lliçó n'hem d'aprendre tots plegats? Saber ajudar de debò no és gens fàcil. Acceptar de ser ajudat tampoc ho és ni mica. Quan es tracta del desenvolupament socioeconòmic de tot un país les coses són encara més complexes. Si ens posem del costat dels benefactors, caldrà sempre eliminar el corc dels propis interessos, conèixer millor la situació real, afinar més els objectius de l'acció, fer confiança a cabdals i estimular constantment l'autopromoció. Per part dels beneficiats, la població més necessitada n'ha de ser l'actriu principal. Ella és la que, esperonada puntualment, té veritables ganes de sortir-se'n. Per més que ja l'hagin ajudat i que encara necessiti un cop de mà, no es deixa caure en el fatalisme i encara menys en la pura mendicitat.

Tant a casa nostra com a fora, tant avui com demà, només podem tenir davant nostre un objectiu ben clar, una prioritat urgent com cap altra: el desenvolupament humà integral. És ben bé hora que s'harmonitzin, com Déu mana, els dos pols més responsables de la gestió de l'ajuda humanitària i de la solidaritat internacional. Si no, sempre tocarà el rebre al tercer contrincant, al manxaire, a la desemparada població. Ja n'hi ha prou, no?

Josep Frigola Ribas, missioner al Níger i col·laborador de Justícia i Pau de Girona.

EL PUNT – 31 de juliol de 2007

Fa unes setmanes que va sortir als diaris una notícia que, per l´actitud que posa de manifest, mereix un comentari. La premsa ens feia saber que el Vaticà havia decidit retirar l´ajut econòmic que donava a Amnistia Internacional. I ens preguntem: per què? Expliquem com han anat les coses i potser trobarem resposta a l´interrogant.

1.- El passat 25 de març i amb motiu de la seva Conferència anual Amnistia Internacional va decidir donar suport a la despenalització de l´avortament i la promoció dels serveis de suport als programes de control demogràfic que inclouen la legalització i l´accés gratuït a l´avortament. Aquesta decisió forma part de la campanya contra la violència vers les dones i és en aquest context que demana als estats que «garanteixin l´accés als serveis legals i l´assistència mèdica per a l´avortament a les dones víctimes de violència sexual o incest o en casos que vegin perillar la vida». AI també diu que cal interessar tota la societat en aquesta campanya, donada la xifra esgarrifosa de 68.000 dones que moren cada any per culpa dels avortaments clandestins.

2.- La resposta del Vaticà no es féu esperar: el cardenal Rafaelle Martino, president del Consell Pontifici per a la Justícia i la Pau, va anunciar oficialment que el Vaticà retirarà l´ajuda econòmica que oferia a AI després que aquesta institució prengués la decisió de donar suport a l´avortament. Sorprèn molt que el Vaticà hagi decidit retirar una ajuda que mai no ha donat. Ricard Noury, portaveu d´AI ha comunicat que mai no havien rebut cap ajut econòmic del Vaticà, «ja que els estatuts fundacionals de la institució humanitària AI, per mantenir la seva independència, diuen que no pot acceptar diners de governs, partits polítics o confessions religioses». Qui té raó?

3.- No és molt dura la posició del Vaticà? No s´adona que el tema, potser, no és l´avortament, sinò la violència vers les dones per violació, incest, risc de mort? No els fa impressió la magnitud del sofriment de les dones víctimes d´aquests supòsits?

4.- El portaveu vaticà va reclamar que tant els fidels com les organitzacions catòliques «haurien de retirar el suport a AI per la seva política a favor de l´avortament». No caldria respectar la diversitat de formes de pensar davant un fet tan greu? Els fidels catòlics no són prou madurs per tenir criteris propis davant de situacions de tanta transcendència? Ha de prevaler el pensament únic?

Vicenç Fiol Navarra, membre de Justícia i Pau de Girona.

DIARI DE GIRONA – 7 d’agost de 2007

La crema de fotocòpies de fotografies dels reis d'Espanya, com a protesta per la visita que va fer Joan Carles I a Girona, convidat per la Universitat per a la inauguració del parc tecnològic, ha provocat una gran convulsió en els mitjans de comunicació i una reacció totalment exagerada i fora de lloc per part de l'Audiencia Nacional, successora del tristament famós Tribunal d'Ordre Públic franquista, així com dels Mossos d'Esquadra, que actuen com a subordinats de l'Audiencia Nacional. Arreu dels Països Catalans i altres zones de l'Estat, es produeixen manifestacions de suport als encausats que, habitualment, comporten més cremades de fotocòpies i nous processaments.

Cal, però, anar més enllà del fet anecdòtic de la crema de fotocòpies, que, en definitiva, forma part del dret a la llibertat d'expressió i que, agradi o no, en siguem partidaris o no, hem d'acceptar. El que cal és analitzar si una democràcia, a l'Estat espanyol, requereix que hi hagi monarquia. Cal plantejar-se si en una veritable democràcia hi té cabuda la figura d'un monarca, càrrec successori que no elegeix ningú.

En el cas concret d'Espanya el rei Joan Carles I va ser proclamat pel ferotge dictador Franco. En el moment de la transició la monarquia va ser acceptada com a mal menor, com a «garantia» de pas pacífic d'un estat totalitari i dictatorial al que anomenem democràcia. Tots els partits polítics d'esquerra que tenen representació parlamentària i que, per principis, eren republicans van acceptar-la submisament i trenta anys després, a més d'acceptar-la, la defensen. Aquesta instauració es presentà com una reinstauració, però no ho fou. Per incompatibilitat del dictador envers Joan de Borbó, la línia successòria de la monarquia anterior a la República es trencà i es va instaurar una nova monarquia. La persona designada, Joan Carles I de Borbó i de Borbó, va jurar fidelitat als «Principios Fundamentales del Movimiento», però, tot i que signà, com a rei, la Constitució Espanyola de 1978, no hi ha jurat mai fidelitat. Per tant, en cas de conflicte, la seva consciència el pot fer decantar obertament vers una altra dictadura feixista.

Sembla ben demostrat que, mentre van durar la II República i la dictadura franquista, els monàrquics espanyols van haver d'ajudar econòmicament la família reial destronada a fi que pogués subsistir. Els estudis de l'actual monarca els va pagar l'estat franquista. Malgrat les vegades que s'ha intentat, a les Corts, de saber què ens costa realment la monarquia, no s'ha aconseguit mai una resposta. I, d'altra banda, fa pocs dies, els mitjans ens deien que Joan Carles I és el quart rei més ric d'Europa.

Aquest estat que s'autoanomena laic i laïcista afavoreix la sacralització o divinització de dues figures: la monarquia i la Constitució. Podem admetre que en el moment de la transició els partits i els polítics tinguessin por i això els fes acceptar el que, en un clima de llibertat, segurament no haurien acceptat. Han passat, però, trenta anys i res no fa preveure que es pugui replantejar cap d'aquests dos temes, sagrats i intocables. El primer de ser revisat, perquè en deriva la forma de l'estat, hauria de ser la Constitució. Cada vegada, però, que algú la qüestiona, s'alcen les veus constitucionalistes que llancen anatemes i amenaces en nom de la democràcia. Cal que el poble, al marge del dictat dels partits, s'expressi amb llibertat i que, després d'un període de debat lliure i plural, el projecte de nova Constitució reculli aquestes opinions.

Davant d'aquesta problemàtica no resolta ens plantegem diversitat de preguntes que els especialistes haurien de respondre amb arguments convincents. Hi té lloc, en una democràcia, un càrrec successori? Qui o què representa? Quina legitimitat i validesa té, en el cas de l'Estat espanyol? No cal, mitjançant referèndum, demanar als ciutadans si accepten o no accepten aquesta figura? I això no s'ha de fer cada vegada que el càrrec quedi vacant, abans de proclamar-ne el successor? D'altra banda també qüestionem la causa originària de tota la situació conflictiva actual: quin sentit té que el rei fos convidat a inaugurar el parc tecnològic de la Universitat de Girona? Quina afinitat tenen ciència i tècnica amb monarquia?

Vicenç Fiol Navarra i Xavier Merino Serra, membres de Justícia i Pau de Girona.

EL PUNT – 15 d’octubre de 2007

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política