Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Si fem una lleugera mirada a l'estat del món i també al de casa nostra, possiblement no veurem motius per a l'esperança ni per a l'entusiasme en el canvi:

- Més de mil milions de persones no poden llegir el seu nom perquè ningú els ensenyà d'escriure'l. Cent mil d'ells engruixiran cada dia les llistes de morts de fam comptabilitzats per l'ONU.

- El 25% de l'aigua del planeta és emmetzinada amb caràcter irreversible; a l'Estat espanyol hi ha 315 camps de golf i se n'han projectat 300 més, cosa que representa un increment del 95%; l'espoli imparable dels pous de petroli a les zones de l'Àfrica Central; l'esclavitud infantil; la desforestació de l'Amazònia i de les selves de Chiapas; la pràctica generalitzada de l'ablació al centre d'Àfrica; la discriminació de la dona, sobretot al món musulmà; les constants aplicacions de la pena de mort; el degoteig d'emigració clandestina a les fronteres de Mèxic o a les costes del sud d'Europa; els més de cent milions de mines antipersona escampades arreu del planeta; la repressió i persecució contra pobles que reclamen el dret a l'autodeterminació.
Les indústries més potents del planeta, vinculades a les grans multinacionals que són les que han emmetzinat gran part de l'aigua de la Terra i han convertit alguns rius en autèntiques venes de verí i alguns mars, com el Mediterrani, en abocadors incontrolats de tota mena de substàncies perilloses. Epson, Petrobras, Petromex, entre altres empreses del sector, extreuen amb mà d'obra barata el petroli dels països subdesenvolupats i després de refinar-lo el venen a preus fixats per lobbys, com ara l'OPEP, que ?desatenen totalment les necessitats energètiques del planeta.

Sense cap mena de dubte, encara avui, la indústria armamentísta és la que porta més beneficis als seus impulsors. Amb l'1,1% del que la humanitat gasta en armament i que representa uns 6.000 milions de dòlars, es podrien escolaritzar, avui mateix, tots els nens i nenes del món.

Els araucans del sud de Xile acusen l'empresa Endesa de ser l'aniquiladora de les seves millors terres de conreu històriques, al sud del continent. Els sindicalistes i proindigenistes llatinoamericans ens avisen de la segona colonització espanyola encapçalada per Telefónica, Repsol, Agbar, BBVA i altres empreses disposades a perpetuar l'esclavitud colonial.

I així podríem continuar, però el crit desesperat del Tercer Món xoca sempre amb la sordesa dels països rics i la gran majoria dels mitjans de comunicació manipulats pel capitalisme neoliberal violen un dels drets mes preuats de l'esser humà: el de comunicar lliurement el seu pensament.

Cal preguntar-se, és necessària una democràcia sense justícia social com la que tenim? Al nord votem però no qüestionem, mentre que al sud voten però no elegeixen.

Les últimes dècades hi ha hagut l'esperança que la socialdemocràcia sotmetria el capitalisme sense rostre humà, però vet aquí que l'efecte ha estat l'invers. El neoliberalisme ha acabat engolint bona part dels polítics i intel·lectuals pretesament progressistes del nostre continent. L'imperi té la força, les armes, els diners, la majoria dels mitjans, i en aquests camps és invencible. Però li falta la Veritat i el Dret, que estan amb les víctimes.

José Maria Vigil, a l'Agenda Llatinoamericana 2005, assenyala que: "La batalla no és mitjançant les armes, ni els diners, ni per l'enfrontament. No és per la presa del poder, sinó per la presa de consciència, pel poder de la veritat, de la convicció, de la persuasió.

Pere Casaldàliga, a l'Agenda 2009, afirma categòricament que "la utopia continua cap a un nou socialisme".

Miquel Martí i Pol confessà: "Res no és en va; que res d'allò que faig no es perd, si en el joc hi arrisco tot el que tinc, sense temor a perdre. Faig tot el que puc per adaptar-me al ritme de tots els que conec, un per un i amb esforç perquè la meva veu els sigui com un indret comú, com una taula".

Tots som corresponsables, en desigual mesura, però tots en som i tots hem d'actuar unint totes les forces alternatives i escampar pel món esperança i entusiame amb convicció i compromís.

Jordi Planas,membre de Justícia i Pau

DIARI DE GIRONA – 17 de maig de 2008

Benvolguda ministra, segurament que no em recordes perquè només hem compartit algun àpat ràpid de treball i salutacions esporàdiques quan vaig dedicar-me a la política durant una legislatura. No t'escric per recordar aquell temps d'activitat parlamentària, sinó per la teva actual condició de ministra de Defensa i demanar-te la legalització de l'objecció fiscal que practiquem algunes persones. El percentatge dels nostres impostos que haurien d'anar al teu ministeri els destinem a alguna alternativa de caràcter social perquè creiem que els exèrcits són una cosa d'alta perillositat, cara i obsoleta, tot i que respectem qui creu el contrari. En el meu cas, presento al·legacions i recursos quan Hisenda em reclama les quantitats que he desviat i, finalment, com que no pago voluntàriament, m'embargaran, la qual cosa no em satisfà.

El grup d'objectors fiscals de les comarques gironines enguany hem decidit iniciar un temps de reflexió. La campanya té difícil assolir nous objectius a curt termini i per aquesta raó no farem la presentació col·lectiva de les nostres declaracions de renda amb objecció fiscal i limitarem les intervencions públiques. Estem contents d'algunes millores que hem aconseguit els darrers anys, com ara el reconeixement que no sóc culpable per part del Tribunal Superior de Justícia i, en conseqüència, que no haig de pagar multes pel fet de ser objector (sentència núm. 206 del 24 de febrer del 2006). També en data de 28 de març del 2006 el grup d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés, amb el nostre suport, va presentar un projecte de llei pel reconeixement de l'objecció que, tot i que no va prosperar, va obligar a argumentar i a prendre posició els diferents grups parlamentaris. Hem tingut el suport d'una bona quantitat de persones, algunes d'elles s'han sumat a l'objecció. Igualment institucions, entre elles l'Ajuntament de Girona, han signat en acord de govern posicions favorables a les nostres reivindicacions.

La reflexió que ara iniciem, esgotada la via judicial, és per intentar trobar noves fórmules per aconseguir el que nosaltres, i tantes persones d'arreu, pretenem en últim terme: un món sense exèrcits. Personalment seguiré fent objecció i conscienciant de la inutilitat de tanta provocació armamentista. Adverteixo sempre a hipotètics candidats a l'objecció que el tema no es pot frivolitzar, que un ha d'objectar només quan ho ha ben meditat i, només aleshores, si la consciència li diu que ho ha de fer, és èticament aprovable. Vaig estudiar dret constitucional (l'apassionant assignatura de la qual vas ser professora a la Universitat de Girona) i aquesta circumstància em priva d'al·legar ignorància sobre la responsabilitat de l'objecció. Estem obligats a respectar la llei que els nostres legítims representants han aprovat democràticament. Per això mateix, l'excepcionalitat d'algú que per raons de consciència objecta, hauria de ser escoltat i trobar-hi una solució. A les nostres declaracions d'Hisenda podem elegir entre marcar la casella de l'Església o la casella d'entitats socials. No es podria introduir una cosa semblant en el cas que ens ocupa?

L'autoritat, no la veritat, fa la llei, opina Hobbes en el capítol 26 del Leviatan. Les lleis són fruit d'aquests difícils pactes socials entre forces desiguals. Les lleis no les redacten els més justos, ni els més ben preparats. L'estat de dret situa la llei (legalitat) davant del seu valor (legitimitat). És més important el dret que l'ètica, i això és precisament el que ens dóna força als objectors en considerar que tenim el dret, i el deure, de combatre la llei injusta. Pels objectors, primer hi ha la justícia, després la llei. Aristòtil va considerar encertadament que no és la justícia la que fa els justos, sinó els justos els que fan la justícia. ¿On estaria la humanitat si al llarg de la història tantes dones i homes no s'haguessin esforçat per fer-ho realitat? El que et demano com a ministra és que permetis que justícia i llei caminin vers la mateixa direcció. Seria un pas endavant tot i que, quan això s'aconsegueixi, seguiré bregant perquè el que molts objectors volem no és només el dret a ser-ho; l'objectiu és posar fi als exèrcits, no et vull enganyar.

Confio que com a ministra de Defensa ens ofereixis alguna alegria. Em va agradar saber que et proclames pacifista. Personalment em decanto més per intentar ser pacífic i pacificador, però aquest no ha de ser motiu de discrepància. Estimo la pau (qui no l'estima?) i entenc que s'hagi d'utilitzar la força per defensar-la, excepcionalment. Per això reclamo l'existència d'un cos de policia internacional per garantir possibles extralimitacions ciutadanes. No cal res més i s'ha d'acabar la pretesa manera de netejar la imatge de la barbàrie dient que els exèrcits són cossos de pau, que fan missions de pau. El militar està ben entrenat per a la guerra, no per promoure la pau. Les missions de pau s'han de confiar a civils i hi ha persones molt ben preparades per aconseguir acords mitjançant la resolució pacífica de conflictes.

Fes el possible per posar fi a una situació desmesurada, obscena i opaca. Desmesurada perquè la despesa militar espanyola cada dia d'aquest any 2008 puja a 51,85 milions d'euros (422 euros per habitant/any). Amb un increment respecte a l'any 2007 d'un 27,7%! Obscena, perquè un sol helicòpter Tigre val el mateix que atendre l'atenció social durant un any a 30.000 persones en necessitat extrema (suma, si us plau, tots els helicòpters, tancs, míssils, avions, fragates, portaavions, submarins, etc.). Opaca, perquè malgrat les modificacions legals, segueix el secret d'estat en el comerç d'armes. No sabem el tipus d'arma que s'exporta, ni l'empresa fabricant, ni el nom del comprador, ni si és empresa privada o pública.

Algú ha de fer el primer pas per frenar la cursa armamentista i tant de despropòsit. Per què no pots ser tu?

Joan Surroca, membre de Justícia i Pau de Girona

EL PUNT – 29 de maig de 2008

Els mitjans de comunicació del dia 23 ens informaren de la proposta de directiva sobre el retorn d'immigrants irregulars que aprovaren els vint-i-set estats membres de la Unió Europea i que haurà de ser discutida i aprovada pel Parlament Europeu i els ministres de Justícia i Interior. Aquesta proposta de directiva inclou apartats que, al meu parer, conculquen clarament el contingut i l'esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l'Assemblea General de l'ONU l'any 1948, aviat farà seixanta anys, a la qual es van adherir els estats que ara componen la UE.

Els articles d'aquesta directiva, que permetrà d'internar els sensepapers en centres de detenció durant 18 mesos, sense que se'ls garanteixi assistència jurídica gratuïta, on veig més clara la vulneració són el 1r, el 2n, el 5è, el 6è, el 7è , el 9è i altres. El 1r, fonament i resum de tota la Declaració, diu: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets". I el 5è: "Cap persona no serà sotmesa a tortura o a tractes cruels, inhumans o degradants".

Es calcula que a la Unió Europea hi viuen uns vuit milions d'immigrants sense papers i que cada any n'hi arriben entre mig milió i un milió més. La directiva no obligarà els governs que ja tinguin en vigor lleis que siguin més flexibles, sinó que representarà un marc de màxims que no es podrà excedir. Així, per exemple, els deu estats de la Unió Europea que tenen legislat un període de detenció il·limitat, Gran Bretanya, Irlanda, Suècia, Finlàndia, Estònia, Dinamarca, Holanda, Grècia i Malta, no podran sobrepassar els divuit mesos que marcarà aquesta directiva. Ara bé, els estats que tenen una normativa menys dràstica, sí que la podran endurir fins als màxims de l'europea.

Cal reconèixer que la immigració pot presentar o presenta problemes greus per als països d'acollida, però l'enduriment de la legislació en contra d'aquesta immigració és un pegat que no resol el problema de fons i perpetua la injustícia.

Crec que el problema de fons és el grau de pobresa extrema en què viuen molts dels habitants dels països més pobres del planeta, que passen fam i pateixen dèficits greus en l'atenció sanitària, l'educació, l'habitatge... Una mirada al "Mapa Peters", que classifica els països mitjançant l'índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides, il·lustra de les diferències brutals entre els països més pobres i els més rics. La fugida del seu país dels qui passen fam i pateixen misèria cap a països on, teòricament, lliguem els gossos amb llonganisses, és inevitable i imparable.

Cal tenir en compte que la situació de pobresa de la majoria d'aquests països ve de l'època en què els països europeus van explotar-ne les riqueses i se'n van emportar els guanys sense reinvertir-los als pobles colonitzats. En donar-los la independència es van fer tractats que permeteren que les grans empreses dels països colonitzadors poguessin continuar explotant lliurement i a fons les antigues colònies. Veiem que l'explotació de minerals va portar la guerra a Ruanda i Burundi l'any 94; un conflicte greu, també per minerals, ha causat centenars de milers de morts a la República Democràtica del Congo i és molt silenciat al nostre món. I, així, molts altres que fóra llarg d'enumerar.

És el nostre primer món el qui ha causat el problema de la misèria i la fam i som nosaltres els qui hem de treballar per resoldre'l. Si tenim en compte que per poder tenir tota la humanitat el nostre nivell de consum caldrien tres planetes i només en tenim un i, a més, sobreexplotat i immergit en una crisi greu d'efectes imprevisibles, és clar que el creixement del tercer món només serà possible si el primer món renuncia a una part important del seu nivell de riquesa. La visió dels immigrants que viuen enmig nostre en situació de pobresa, ens recorda la nostra responsabilitat i, segurament, és per això que ens fan nosa, que no els volem, que volem que restin "invisibles" als seus països d'origen.
Cal el repartiment equitatiu de la riquesa d'àmbit mundial: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets". La pregunta clau és: què he de fer davant d'aquesta situació de fam i misèria que impera a molts llocs del món? Ser solidari i cooperar. Cal ser conscient, però, que no n'hi ha prou de donar el que ens sobra. Ser solidari i cooperar representa compartir. I compartir és dividir la riquesa del món i que cadascú n'agafi la seva part.

Tenim dret al consum de tot allò que ens cal per viure d'una manera decent. No tenim dret, però, a praticar el consumisme irracional que, d'alguna manera, ens han imposat. Fa poc llegíem en un diari que els britànics llencen a les escombraries una tercera part dels aliments que adquireixen. Cal que ens sensibilitzem a fons d'aquest problema global que, d'altra banda, també posa en perill la supervivència del planeta i de l'espècie humana i que exigim als nostres representants en els governs que treballin activament per millorar l'acolliment dels immigrants al mateix temps que malden per crear les condicions que, a la llarga, la facin innecessària.

No oblidem l'article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets".

Xavier Merino i Serra, membre de Justícia i Pau


DIARI DE GIRONA – 2 de juny de 2008

Les declaracions personals del bisbe Gianfranco Girotti a l' Observatore Romano , el 9 de marc passat sobre pecats socials del nostre temps, van provocar un malentès. Es van interpretar com si l'Església afegís ara als set pecats capitals tradicionals set pecats socials més, quan en realitat el bisbe no proclamava cap nou edicte vaticà sinó que detectava en la mentalitat d'avui actituds pecaminoses en relació amb els drets individuals i socials, en el camp de la bioètica, de les drogues, de l'ecologia i de les desigualtats socials i econòmiques, a través de les quals els pobres es fan cada vegada més pobres i els rics cada vegada més rics. La paraula pecat era la que tothom aprofitava per aixecar la gran polseguera com una paraula proscrita en el llenguatge modern, sense tenir en compte que el llenguatge religiós del cristianisme es basa en les paraules fonamentals de llibertat i d'amor, que comporten al seu temps els conceptes de conversió, de culpa i sobretot de perdó, que és un aspecte essencial i únic del cristianisme.
El mes de març del 1967, el papa Pau VI va publicar la carta encíclica Populorum Progressio. El seu començament és tota una declaració d'intencions: «El desenvolupament dels pobles, i molt especialment el dels que s'esforcen per fugir de la fam, la misèria, les malalties endèmiques, la ignorància... és observat amb atenció per l'Església.
Acabat el Concili Vaticà II, una presa de consciència renovada del missatge evangèlic obliga l'Església a posar-se al servei dels homes per ajudar-los a copsar totes les dimensions d'aquest greu problema i convèncer-los de la urgència d'una acció solidària en aquesta hora decisiva de la història de la humanitat.» Tot recordant les encícliques socials dels seus predecessors, Rerum Novarum, de Lleó XIII; Quadragesimo Anno , de Pius XI; Mater et Magistra i Pacem in Terris , de Joan XXIII, destaca que el fet cabdal del qual tothom ha de prendre consciència avui és que la qüestió social ha pres una dimensió mundial. Explica que els seus viatges a Amèrica Llatina, a l'Àfrica, a Terra Santa i a l'Índia «ens han permès de veure amb els nostres ulls i quasi palpar amb les nostres mans les gravíssimes dificultats que aclaparen pobles d'antiga civilització que lluiten amb el problema del desenvolupament». No es limita solament a posar sobre el paper una declaració de bones intencions sinó que sap que és una tasca immensa que exigeix la cooperació de tothom i per això anuncia l'aportació de la Santa Seu a aquesta gran causa amb la creació de la comissió pontifícia Justícia i Pau. La seva missió serà de treballar juntament amb tots els homes de bona voluntat i els altres germans cristians, colze a colze amb els pobles més empobrits.
L'encíclica denuncia el desequilibri creixent i les grans injustícies econòmiques que només serveixen per augmentar la diferència entre rics i pobres. És el moment de la descolonització i la denúncia que fa d'algunes potències que deixen els països colonitzats en una situació econòmica vulnerable, lligats a un monocultiu sotmès a una política de preus imposada des de fora i susceptible de grans variacions, encara és de trista actualitat. Avisa de la globalització que s'acosta i que els conflictes socials s'eixamplaran fins a prendre les dimensions del món; alerta d'un xoc de civilitzacions i el perill d'esllavissades cap a ideologies totalitàries. Deixa clar també davant de propis i estranys que l'Església no pretén de cap manera immiscir-se en la política dels estats, i fent una clara separació del poder civil i l'eclesiàstic que, afirma, són tots dos sobirans, estableix els termes d'una laïcitat que encara avui un sector de l'Església espanyola no ha paït. L'Església, com Jesucrist, diu l'encíclica, ha vingut a salvar i no a jutjar, a servir i no a ser servida, a establir a la Terra el reialme dels cels i no a conquerir un poder terrenal. Escrutant els signes dels temps a la llum de l'Evangeli fa un oferiment d'ajudar els homes a aconseguir les seves millors aspiracions i el seu ple desenvolupament i per això li ofereix allò que ella posseeix com a cosa pròpia: una visió global de l'home i de la humanitat. Aportarà una visió cristiana del desenvolupament, en el sentit que el progrés no es redueix a un simple creixement econòmic i manifestarà que per ser autèntic ha de ser integral, és a dir ha de promoure tot home i tot l'home. La solidaritat universal és un deure i l'economia ha d'estar al servei de l'home i de la humanitat. El tenir no és un fi últim ni per a les persones ni per als pobles, l'educació és fonamental. Un desenvolupament merament material podria portar a un subdesenvolupament moral.
La Populorum Progressio afronta també la destinació universal dels béns i el concepte de propietat individual i col·lectiu: «La Terra és de tots i no únicament dels rics, és a dir, que la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. Si arribés a produir-se un conflicte entre els drets privats adquirits i les exigències comunitàries primordials, pertoca als poders públics de procurar una solució amb la participació activa de les persones i dels grups socials».
Invitem el lector a llegir o rellegir la Po pulorum Progressio i s'adonarà que no es tracta d'afegir pecats a una llista, com es volia deduir d'unes declaracions personals, sinó d'una autèntica preocupació de l'Església pel progrés humà integral de l'home i de la humanitat. Una altra cosa és que la mateixa Església hagi fet prou o tot el que podia en aquest sentit, però la seva doctrina, el seu objectiu, el missatge evangèlic, és clar i rotund en benefici de l'home, de tots els homes i de tots els pobles. El cristià, i possiblement també el no cristià, han d'entendre que el gran pecat social del nostre temps consisteix a restar indiferents a la dramàtica interpel·lació que ens fa avui la nostra societat, a no sentir el crit angoixós que els pobles famolencs adrecen avui als pobles opulents.

JOAN PAREDES HERNÁNDEZ, membre de Justícia i Pau.
El Punt – 26 de juny de 2008

Ahir va ser el Dia Internacional en Suport a les Víctimes de la Tortura. El prestigiós jurista Francisco Tomás y Valiente, l'any 1971, deia: "En el món actual es tortura (...) anteposant l'interès o la raó d'Estat a les garanties o drets individuals dels ciutadans". Carlos Jiménez Villarejo, president del Comité d'Ètica de la Policia de Catalunya, esmenta la cita anterior i hi afegeix: "La gravetat del problema rau en què, quaranta anys després de les seves paraules, la tortura continua vigent en uns termes que no podien ser ni imaginats quan, fa vint-i-cinc anys, la comunitat internacional va aprovar la Convenció contra la Tortura". I també cita Joseph Stiglitz, que digué: "Ha succeït l'impensable: un President dels Estats Units ha defensat l'ús de la tortura, ha recorregut a tecnicismes a l'hora d'interpretar els Convenis de Ginebra i ha ignorat el Conveni sobre la Tortura, que prohibeix utilitzar-la en qualsevol circumstància".

La Coordinadora per a la prevenció de la tortura, de la qual formen part, a Catalunya, Justícia i Pau i ACAT (Acció dels Cristians per a l'Abolició de la Tortura), ha publicat fa poques setmanes el seu "Informe 2007. La Tortura a l'Estat espanyol", del qual en comentaré algunes dades.

L'any 2007, a l'Estat, se n'han conegut 319 casos, amb 689 denunciants, dels quals corresponen a Catalunya 67 casos i 144 denunciants. En aquestes xifres no s'han tingut en compte les denúncies de 341 persones, ja sigui per petició expressa dels afectats o bé perquè la informació era insuficient o no contrastada. Molts casos de tortura o maltractaments per part de les forces de seguretat o dels funcionaris de presons no es denuncien i, per tant, no es poden donar xifres totals de casos produïts, cal guiar-se només pels denunciats. Durant ?l'any passat també s'han conegut 129 denúncies que no havien estat detectades els anys anteriors.
A Catalunya la força més denunciada és el cos de Mossos d'Esquadra (72 denunciants), seguida per les Policies Locals (47 denunciants) i els funcionaris de presons (22 denunciants). A molta distància hi ha algun cas de denúncia contra el Cuerpo Nacional de Policia (dos) i la Guàrdia Civil (un). Això s'explica per la progressiva assumpció de funcions per part dels Mossos d'Esquadra en substitució dels dos cossos estatals.

És ben conegut el retard dels Tribunals de Justícia en els casos de tortura i/o maltractaments. Hi ha fonts que diuen que el retard mitjà arriba a ser de dotze anys i que en algun cas s'ha arribat als vint anys. Aquesta situació ha estat denunciada pel Comité de les Nacions Unides contra la Tortura i, darrerament, pel Relator especial de l'ONU per a la Qüestió de la Tortura que en el seu darrer informe fa referència a l'Estat espanyol i "crida l'atenció sobre la prolongada dilació de les investigacions judicials respecte a denúncies de tortura". A Catalunya, la primavera de l'any passat, es va difondre l'enregistrament fet per una càmera a la sala d'escorcolls de la Comissaria Central de les Corts, de diversos mossos que apallissaven brutalment un detingut. Després d'una investigació sobre els fets, cinc mossos van ser suspesos de feina i, sense haver estat jutjats, van ser reincorporats al treball el 16 de gener d'enguany, segons informació d'Amnistia Internacional. Mentre faig aquest escrit els mitjans donen la notícia que el fiscal demana gairebé sis anys de presó per a cadascun de quatre d'aquests mossos.

També segons informació d'Amnistia Internacional, el Tribunal Constitucional, el 14 d'abril d'enguany, va reobrir un cas de tortura que al seu moment no va ser investigat eficaçment per un jutge i diu "la gravetat del delicte de tortura i l'especial dificultat que presenta l'obtenció de proves en aquests casos, crea una obligació especial de diligència en les investigacions judicials".

Costa d'entendre, i espanta, que una persona, ja sigui militar, policia o funcionari de presons, que ha de tenir cura de l'ordre i treballar per a la bona convivència social, pugui abusar de la seva "autoritat" i acarnissar-se amb persones desarmades, o detingudes i emmanillades, que no es poden defensar. A l'obra Pere i el capità, de Mario Benedetti, que es va representar fa poc a Girona, el torturador diu: "Les primeres tortures són horribles, gairebé vomitava. Però la matinada en què hom deixa de vomitar, està perdut. Perquè quatre o cinc matinades després comença a gaudir". Gandhi afirmava que "sempre ha estat un misteri per a mi el fet que els homes puguin sentir-se gratificats en infligir humiliacions als seus semblants". Qui no ha vist les tortures i condicions de vida a les presons d'Abu Grahib o Guantànamo?

Ni com a persones ni com a cristians, els que mirem de ser-ne, no podem ser tolerants amb aquesta xacra social. A Catalunya s'ha constituït el Comitè d'Ètica de la Policia, que presideix el jurista i exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, fet que ens ha de donar esperances de millora de cara al futur. A les reunions que s'han fet a Girona en el marc del projecte Stepss, els/les caps de la Policia Municipal i dels Mossos d'Esquadra han manifestat, amb sinceritat total, la seva voluntat d'eradicar els maltractaments en els casos d'identificació i escorcoll de persones al carrer. Esperem que aquesta actitud abasti totes les actuacions d'aquests i tots els altres cossos policials.

Som en l'any del seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. L'article 5è d'aquesta declaració diu: "Cap persona no serà sotmesa a tortura o tractes cruels, inhumans o degradants". Cal que tots fem el que sigui al nostre abast per aconseguir l'acompliment d'aquest article, ben clar i taxatiu.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 27 de juny de 2008

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política