Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

"Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets". Aquesta afirmació contundent obre la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l'ONU el 10 de desembre de 1948. Fa gairebé seixanta anys.

En llegir-la he pensat inevitablement en el cas de l'ésser humà Youb Saoudi. Youb, nascut a Algèria el 1960, va emigrar a l'Estat espanyol on va tenir permís de residència fins al 24 de maig de 2004. El 23 de gener de 2003, acaba de fer cinc anys, va ser detingut a casa seva, a Salt, en el marc de l'operació policial batejada com a "Operació Estany", a instància de les autoritats judicials franceses. En el marc del procediment penal tots els detinguts en l'operació van ser posats en llibertat entre març i maig del mateix any i el 23 de juny la causa va ser sobreseguda, cosa que tancà la investigació policial entorn de Youb Saoudi.

Posteriorment es van reobrir les actuacions contra una part dels imputats inicialment, no contra Saoudi, que van ser processats en el sumari 3/2004, acusats i sentenciats. Encara avui la sentència està pendent d'un recurs presentat a la Sala Segona del Tribunal Suprem.

El setembre de 2003, però, Youb Saoudi va ser detingut altra vegada, a causa de la petició d'extradició cursada per Algèria i va ser extradit a aquell país el desembre del 2006, malgrat les protestes de la societat civil catalana en forma de mocions a diversos ajuntaments, manifestacions ciutadanes i fins i tot una Resolució de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya.

Les autoritats algerianes van jutjar Youb, l'absolgueren i quedà en llibertat. Malgrat no haver estat trobat culpable de res ara, després de tot el temps que ha estat empresonat, hi ha dificultats per donar-li el visat de retorn a Salt, on té la feina i la família, i renovar-li el permís de residència.

Fa pocs dies hi va haver la detenció de catorze pakistanesos a Barcelona sota l'acusació de preparar actes de terrorisme a la capital catalana. Quatre dels detinguts ja han estat alliberats sense càrrecs i n'hi ha deu més que estan empresonats. Aquest cas, ple de contradiccions en la instrucció, motivat per la declaració d'un confident policial que sembla que ha desaparegut i amb la instrucció judicial plena de contradiccions, va camí de convertir-se en una altra "Operació Estany", com altres casos que han acabat en foc d'encenalls.

I em va sobtar desagradablement la declaració d'un conseller del govern català que, segons els mitjans, va dir que "val més pecar per excés que per defecte". Aquest pecar per excés pot desgraciar irreparablament la vida d'una o moltes persones, éssers humans, i em pregunto si el conseller ha llegit la Declaració Universal dels Drets Humans. Que, d'altra banda, a l'article 9 també proclama que "ningú pot ser arrestat, detingut ni exiliat abritràriament". I tot i que l'exili, semànticament parlant, és haver d'abandonar per voluntat pròpia o per força el propi país, el cas de Youb Saoudi, no pot ser considerat, també, com un exili forçat?

Kant, quan tracta el dret d'hospitalitat, diu que "ningú, per raons de l'origen, no té més dret que un altre a restar en un determinat lloc de la terra". La terra és de tots i la globalització ens porta cap a un cosmopolitisme total. Costa d'assimilar l'alteritat, la diferència (de color, procedència, nivell cultural, nivell social) dels nouvinguts. Com també costa d'acceptar els qui sense ser nouvinguts no s'ajusten a la "normalitat" social: sense sostre, indigents, persones amb addiccions perilloses a l'alcohol o altres drogues i, així, molts queden exclosos de la societat i esdevenen irrecuperables.

Des de l'11-S de Nova York hi ha hagut una psicosi cada vegada més accentuada envers l'amenaça del terrorisme internacional. És un perill que existeix realment i que cal vetllar. De vegades, però, no puc evitar de pensar que potser s'exagera per motius polítics o econòmics i es converteix en sospitosos els immigrants, sobretot els pobres i els sense papers, i no cal dir els que pertanyen a l'islam, i es mou la societat a acceptar unes mesures de seguretat que, sovint, van contra les llibertats personals de tots. Això sí, serveixen per crear llocs de treball en forma de forces de seguretat i afavoreixen el comerç d'armament i la construcció de presons.

No s'actua, en canvi, contra la desigualtat en l'àmbit mundial ni s'afavoreix un repartiment equitatiu dels béns i els recursos entre tota la humanitat, cosa que afavoriria una pau universal. Els immigrants, especialment els subsaharians, quan arriben a casa nostra, de vegades després de mesos o anys de viatge, són menystinguts i repatriats i si romanen al país sense permís legal, o són objecte d'explotació laboral o passen més misèria que al seu país d'origen, d'on han hagut de marxar per millorar les condicions de vida personals i de la seva família.

Els informes de l'ONU diuen que cada dia, al món, moren més de cent mil persones de fam o per falta de medicaments elementals. Això representa més d'una persona per segon. En som conscients, tots plegats? Cent mil morts, no haurien d'ocupar, cada dia, les capçaleres dels mitjans informatius de tot el món? No es pot parlar d'una altra mena de terrorisme, això sí, consentit?

La nostra societat, cadascú de nosaltres, creu realment que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets"?

Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau de Girona
Diari de Girona – 16 de febrer de 2008

Aquests dies recordem la mort, fa quaranta anys, de Martin Luther King. Malgrat el temps transcorregut, la seva figura segueix essent un exemple i una referència vàlida si de debò aspirem a una convivència sense desigualtats amb els nous arribats a les nostres comunitats establertes.

No anem sobrats de personatges exemplars que ajudin amb la seva actitud i amb el seu exemple a superar els enfrontaments de tota mena que flagel·len el món en l'actualitat. Potser mai hi ha hagut tants conflictes i guerres que demanen un diàleg urgent i necessari. Entre antagonismes tribals o territorials i guerres obertament declarades, cada dia els mitjans de comunicació ens serveixen un abundós ventall de testimonis. És evident que una bona part d'aquestes hostilitats són fruit d'una mala distribució de la riquesa i d'interessos inconfessables que perpetuen la pobresa, però no podem oblidar que, sovint també a un nivell domèstic, és la por de perdre el benestar assolit el que fa dificil l'acceptació de les diferències i l'acolliment dels nous arribats.

Acceptem la diferència, però no acabem d'assumir que aquesta diversitat sigui una riquesa en ella mateixa. En realitat oblidem la Declaració Universal de Drets Humans que en l'article 1er proclama: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres". La mera qüestió del naixement (ubicació geogràfica, família, etc) no pot justificar per si sola, per a cada persona concreta, l'accés al desenvolupament humà o el fet d'estar-ne exclòs.

Martin Luther King va tenir sempre molt clar aquest precepte, que el portà a adoptar una actitud tenaç, exemplar i admirable en favor de la integració i la pau. King va ser pastor de l'església baptista inicialment a Montgomery, Alabama, i més tard a Atlanta, Georgia, també als Estats Units. De raça negra, era casat i va ser pare de quatre fills.

La seva lluita al capdavant del moviment d'alliberament de la segregació racial a la qual estaven sotmesos els negres americans el portà a participar en molts altres moviments mundials per a la pau. Va ser designat "Home de l'any" per la revista americana Time. Va rebre el premi John Kennedy el 1964, el mateix any que li fou concedit el Premi Nobel de la Pau. Va morir assassinat el 4 d'abril de 1968 quan tenia tan sols trenta-nou anys. Ara fa, doncs, quaranta anys de la seva mort violenta esdevinguda després de reiterades amenaces de mort.

L'exemple de Luther King és tan actual ara com fa quatre dècades. La seva contribució a abolir les diferències racials i el seu treball per la concòrdia i la pau entre els homes li van crear nombrosos enemics. La societat del seu temps vivia "encoixinada" i no va acceptar una veu profètica que alterés el seu son tranquil. King va ser un destorb per als "situats". Si fa no fa com ara mateix. Segueix essent vàlid que "les grans veritats comencen essent grans heretgies". El temps, però, sol donar la raó a aquells que malgrat els contratemps i les opinions contràries, romanen ferms en les seves conviccions raonades i justes.

El llegat i l'exemple de King continua essent vàlid també per a la nostra societat, no exempta de tensions originades pels moviments migratoris que cerquen un mínim benestar que els és negat en les seves comunitats d'origen. El motor del veritable "efecte crida" no el provoquen les demonitzades regularitzacions administratives, sinó els elements de benestar que caracteritzen les condicions de vida d'una part de la població dels països desenvolupats.

El missatge d'amor, de pau i de convivència de King, és necessari que l'assumim amb generositat. L'exemple d'aquest pastor protestant és encara avui un model de compromís cristià no violent, comprensiu, ple de caritat, de bondat i de justícia.

Influït per Gandhi, afirmava que "la violència crea més problemes socials que els que vol resoldre". I assegurava que de la formació cristiana havia obtingut els seus ideals i de Gandhi la tècnica de l'acció. King, que va escriure alguns llibres expressant les seves conviccions, ha deixat un corpus de sentències i opinions que són recordades per la seva clarividència i realisme. Una és aquesta: "Si sapigués que el món s'acaba l'endemà, jo, avui encara, plantaria un arbre".

La seva inquietud per la pau i l'agermanament li va fer escriure: "Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après l'art senzill de viure com a germans".

L'aniversari de la mort d'aquest apòstol de la resistència pacífica per a l'obtenció de la igualtat de drets per als negres americans és una nova crida a la convivència amb tots aquells que cerquen benestar i treball esperant de nosaltres el testimoni de la força d'estimar.

Francesc Compte i Cervera, membre de Justícia i Pau

Diari de Girona – 5 d‘abril de 2008

Hi ha hagut manifestacions pacífiques i violentes en diversos països d'Àfrica de l'oest a causa de l'encariment de la vida. És molt probable que aquesta mena d'esdeveniments es multipliquin i s'escampin com la pólvora més enllà de les grans zones urbanes. No ho han incentivat pas els ministres europeus que han sortit a controlar preus ni els candidats a les eleccions que s'han afanyat a prometre que la bossa de la compra s'engreixarà si guanyen ells.
A hores d'ara, en aquesta zona d'Àfrica tothom reconeix que en poc temps hi ha hagut un augment de preus del 40% o més. La gran diferència amb Europa està en el fet que la majoria de gent d'aquí no pot ni fer referència a la bossa de la compra quotidiana. Només aspira al més bàsic, a una bona mesura de cereals de collita pròpia i als pocs llegums o fulles seques necessàries per fer una salsa que adoba la farina bullida. La carn és massa cara. El peix, si n'hi ha per a aquells vorals, no en parlem. Els altres productes d'alimentació de base com ara oli, sucre, llet, pa, arròs, pasta, etc. s'han posat pels núvols. Això sí, en les grans botigues continua havent-hi de tot malgrat que la majoria de gent cada vegada té menys poder adquisitiu. Si encara es troben productes al mateix preu que abans, cal malfiar-se'n, són caducats o de mala qualitat.
L'engranatge és infernal i per sortir-se'n s'ha d'analitzar molta bugada. Factors externs i interns convergeixen per l'embolica que fa fort. El preu d'alguns productes agrícoles mundials, el dels cereals en particular, s'ha doblat com a mínim. El petroli no deixa d'escalar cotes impensables. Mentrestant, la balança comercial dels països pobres ha perdut tot l'esma que li quedava; més ben dit, ja no fa cap mena de balanceig, jau estassada, inerta. El pes del comerç africà dins l'economia mundial és ben minso, 1,5%. Amb els acords d'associació econòmica (AAE/APE) o sense, els productes de fora envaeixen l'Àfrica subsahariana sense pietat de cap mena.
En aquestes condicions és normal que qui pateix més d'aquesta situació cerqui l'emigració o surti al carrer protestant i fent trencadissa. A vegades, acaba partint la cara de qui se li enfronta. De fet, les raons poden ser diverses. Molt sovint, però, no cal pas ser especialista per fer-ne un diagnòstic. És simplement l'anònim i sofert ciutadà que, ben emprenyat, explota. Llavors, és clar també, els badocs s'hi afegeixen com mosques i el vandalisme violent se n'aprofita tant com pot. Aquests moviments solen ser complexos. Se'ls pot enganxar una etiqueta i fins i tot descobrir-hi tendències socials. La majoria de vegades vénen provocats i manipulats pel poder polític, econòmic i corporativista. Els mateixos comerciants influents poden empènyer la gent a manifestar-se contra la vida cara per fer que es rebaixin els impostos, es deixi tranquil el seu negoci i, al cap i a la fi, la cadena de lliure comerç se'n fregui les mans.
Davant una problemàtica com aquesta, quina sol ser la reacció dels governs i de l'administració? Ja se sap, primer de tot restablir l'ordre públic. Els qui ho paguen més són els que pesquen in fraganti fent destrossa. Els veritables culpables passen, si de cas, amb el mira i digues el que vulguis, però no em toquis. Ara que les raons són tan evidents i que l'ona d'expansió és forta i generalitzada, diuen que intentaran fer quelcom. Una primera mesura serà controlar més els preus. La segona consisteix a abaixar o treure les taxes d'alguns productes de base. En aquest sentit hi ha hagut una declaració a Dakar (23-02-08) d'un comitè de diputats representants de la zona UEMOA (Benin, Burkina Faso, Costa d'Ivori, Guinea Bissau, Mali, Níger, el Senegal i Togo) que diu així: «Estem vivament preocupats per l'encariment de la vida en aquest nostre espai comunitari. L'explosió dels preus dels productes de primera necessitat i de gros consum ha enfonsat la gent de pobles i ciutats a una situació de vida insostenible. Llancem una crida als estats membres de la Unió a prendre mesures urgents per poder controlar l'augment desbocat dels preus i mantenir a ratlla la greu crisi alimentària que s'entreveu a l'horitzó. Que es constitueixin estocs de cereals importants sobretot en les zones rurals.»
Amb tot això es comprèn fàcilment que aquestes estratègies no són res més que tapaforats. Caldran mesures molt més valentes i arriscades. Ja fa temps que es parla de lluita contra la pobresa extrema per mitjà d'un desenvolupament durable. Com que ningú dels que poden i decideixen accepta estrènyer-se el cinturó d'un sol trau, moltes iniciatives les hauran de prendre els interessats. La idea de protegir el mercat local i de consumir collita de casa nostra és tan vella com d'anar a peu. Ara, se li dóna el nom de sobirania alimentària. És un molt bon afer, però caldrà maldar per aconseguir-la, s'hauran de respectar sobiranament unes lleis d'importació i d'exportació exigents, començant pels ciutadans de cada país o de cada regió econòmica.
La Unió Europea diu que vol ajudar i proposa uns acords. De moment, els països africans no n'estan satisfets perquè hi veuen una ajuda excessivament interessada. Què es pot demanar encara a la Unió Europea per l'amor de Déu? Doncs, que estigui ben atenta a la davallada catastròfica dels països més pobres i que pari bé l'orella de la seva solidaritat a fi de no acabar de condemnar-los per sempre més.

JOSEP FRIGOLA RIBAS,  membre de Justícia i Pau
EL PUNT – 30 d’abril de 2008

Recordem de forma molt resumida uns fets. La data del Primer de Maig cal situar-la en el context de la lluita obrera. Arrenca de la lluita dels treballadors nord-americans i europeus per aconseguir la jornada de 8 hores. L'AFL (Federació Americana del Treball) va decidir celebrar una jornada de lluita per a les 8 hores el dia 1 de maig de 1886. Es dugué a terme en un ambient de forta tensió. En uns enfrontaments amb la policia moriren 6 treballadors i hi hagueren una cinquantena de ferits. A la fi d'un míting anarquista esclatà una bomba que matà 8 policies i 50 treballadors.
A partir del primer de maig de 1890, en diversos països europeus i als EUA se celebrà de formes diverses la mobilització obrera. I així nasqué el dia 1 de maig com a data de festa reivindicativa. A Catalunya, el País Basc, Madrid, Andalusia, Galícia... hi hagué vagues i mobilitzacions en aquest 1 de maig de 1890. Per tant, és just i necessari que retem un homenatge a aquells primers lluitadors i màrtirs de la causa obrera.
No fa gaires anys parlàvem de lluita obrera, de consciència de classe obrera, de cultura obrera, de solidaritat obrera... Quan empràvem aquestes expressions sabíem a què fèiem referència. Avui aquestes expressions gairebé han desaparegut. I ens preguntem: és que la realitat obrera no existeix? És que tot s'ha arreglat? És que el capitalisme ja ha estat vençut?
El capitalisme, més viu que mai
El capitalisme és més viu que mai. Ha trobat formes més refinades d'imposar els seus criteris per perpetuar una societat d'explotats i explotadors, de dominats i dominadors, d'oprimits i opressors. Per tant no té retop: la lluita hauria de continuar si volem avançar cap a una societat alliberada.
No ens hem tornat veritables esclaus de tenir i consumir? Més que un poble i una classe obrera, no hem esdevingut un ramat sense ànima? Més que mai cal recuperar la consciència de classe i amb noves estratègies tornar a lluitar per tornar a vèncer.
En formes diferents es viu a tots els països una situació d'opressió. Hi ha un fet de molta transcendència i és el de les deslocalitzacions. Moltes empreses de països benestants tanquen portes i abaixen persianes, tot deixant al carrer centenars de treballadors, per establir-se en països pobres, amb abundància de mà d'obra barata on, despòticament, poden imposar condicions laborals d'autèntic esclavatge. Caldria que els sindicats i les organitzacions obreres tinguessin un sentit de solidaritat internacional, per tal d'ajudar els països pobres a prendre consciència de l'explotació a què són sotmesos i ajudar-los a veure que ells mateixos han de ser els protagonistes del seu alliberament, que poden i han de treure's el jou que els esclafa. La lluita obrera en els països benestants i en els països pobres hauria de fer impossibles les deslocalitzacions.
Del manifest dels Moviments i i Delegacions de Pastoral Obrera d'enguany n'oferim alguns punts destacables;
-«Els drets de les persones sempre estan i estaran per sobre del capital i del lliure mercat.»
-«Els governs tenen la primeríssima responsabilitat de la defensa de les persones contra tota arbitrarietat i instrumentalització laboral.»
-«Les administracions públiques han d'exercir el control sobre la responsabilitat social de les empreses al nostre país.»
La realitat diària
-«Els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat social envers els ciutadans i ciutadanes, en donar a conèixer la realitat diària de l'àmbit laboral.»
-«Els i les representants dels treballadors i les organitzacions sindicals del nostre país han de treballar per a la unió de consciència i acció davant l'agressió que suposa quedar-se sense feina.»
-«Tota la població treballadora ha de prendre consciència de la situació i unir-se activament al suport de tots els afectats.»
-«L'Església ha de fer una clara denúncia profètica contra tot allò que atempta contra els drets fonamentals dels treballadors, especialment dels més desvalguts del món obrer».

VICENÇ FIOL NAVARRA., membre de Justícia i Pau

Segons estudis recents, 650.000 persones, l'11% de la població de Catalunya, viuen sota el llindar de la pobresa i no tenen mitjans per sortir-se'n (pobresa persistent). Aquests dies el Banc Mundial ha fet una crida als països rics perquè facin un donació extraordinària per tal d'evitar que la fam en el món prengui dimensions desorbitades. És un escàndol que en ple segle XXI , i havent-hi aliments per a tothom, hi hagi gent que es mori de gana. Segons l'economista Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, amb la despesa de quatre anys de guerra a l'Iraq es podria eradicar totalment la fam al món durant 12 anys.

L'Estat espanyol gasta més de 40 milions d'euros cada dia (sí, ho heu llegit bé, cada dia!) en defensa. Hom es pregunta: tants diners per defensar-nos de què? O de qui? El més lògic és que ens defensem dels principals mals que ens aclaparen: la pobresa, la sequera, l'atur, el canvi climàtic, les malalties, la ignorància, etc. Quan cada any es fa la Marató de TV3 penso per què no es fa al revés: tots els diners de Defensa els dediquem per intentar trobar remei a les malalties que proposa la Marató i que els senyors de Defensa facin una marató per recollir diners per comprar tancs, avions bombarders i, si la gent és prou generosa, algun portaavions, que és força més car.

Es podria riure d'aquesta situació si no n'hi hagués per plorar i fer un crit ben fort: Però que us heu tornat bojos? ¿Com és que bona part dels nostres diners (40 milions d'euros cada dia), que paguem en forma d'impostos, els destinem (o potser s'hauria de dir, els llencem) per comprar ginys destructius, cada vegada més sofisticats i eficients? Alguns d'aquests ginys, els míssils, poden matar i destruir a milers de quilòmetres amb un error de pocs metres! Em pregunto per què (com en els anuncis de propaganda de cotxes, que cada vegada te'ls presenten amb més prestacions i comoditats) no fan anuncis d'avions bombarders o noves armes de destrucció més eficaces, és a dir que maten més i millor? Per què no expliquen l'enorme quantitat de diners que destinem a la investigació militar (un 40% del total)? Podríem aguantar aquesta propaganda? Després de veure-la o sentir-la continuaríem assaborint el nostre sopar o canviaríem de canal per veure una mica d'esport o altres programes de "qualitat" que així ens distreuen (distreure: apartar l'atenció) i no hem de pensar tant?

Pot ser que encara hi hagi gent que ignori les enormes xifres de diners que es dediquen a armament, però segur que intueix que desviant un petit percentatge d'aquesta quantitat molts problemes que pateix la humanitat es podrien resoldre ràpidament. Altres persones coneixen el disbarat del que dediquem a Defensa, però uns i altres potser pensen que no hi podem fer res.
En acabar(?) la guerra d'Iraq l'any 2003, Justícia i Pau va llençar una campanya denunciant "la Caixa" perquè formava part d'un Consorci, dirigit per Morgan Stanley, que sota el pretext de reconstruir l'Iraq devastat per la guerra, va destruir i malbaratar tots els recursos que quedaven en el país. Davant l'inici de boicot que van començar a fer alguns clients d'aquesta entitat, "la Caixa" va renunciar a formar part d'aquest Consorci i va demanar a Justícia i Pau que parés la campanya. També recentment Justícia i Pau ha endegat una campanya contra la implicació del BBVA en el comerç d'armes. Uns directius d'aquest banc van explicar que no podien deixar de tenir accions en empreses d'armes, ara bé, pel que feia al finançament d'operacions de compra, van assegurar que l'any 2005 havien aprovat un codi intern de conducta de l'empresa que prohibia aquest tipus d'operacions.

Crec que una immensa majoria de gent, per sentit comú i per humanitat, estaria d'acord a canviar les prioritats actuals: cal atendre les necessitats bàsiques urgentment! Què ens impedeix fer aquest pas? Probablement pensem que darrera aquesta situació actual hi ha gent molt poderosa que hi guanya molt diners. I potser creiem que nosaltres no ho podrem canviar perquè tenim poc poder. Potser el principal obstacle som nosaltres mateixos. Que hom deixi de fer una cosa perquè creu que és poca cosa, és un gran error segons Edmund Burke. Si ens trobéssim en una societat on no deixessin votar les dones i ens trobéssim amb uns poderosos que reprimeixen qui protesti, deixaríem de protestar? I si no es reconeguessin els drets laborals (vacances, dret al subsidi, pensions) tampoc no faríem res? Podríem continuar amb més exemples: esclavitud, pena de mort, drets civils... Històricament molta gent feble, humil, sense cap força, com molts de nosaltres, ha treballat i actuat per canviar allò que li ha semblat injust, i molts d'ells no van veure realitzat el seu somni però no van deixar de treballar perquè creien que tenien dues opcions: no fer res i, per tant, deixar que les coses continuïn igual, o bé expressar el seu desacord encara que no veien la possibilitat de poder fruir del canvi, però creien que allò era el més just i que valia la pena fer-ho.

Davant el disbarat que suposa donar prioritat a les despeses militars davant les necessitats bàsiques de les persones s'han donat, entre d'altres, diferents respostes: banca ètica (saber el destí dels diners que tenim al banc i compromís ètic que no es destinaran a armament i altres afers innobles), objecció científica (més de 2000 científics han manifestat el seu compromís de no col·laborar a la investigació militar) i l'objecció fiscal (desviar una part o la totalitat dels diners que es destinen a la defensa militar a ONGs per la pau, desenvolupament, medi ambient o de fins socials). Aquesta última opció és la que ara teniu més a mà en fer la declaració de renda, fins el 30 de juny (més informació a www.solidaries.org). Deixarem d'aportar el nostre gra de sorra amb l'excusa que no hi podem fer res? O sabrem donar la resposta justa davant una situació tan escandalosa prescindint del temps que pot tardar en produir-se el canvi desitjat?

JAUME PERA ARENAS, membre de Justícia i Pau

Diari de Girona – 9 de maig de 2008

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política