Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

El bisbe Carles Soler, que el 12 de setembre feu 75 anys, va presentar la renúncia al seu càrrec, com és preceptiu, i quedà obert un període de provisionalitat per al Bisbat, tot i que sembla que el nomenament del successor no serà immediat. El 28 de juny, davant la perspectiva d´aquest canvi, Justícia i Pau de Girona publicà un comunicat, fruit de la reflexió de la Comissió Permanent, en el qual enumera les característiques que l´entitat creu que ha de tenir el successor del bisbe Carles, comunicat que fou comentat en aquest diari el 13 de juliol.

Per refrescar la memòria repassaré el document i en glossaré alguns aspectes.

El bisbe ha de ser una persona acollidora de tothom. Als evangelis veiem que Jesús sempre acollí tothom i que per cap raó, ni de raça, ni de creences, ni d´estatus, no rebutjà ni posà mai condicions a ningú per acollir-lo i estimar-lo.

Ha de dedicar una bona part del seu temps a conèixer de primera mà la pluralitat i diversitat de l´església diocesana i establir-hi contacte per ser conscient de tota la riquesa i varietat que conté. El bisbe no ha de ser un home de pensament únic i rígid ni s´ha d´acontentar d´exigir l´acompliment d´una sèrie de normes que poden encotillar la fe. Cada persona té el seu carisma i el bisbe, com a pastor, ha d´afavorir amorosament la maduresa de les persones i encoratjar-les a ser fidels a la llibertat que Crist proclamà. Jesús no tenia on recolzar el cap i ens demana de viure a la intempèrie, defugint les seguretats, tant físiques com intel·lectuals, que donen tranquil·litat i seguretat.

Ha de ser català per comprendre la realitat de la diòcesi i la seva vida social i política, així com el laïcisme, diferent del d´altres zones de l´Estat. I encara millor si fos gironí. El pastor ha de conèixer bé les seves ovelles i qui ho pot fer millor que un membre del mateix ramat? Que essent pobre i vivint com un pobre sigui conscient que Déu ha pres partit pels pobres i els oprimits i que es deixi evangelitzar per ells. El teòleg José Mª Vigil, el 2004, publicà un treball que duu el títol de L´Opció pels Pobres és Opció per la Justícia i no és preferencial. En aquest treball defensa que l´opció pels pobres i per la justícia ha de ser radical, sense matisos ni excuses. L´afegitó de preferencial, que s´utilitza sovint, treu la radicalitat i desvirtua totalment l´opció. Només en predicar la radicalitat, el bisbe podrà afavorir que els seus diocesans l´assumeixin i la portin a la pràctica. A Lc 18,22 Jesús diu textualment «vés, ven tot el que tinguis i reparteix-ho als pobres». Hi ha una exigència més radical? És clar que és una exigència difícil d´acomplir, però cal tendir-hi i anar-s´hi acostant encara que costi.

Que no sigui un jerarca que defensa la institució i n´imposa els criteris, sinó que sigui dialogant i tingui com a objectiu la construcció del Regne. De vegades hom té la sensació que l´Església catòlica és estructurada des de dalt amb una rigidesa que no afavoreix de portar una vida plenament evangèlica. El cristià sovint té la impressió que s´ha d´autocensurar per no incórrer en falta davant la jerarquia. El bisbe ha de ser profundament dialogant i acceptar les opcions evangèliques del seu ramat, encara que de vegades no les comparteixi i, potser, ni tan sols les entengui. Al cap i a la fi és la mateixa Església la que diu que sempre ha de prevaler la llibertat de consciència de cada persona. Cebrià, bisbe de Cartago el segle III, deia: «M´he fet una norma de no decidir res per la meva sola opinió personal, sense el vostre consell (dels preveres i diaques) i sense el sufragi del meu poble». Si el bisbe s´acosta al poble a l´hora de prendre decisions afavoreix la corresponsabilitat i, alhora, dóna confiança als cristians.

Que estimi respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials. La vida comunitària que cada cristià desenvolupa en diferents àmbits eclesials, és essencial per contrastar les idees amb les dels altres cristians i, per tant, n´afavoreix el creixement. En la vida personal el cristià hauria d´aconseguir una simbiosi total amb els ensenyaments de l´evangeli. El bisbe ha d´afavorir el creixement de cada persona, fonamentat en les seves creences i carismes i a l´empara de les comunitats a què pertany o amb què es relaciona.
Crec oportú de remarcar que el Fòrum Joan Alsina demana al nou bisbe «que sigui una persona independent però no neutral: independent de tots els poders d´aquest món, però sabent denunciar les injustícies i desigualtats». Els pactes i lligams amb els poders d´aquest món condicionen la llibertat d´acció que ha de ser decididament evangèlica i, com a tal, transformadora d´aquest món injust i excloent, que afavoreix la desigualtat entre els homes.

Justícia i Pau creu que cal que l´Església entri en un camí d´alleugeriment i flexibilització de la seva estructura feixuga i rigida i que, seguint l´exemple de Cebrià de Cartago, accepti les aportacions de la base. Així, l´elecció del bisbe per part de tots els diocesans, laics inclosos, que ja havia existit fins ben entrada l´edat mitjana i que es va abolir pels conflictes que creava entre església i poders polítics, podria retornar i esdevenir ben normal i habitual.

Xavier Merino
Membre de Justícia i Pau de Girona

DIARI DE GIRONA – 10 de novembre de 2007

Fa pocs dies va sortir la nova classificació de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de tots els països del món. Molta gent s'hi emmiralla per veure quina posició hi té el seu. El nostre, Níger, ja feia uns quants anys que anava darrere de tot. Aital situació feia molta pupa al cor de tots els qui estimem aquest país i creava un malestar gruixut als seus governants. Aquests protestaven, any rere any, demostrant per A més B que les seves estadístiques oferien resultats millors i que era injust de reservar-los l'últim seient.

Enguany, de cop i volta, hem pujat tres graons i tenim el privilegi de poder mirar, d'enlaire estant, Burkina Faso, Guinea Bissau i Sierra Leone. Com és això que hàgim pogut fer un salt tan espectacular en tan poc temps? Per ventura vivim millor? Tal volta seríem menys pobres, més ben tractats des del punt de vista sanitari, més instruïts que abans? Qui pot confirmar que en el nostre entorn social s'hi respira una mica més de dignitat i una mica menys de marginació?

És aquí on es troba el quid de la qüestió. Cal saber i comprovar com es manega i desmanega el conjunt de components i estadístiques que produeixen l'IDH d'un país determinat. En les nostres latituds solen ser estadístiques i dades més o menys fiables i més o menys actualitzades que acaben donant el resultat. Tot seguit, se l'entafora en el lloc que li pertany dins el rànquing mundial i fins l'any que ve, si Déu vol. Aquesta mena de còctel de tantes potingues sociològiques, al cap i a la fi, bo i sent un indicador aproximatiu, provoca sempre expectació, tant si peta com un coet com si fa llufa. Ja se sap, els resultats estadístics paguen irremeiablement el tribut a qui manipula les dades i a qui en dóna la informació. Això, a tot arreu. I el més probable és que, aquesta vegada, les autoritats nigerines hagin fet valer un índex d'esperança de vida molt més simpàtic mostrant la façana de la creació d'un piló de dispensaris nous i que també hagin catapultat l'índex d'escolarització afegint-hi els efectius de les escoles alcoràniques.

Fora d'aquí, no crec que aquesta ascensió d'un país tan oblidat com el nostre faci sensació en cap mena de mitjà de comunicació. L'eix que fa donar voltes al món passa lluny d'aquí. Només quan el remordiment pica els poderosos i es decideixen a ser generosos, a lluitar contra l'extrema pobresa, solen aplegar els últims 25 països en un mateix bloc. La majoria, per no dir tots, són africans. Ben mirat, de l'un a l'altre no hi ha gaire diferència. Sabent com es fa la classificació no és d'estranyar que l'ordre dels factors no alteri el producte. Gairebé tots pateixen d'un mateix mal crònic: la majoria de la seva població viu sota uns mínims de dignitat i de benestar humans.

A Níger ens podem alegrar, ara, de no ser els últims de tot, però continuem formant part del vagó dels més desheretats i desvalguts. Continuem lluitant per desempallegar-nos d'una i altra xacra, la de ser un rebuig de la humanitat i la de no tenir prou esma per posar-nos dempeus sols. No demanem pas que els altres es descalcin per poder anar calçats nosaltres. Només demanem que qui tingui o pugui tenir deu parells de sabates en destini dos o tres a la solidaritat internacional. Ben cert, s'ha de mirar prim i escollir el millor camí per fer arribar l'ajuda. Però seria inconsciència pura i refinada continuar de passar-se-la com més bé millor i esperar que siguin els altres qui arreglin aquest nostre món tan esgavellat.

Quan hàgim fet tot el que bonament podíem, individualment i col·lectivament, llavors podrem emmirallar-nos davant una altra mena de classificació mundial, la de la solidaritat.

Josep Frigola i Ribas. Missioner al Níger i col·laborador de Justícia i Pau

EL PUNT – 2 de gener de 2008

Fins quan veurem prostitutes al llarg de les carreteres de les nostres comarques? Com ocells perduts, viuen de les immundícies de la nostra societat i ens recorden com en som de lluny del país net i endreçat que havíem somniat.

El poeta Thomas Hardy té un poema molt dur, «El recordatori»; en ell s'exclama que mentre observa la flama de Nadal, al girar la vista, contempla en el paisatge nevat com un ocell afamat s'alimenta de les immundícies d'una baia podrida. A Hardy se li acaba el seu dret d'oblidar-se de la misèria i gaudir d'un dia de joia. Nadal, crec que per a molts, és cada any un dia rar perquè ha quedat transformat en el paradigma de la nostra societat egòlatra. Fins quan veurem prostitutes al llarg de les carreteres de les nostres comarques? Com ocells perduts, viuen de les immundícies de la nostra societat i ens recorden com en som de lluny del país net i endreçat que havíem somniat quan fa uns anys els somnis eren col·lectius i l'economia d'aquesta terra no donava per tant comerç humà, ni érem indiferents a les penalitats viscudes més enllà del nostre estret marc familiar. No ens enganyem, darrere la prostitució hi ha un dels negocis més sòlids. Segons els càlculs més prudents, el diner procedent d'activitats il·lícites d'organitzacions criminals suposa el 15% del comerç mundial i el tràfic de persones és la tercera activitat il·legal més lucrativa, superada només pel tràfic d'armes i el de drogues. L'organització Human Rights Watch estima que entre 800.000 i 900.000 persones són traficades anualment; la majoria són dones, noies joves i menors, i el 87% d'aquestes persones són explotades sexualment.

És alarmant: la història sembla retrocedir. Les nostres llibertats es veuen laminades amb el pretext de la seguretat. El colonialisme va guanyant terreny amb la biotecnologia: gens, éssers vius, llavors... queden a mans d'uns pocs que aconseguiran la dependència de tot el planeta. El tràfic de persones és el retorn a l'esclavisme més execrable, perquè moltes d'aquestes noies que veiem cada dia esperant clients, algunes d'elles joveníssimes, han estat enganyades al seu país d'origen, per gent sense escrúpols que els ha promès feines diverses en aquesta Catalunya «avançada», rica i miserable alhora. Un cop aquí, sense conèixer l'idioma, sense el passaport, les forcen a prostituir-se amb amenaces, agressions i violacions. Cobren molt poc i s'exposen a qualsevol cosa en aquests camins de boscos a mans d'un desconegut depravat.

Les condicions de vida de l'Europa de l'Est, de l'Amèrica Llatina i de l'Àfrica Subsahariana, d'on provenen, per aquest ordre, el major nombre de dones immigrants víctimes de la prostitució a Catalunya i el fet que els criminals obtenen bons beneficis sense el risc del tràfic de drogues i armes, fan pensar als organismes internacionals de cooperació policial que el problema anirà en augment.

No és pas que no s'hagi fet res. Hi ha un cos jurídic internacional per criminalitzar el comerç de persones i s'han signat convencions contra el tràfic d'éssers humans. El Codi Penal espanyol castiga amb molta més contundència el tràfic d'armes o de drogues que el de persones. Tot té la seva lògica: el tràfic de drogues té incidència negativa en els països rics, mentre que el de persones perjudica sobretot els pobres. Sembla que hom està d'acord que no disposem de prou eines jurídiques, però això no és pretext, perquè els parlaments hi són per aprovar les lleis que necessita la societat. Ara el que cal és que els qui governen tinguin prou coratge per posar en pràctica el que teòricament tots sabem. Necessitem polítics capaços de plantar cara a les poderoses xarxes de criminals i començar a pensar que una política sense ètica, que només estigui pendent dels valors que imposa el mercat, provoca, a la curta o a la llarga, la ruïna social i econòmica.

Joan Surroca Sens, membre de Justícia i Pau de Girona.

EL PUNT – 5 de gener de 2008

El 30 de gener commemorem el 60è aniversari de la mort de Mohandas Karamchand Gandhi, profeta de la no violència el segle passat. Gandhi no predicava una actitud passiva davant de la injustícia, sinó que predicava l'enfrontament mitjançant la no-violència activa. Gandhi, també conegut com a "mahatma", ànima gran, sentia una compassió profunda vers tota persona que patia i es rebel·lava contra la injustícia. Ensems també estenia el seu amor a tots aquells que eren els seus enemics i obraven el mal. Per això va adoptar la no-violència com a forma de lluita i, sobretot, de model de vida. Com ell, molts altres homes i dones, han donat testimoni de resistència no violenta. Entre els més coneguts destacaria Martin Luther King als EUA i a casa nostra Lluís Maria Xirinacs, traspassat l'agost passat. A l'Estat espanyol aquest mes ha mort Gonzalo Arias Bonet, un altre gran lluitador no violent.

Els cristians estem cridats per Jesús a aquesta forma de vida i de transformació del món. "Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien" (Lc 6,27).
La Pau veritable neix de la no-violència. La no-violència és una actitud que intenta conjugar en la relació personal el màxim respecte a tota persona, l'amor i la veritat que és la fortalesa més gran, però que no fuig dels conflictes ni consenteix el mal. No consisteix a viure en pau a qualsevol preu, sinó a construir la Pau, crear-la, posar-ne els fonaments. Construir la Pau és una actitud activa d'amor a la justícia i a la veritat, de promoció de la llibertat davant de tota opressió. Gandhi digué que "la recompensa la trobem en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa".

Moltes persones no practiquen la violència personalment, però donen suport moral a opcions polítiques que la propugnen o no l'exclouen. En aquest sentit es pot dir que una persona és o no és, és més o menys, violenta. Però a més dels seus actes cal valorar si dóna suport a la violència, des del suport exprés o fins i tot material fins a les diferents variants del consentiment, per arribar a la negativa expressa. La no violència no és només la renúncia a l'ús personal de la violència, sinó que representa tota una proposta en positiu per entendre els conflictes com a moments de transformació social. Des d'una perspectiva no violenta la violència i l'exclusió es veuen com a tendències promogudes per actors històrics amb interessos que ajuden a crear superestructures, com el complex militar-industrial, en el qual la violència de què s'alimenta promou cada vegada més violència.

La no violència demana la distinció entre la persona com a ésser inviolable i el personatge (rol social de la persona) que no és intocable. Mentre defensa la dignitat de totes les persones en conflicte també defensa el dret de transgredir les relacions de subordinació imposades pel sistema (polític, econòmic, religiós, ...) imperant. La no violència no consisteix a mantenir-se passiu davant dels problemes, sinó a enfrontar-s'hi constantment amb mètodes no violents.

Els mètodes de lluita no violenta més habituals són:
- Desobediència civil: consisteix a no pagar els impostos o desobeir qualsevol llei que hom consideri injusta o opressiva. Pren la forma d'objecció de consciència i la més estesa és l'objecció al servei militar. Henry David Thoreau, a finals del s. XIX va fer objecció fiscal a un estat que defensava l'esclavitud. Des de la guerra del Vietnam s'ha estès molt, també al nostre país, l'Objecció Fiscal a les despeses militars i l'Objecció Científica a la investigació militar.
- Vaga de fam: consisteix a no prendre aliment fins a l'assoliment de l'objectiu que motiva l'actuació.
- Boicot a un producte o empresa: és no adquirir un producte determinat (cas Galinsoga amb La Vanguardia) o a no utilitzar els serveis d'una empresa determinada mentre no s'esmenin unes circumstàncies o actituds determinades.
- Manifestació pacífica: un bon exemple n'és la Marxa sobre Washigton de Martin Luther King o la Marxa de la Llibertat, a Catalunya, l'any 1976, promoguda per Lluís M. Xirinacs i altres personalitats.
- Bloqueig: és la interposició física amb el propi cos, de la qual tenim nombrosos exemples en la història recent. Escuts humans a l'Iraq i altres indrets en conflicte, bloqueigs de Greenpeace, bloqueig d'obres públiques no desitjades, etc.
- No col·laboració: consisteix a negar-se a fer els actes demanats pel violent.

Els qui volem la pau hem de fer de la nostra vida una escola de no-violència activa i ens hem d'oposar al mal amb el bé, ens hem d'enfrontar a la injustícia amb l'amor i el respecte vers l'adversari. Hem de treballar constantment, sense treva, per un món més fratern on capiguem tots, perquè com deia el Mahatma Gandhi: "La pau no és l'absència de tensions, sinó la pràctica de la justícia".

Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau

DIARI DE GIRONA
30 de gener de 2008

«Vaig deixar de considerar rics aquells que, tot i tenir ja molt, encara en volien més, i vaig deixar d'anomenar pobres aquells que no tenien allò que no desitjaven.» Aquest raonament d'un personatge de l'exquisida novel·la de Marie Balmary El monjo i la psicoanalista em serveix per introduir una reflexió sobre que mal encaminats que anem per aconseguir pau entre els països islàmics i els de base històrica cristiana.

Youb Saoudi és un musulmà algerià que va ser detingut a Salt ara fa cinc anys, i des d'aleshores ha passat tot un seguit de peripècies fins que ha acabat extradit al seu país, sense, però, que cap tribunal hagi fet cap altra cosa que absoldre'l per la manca de fonament de les acusacions. La penosa situació tant d'ell com de la seva família ha mogut moltes associacions a demanar el lliurament del seu visat, necessari perquè pugui tornar. El cas de Saoudi no és pas un fet aïllat. A Occident hi ha una psicosi per garantir la seguretat que no pot acabar bé si no hi ha un canvi de rumb.

Amb motiu de les recents detencions al barri del Raval de Barcelona, he llegit informacions poc afortunades, perquè són, gairebé sempre, acusacions a col·lectius sencers, alarmistes, que afavoreixen la suspicàcia i emmetzinen encara més l'ambient. Fan falta aportacions sensates que, sense amagar el problema, precisament perquè el moment després de l'11-S i l'11-M és greu, vagin a la rel dels mals. El malaguanyat Edgard Said tocava el voraviu quan denunciava que tot aquest estat bèl·lic, tot això del xoc de civilitzacions, aquesta por de l'islam, aquest estigma de l'eix del mal, és un clima perfectament estudiat, un truc, deia, per reforçar la defensa. És, penso, el negoci de les armes. És el negoci de la por que tanca boques que haurien de parlar. Sembla que des d'Occident només sapiguem donar pautes de comportament a les cultures que fugen del neoliberalisme triomfant. Hom parla dels reptes de l'islam, donant per fet que els que professin aquesta religió tenen deures per fer, però no veig gaires cròniques que parlin dels reptes i deures d'Occident. Les crítiques que no comencen amb una autocrítica poca cosa valen.

És evident que dins de les comunitats islàmiques hi ha grups fonamentalistes que són un camp ben adobat per a qualsevol excés. Però abans de veure la brossa a l'ull dels altres ens hem d'adonar de la biga que hi ha al nostre. ¿És que els grups coneguts com «nous moviments eclesials», que tanta força tenen als Estats Units d'Amèrica i en altres països no són fonamentalistes? Es pot argumentar que no actuen com els terroristes islàmics, però el fonamentalisme mai no és innocent perquè el resultat sempre és el mateix: volen uniformar la pluralitat, i d'allò que és relatiu, en fan un absolut. Podem comprendre les persones que cauen en l'error de creure que tenen tota la veritat perquè la ignorància és el mal de tots els mals. La comprensió no significa restar indiferents a les manifestacions d'aquest signe, i sobretot cal desemmascarar els autors ideològics que manipulen la bona fe de les persones. El poder desitja súbdits acrítics, i els qui s'autoproclamen representants de l'eix del bé són els mateixos que per interessos econòmics no han dubtat mai de provocar la mort d'innocents a l'Afganistan, a l'Iraq i on faci falta per mantenir els seus avantatges. No els fa res enviar a la misèria milions de persones arreu del planeta mentre els seus guanys i la seva influència augmentin.

Acuso el sistema econòmic d'Occident, particularment els seus dirigents, de ser el culpable de la mort d'un nen menor de deu anys cada set segons per efectes directes o indirectes de la fam, en un món que té capacitat per proporcionar una dieta de 2.700 calories a 12.000 milions d'éssers humans. Si això no és terrorisme d'estat, com ho hem d'anomenar? Fa unes dècades els països de base islàmica havien fet passos interessants cap a l'actualització de les seves creences. L'intervencionisme occidental els ha fet tancar el procés d'obertura i, entre altres conseqüències, n'ha nascut aquest fort control de les diferents manifestacions de la vida per Al·là. I nosaltres? Garaudy l'encerta quan diu que estem en un monoteisme de mercat. Què és pitjor? Quina força moral tenim per acusar l'islam quan el nostre neoliberalisme premia l'egoisme i desprestigia el que és comú i els anhels solidaris? Quin futur ens espera amb aquest sistema d'educació escolar que, malgrat els esforços dels abnegats mestres, aspira com a objectiu principal a preparar joves competitius i oblida estimar-los i preparar-los per a una vida digna i per a la felicitat compartida? Huntington diu que l'islam és la civilització menys tolerant de les religions monoteistes; i és ben fals.

Podem dir alguna cosa contra l'islam, els catòlics? Quina democràcia es dóna dins de l'Església? Els teòlegs més brillants són enviats als llimbs i les dones són inexplicablement considerades no aptes per exercir ministeris reservats als homes. Sí, a Occident ho tenim tot. Marie Balmary ens recorda novament el que sabem i oblidem: que tenir no és igual que ser. La cobdícia occidental fa anys que enverina un eixam d'abelles. Els uns fan els negocis i els altres es deixen retallar les llibertats a canvi d'un xic de seguretat. La seguretat: un altre negoci. Tot és negoci, que és la negació de l'oci i de la vida. Els poderosos d'Occident maquinen per un món reduït a mercat, sota el catecisme neoliberal. No permeten que altres cultures gaudeixin amb el que tenen i que no desitgin allò que no tenen. Uniformen, prova evident que el fonamentalisme va molt més enllà de les esglésies. Youb Saoudi no sé si podrà tornar a Salt. En tot cas, aquesta terra que els bisbes diuen que és tan catòlica poca prova en dóna quan es comporta, per assegurar-se la tranquil·litat i l'ordre, amb el mateix cinisme del gran sacerdot Caifàs: «Val més que un sol home mori pel poble, i no que es perdi tot el poble.»

Joan Surroca i Sens, membre de Justícia i Pau de Girona
El Punt – 13 de febrer de 2008

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política