Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

La persona, deia Aristòtil, és un ésser de llenguatge, i el llenguatge, que serveix per dotar de sentit el que ens envolta, com és sabut, estructura el pensament. El llenguatge, per tant, forjat per la cultura (que, alhora que l'acull, el va transformant) porta els individus que se'n serveixen a entendre el món, sinó amb uns mateixos paradigmes, amb uns de molt semblants. Hem anat construint un món en què els diners, el poder i la violència són al centre de l'imaginari col·lectiu, de manera que imaginar un món diferent porta implícita sovint la imatge de l'il·lús que viu al marge de la realitat.

A principis del mes de juliol, Justícia i Pau de Girona juntament amb l'Oficina de Cooperació de la UdG vam tirar endavant la segona edició del Campus per la Pau. Estructurat entorn de tres finestrals crítics, es va obrir amb Una visió panoràmica dels conflictes internacionals, perquè el primer pas per convertir-nos en agents de canvi és conèixer el món conflictiu en què vivim i esbrinar com hi podem actuar. El segon dia, es va centrar en Com es prepara la guerra per tal d'entendre la realitat de l'entramat economicomilitar que hi ha al voltant dels conflictes armats. La darrera jornada, Com es construeix la pau, va fer una proposta de camins alternatius i compromesos en la via de pacificació de la nostra societat.

Les propostes per assolir la pau que han sortit en aquest segon campus consideren l'acció a dur a terme a escala política, individual i universitària. Considerant que val la pena donar-les a conèixer, les ressenyo breument.

A escala política, cal observar que per fer desaparèixer el terrorisme no cal la força sinó taules de negociació; per eliminar el narcotràfic cal fer un treball des de l'economia a fi que als agricultors els surti rendible cultivar altres productes, i, davant del concepte d'immigració il·legal, cal plantejar-nos quina autoritat moral té Espanya quan ha estat un estat de gran emigració. Hem d'exigir el compliment estricte de la llei espanyola d'exportació d'armes del 28.12.2007; pel que fa a Nacions Unides, cal implementar un tractat internacional de control del comerç d'armes; és urgent frenar la despesa militar, que augmenta any rere any a tot el món. Les accions humanitàries les han de fer els civils, i l'exèrcit només hi ha de ser quan la societat civil no les pot assumir. Cal fomentar una forma de pensar i sentir diferent de la que tenim: els conflictes es resolen amb el diàleg, no amb les armes.

En l'aspecte personal, hem de tenir en compte que la informació sobre temes militars i d'armament ens arriba sempre manipulada. Per això cal contrastar i sospesar la informació que rebem, fixar-nos objectius assolibles, organitzar-nos i posar-nos a treballar. Cal un treball d'introspecció i d'anàlisi de la responsabilitat que cadascú té envers la comunitat; cal, també, analitzar els nostres hàbits diaris (mirar què i per què consumim, com ens relacionem, quins valors tenim...); tot això pot contribuir a la pau. Hi ha una forta connexió entre la indústria militar i les entitats financeres; convé, doncs, mirar si posem els nostres diners en empreses financeres ètiques.

Des de la universitat es veu la necessitat d'incorporar als estatuts de la institució unes clàusules clares que excloguin la investigació de caràcter bèl·lic i trencar el tòpic que les investigacions militars afavoreixen la societat civil; fixar-se l'objectiu de fer objecció científica a la investigació bèl·lica; crear una estructura d'autocontrol i vigilància de la recerca que es fa dins la universitat, especialment en els centres independents, i afavorir la creació d'un codi ètic de l'Associació d'Universitats Catalanes.

La idea més important, no obstant això, és que hem de ser conscients que la pau és un camí que es va fent. No hem de permetre que la guerra, com deia Rousseau, sigui un afer massa profitós perquè interessi reis i prínceps, i esdevingui així un problema irresoluble. Cal anar cap a la pau perpètua de Kant, que no és la pau del cementiri, sinó l'assoliment d'una coexistència pacífica. La pau és un deure de tot ésser humà, i com a tal es pot construir. Les persones som capaces de transformar el nostre entorn, i creure-ho no és ser il·lús, sinó realista. S'ha de canviar l'enfocament en la visió del món. Les dinàmiques perverses que genera el món capitalista han desestructurat l'ésser humà; ens cal recuperar el concepte de persona i passar del món compartimentat en què vivim a un món on es comparteixi. Cal recordar que l'altre forma part de mi i a l'inrevés, que el mal que es fa a una part del món afecta tota la humanitat o, dit en paraules del Gènesi, sóc el guardià del meu germà. Urgeix, per tant, un canvi de paradigma, perquè en la mesura que concebem un món no violent treballarem per fer-lo realitat.

Amb aquesta mateixa idea de fons voldria recordar les paraules que el músic català Pau Casals deia a la seva amiga Golda Meir: «Els polítics no sabeu com evitar la guerra. Jo sí que ho sé: només cal predicar la pau entre els nens. Això és molt més important que no ensenyar-los que dos i dos fan quatre. Els esperits educats no disparen trets.»

Anna Serra Salvi, directora de Justícia i Pau Girona.

EL PUNT, 30 d'agost de 2008.

Les bombes de fragmentació són bombes que estan compostes per recipients, que tenen en el seu interior, en alguns casos, fins a 600 artefactes explosius. Un cop llançades des d'avions, amb coets míssils o des de bases terrestres, s'obren, entre cinquanta i cent metres abans d'arribar a terra, i deixen anar de forma indiscriminada la totalitat de les submunicions (bombes més petites) que contenen. La munició de dispersió és imprecisa i actua indiscriminadament. Segons diu Tica Font en un article al núm. 412-413 de la revista Foc Nou, "maten en el moment del bombardeig, però com que entre un 5 i un 30 per cent de les submunicions no exploten en l'impacte, queden disperses pel territori, i amb el temps causen el mateix efecte que les mines antipersona. Un 98 per cent de les víctimes són civils, especialment nens que les agafen pels seus colors brillants".

Diverses organitzacions socials fa anys que lluitem per a la seva eradicació total. Fruit d'aquestes accions el passat 28 de maig, en una Assemblea de 109 Governs a Dublín, arribaven a un acord per al text d'un Tractat de prohibició de les bombes de fragmentació, també anomenades de dispersió. Finalment es va acordar un Tractat sense excepcions que es firmarà a Oslo el proper mes de desembre. Totes les bombes de fragmentació quedaran prohibides a partir de l'entrada en vigor d'aquest Tractat. Fins i tot, en els apartats d'assistència a les víctimes i cooperació internacional, aquestes en surten molt més reforçades que en el Tractat de mines antipersona. De totes maneres, veig que en l'article suara esmentat Tica Font diu que entre els punts febles del Tractat tenim que un tipus de bomba de fragmentació n'ha quedat exclosa, cosa que deixa la porta oberta a la generació de noves bombes. L'altre punt feble és que permet de participar en accions militars a Estats que han signat el Tractat amb Estats que no l'han signat. És a dir, permet que dintre de l'OTAN països europeus participin amb EUA en operacions conjuntes i, per tant, la utilització de les bombes de fragmentació en aquestes operacions. Un altre punt feble és que Estats Units, Rússia, Xina, Israel i Pakistan no han signat el Tractat. Esperem que la decisió internacional de prohibir les bombes de fragmentació influeixi sobre aquests països de manera que més aviat que no pas tard s'adhereixin al Tractat de prohibició de les bombes de fragmentació.

La campanya feta a Espanya per a la prohibició de bombes de fragmentació fou liderada per Greenpeace, i Justícia i Pau també hi treballà activament. Aquesta institució va investigar a fons la situació de les bombes de fragmentació a Espanya i fruit d'això descobriren que a l'Estat hi ha dues empreses que produeixen aquest tipus d'armes. La revista Greenpeace del 2/08 en cita una de les dues que es diu EXPAL, Esplosivos Alaveses. Assenyala també que el Govern espanyol volia continuar produint aquestes bombes i que fou per l'acció directa no-violenta i per la informació a la ciutadania de la hipocresia del govern, que aquest finalment accedí a signar el Tractat.

Per acabar: la prohibició de les bombes de fragmentació no ens estalvia de continuar lluitant a favor del desarmament ni de fer pressió per aconseguir que tots els Estats, sense excepció, signin i compleixin el Tractat.

(Nota: una part d'aquestes reflexions són tretes de la revista "Greenpeace 2/08" que diu textualment en la seva pàgina 3: "s'autoritza la reproducció sense fins comercials dels continguts d'aquesta publicació citant-ne el seu origen")

VICENÇ FIOL I NAVARRA
DIARI DE GIRONA – 24 d’agost de 2008

L'articulista mostra la seva preocupació per la crisi econòmica i com aquest fet pot afectar determinats serveis de caire social o solidari.

Des de fa mesos una crisi persistent es va ensenyorint del primer món i, de retruc, de la resta del planeta. A casa nostra l'atur no para d'augmentar i fa que molta gent no pugui pagar la hipoteca del pis que havien adquirit en època de normalitat. També augmenta la quantitat de persones que viuen per sota del llindar de pobresa i hem llegit als diaris com les diferents Càritas de Girona i Salt, i ara també Figueres, es poden veure sense recursos suficients per atendre tothom qui demana ajuda alimentària.

També hi ha el fenomen dels sense llar que dormen en bancs públics, caixers, cases o obres abandonades. Davant l'hivern que s'apropa el problema d'aquesta gent s'agreuja. A Girona ciutat n'hi ha entre setanta i vuitanta de detectats que els Serveis Socials municipals atenen com poden. Cal tenir en compte que moltes d'aquestes persones també són afectades per addiccions diverses, la majoria d'alcoholisme. En molts casos desordres de tipus psíquic acompanyen l'addicció, cosa que els fa difícilment recuperables per dur una vida "normal".

Les institucions públiques veuen com minven els seus ingressos, mentre que augmenta el nombre de persones que necessiten l'atenció dels serveis socials. Diverses personalitats de la vida política, gironina i catalana, ens adverteixen sobre la reducció de les quantitats que es poden assignar als diversos serveis. Així, per exemple, la consellera de Salut deia que la reducció d'ingressos afectarà directament la qualitat de l'assistència sanitària que rebem. O bé, el segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona, deia que si els ingressos disminueixen, també hauran de disminuir proporcionalment les quantitats que els pressupostos assignen a cada departament o àrea de la institució.

Aquests darrers anys la qualitat de l'atenció que donen els Serveis Socials del nostre ajuntament ha anat millorant i ha crescut progressivament. Actualment a més de La Sopa, que acull quaranta-vuit persones, trenta en règim de residents i les altres divuit passavolants, hi ha tres pisos assistits que acullen 13 persones i dos educadors de carrer, quantitat insuficient, que tenen contacte amb els sense llar i els atenen en la mesura que és possible. També hi ha el servei de menjador i ajudes en aliments o en metàl·lic per a casos plenament justificats.

He mirat el pressupost municipal del 2008 que hi ha al web de l'Ajuntament, i és molt difícil d'interpretar per a un profà com jo, però el que m'ha semblat clar és que el pressupost de Cultura, per exemple, és molt més elevat que el de Serveis Socials. Cal tenir en compte que els tres drets fonamentals de tota persona són a l'alimentació, la salut i l'educació, i que els qui ens representen a l'Ajuntament han de vetllar, en primer lloc, per satisfer les necessitats d'aquest ordre de tots els ciutadans, i donat que l'assistència sanitària ja és gratuïta per a tothom, crec que el pressupost de Serveis Socials, principalment, i el d'Educació, en segon lloc, no han de disminuir, sinó créixer, encara que sigui a costa de les assignacions fetes a altres àrees, com ara la de Cultura que ja he esmentat.

La despesa de 31.600 €, segons els mitjans, en la construcció del "Niu" de la Rambla, ja ha fet córrer prou tinta. L'Ajuntament també ha destinat, a mitges amb la Diputació, 200.000 € per finançar la sortida de Girona d'una de les etapes del Tour de França de l'any vinent. Considero que aquest tipus de despeses, i les que esmento no deuen pas ser les úniques, en temps de crisi són totalment supèrflues i, probablement, poc o mal reflexionades. Amb això no vull pas treure gens d'importància al que en diem Cultura, però sí que vull remarcar que les necessitats bàsiques de les persones: alimentació, salut i educació, han d'anar sempre per davant de totes les altres. Són absolutament prioritàries.

És per això que des de Justícia i Pau, juntament amb Intermón i Càritas, vam promoure la signatura del Compromís polític per la Cultura de Pau, la Solidaritat, la Participació i la Transparència. La participació i la transparència són essencials per a la confiança dels ciutadans envers els seus representants i la credibilitat que encara dipositen en el sistema de gestió democràtic. Cal fomentar tant un aspecte com l'altre a partir de la instància de govern més propera que tenim, que és l'Ajuntament.

Cal habilitar canals que permetin la participació dels ciutadans a tots nivells, confecció del pressupost inclosa. És urgent l'estudi de com haurien de ser i funcionar aquests canals, les indicacions dels quals haurien de ser vinculants per al consistori. I, després de l'estudi, posar-los en marxa.

Com digué Antoni Llena: Una mandra persistent fa que col·lectivament anem sempre a la mercè del que dicten els altres, acríticament i passiva. És hora de treure'ns de sobre aquesta mandra i exercir la responsabilitat de la participació activa, això sí, responsable i positiva.

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 14 d’octubre de 2008

Acabo de seguir per Internet diferents compareixences a la sessió de la Comissió d'Afers Institucionals del Parlament de Catalunya. Sis representants del municipalisme han ofert unes aportacions riques, interessants de veritat, que ben segur ajudaran a millorar la llei sobre els centres de culte o de reunió amb fins religiosos. Una vegada seguits tots els tràmits reglamentaris, els diputats i diputades debatran, en sessió plenària, el contingut del projecte i es passarà a votació.

Tenim una magnífica oportunitat per disposar d'un text legal que ajudi, de manera particular els ajuntaments, a l'hora de prendre decisions sobre els centres de culte. El mapa religiós de les nostres comarques ha experimentat un canvi brusc i radical que ens costa de pair i requereix un gran esforç de comprensió, de pau interior i d'acció justa. D'una societat monolíticament catòlica hem passat a una societat plural. L'abandó de la pràctica religiosa és tan fort que, amb xifres a la mà, Catalunya ha esdevingut una de les àrees més secularitzades d'Europa. A la vegada, l'onada migratòria de la darrera dècada ha comportat l'obertura de locals de culte d'altres tradicions religioses, particularment evangèliques i musulmanes.

Ens cal molta empatia a tots plegats. Comprenc la bona gent que m'ha vingut a insultar a casa quan he defensat els legítims drets de la comunitat musulmana, establerta a cinquanta metres del meu domicili, sense que mai hagi produït el més mínim incident. Els comprenc i no els tinc cap mena de rancor perquè en realitat estan de dol. El canvi ha estat tan brutal en alguns barris dels nostres pobles i ciutats que algunes persones han quedat entristides en haver perdut els referents. No fa gaire que en els pobles, o en els barris de les ciutats, tots ens coneixíem, sabíem qui vivia a cada casa des de generacions i els costums eren semblants. D'aquells llocs, idealitzats, val a dir-ho, hem passat a formar part de comunitats anònimes i poc amables. Els nous blocs de pisos afavoreixen el canvi continu d'estadants i la despersonalització. La manca d'espais verds i de serveis denuncien que a alguns ajuntaments els han faltat reflexos a l'hora de prioritzar els esforços vers els barris més fràgils. Cal tenir en compte que les mutacions dels hàbits són múltiples i, a vegades, solament mirem una de les causes.

Tinc confiança que la llei ajudi a superar aquest moment delicat. Hem d'ajudar les persones que només estan educades per viure en la seguretat que dóna una única veritat. Hi han d'ajudar les institucions i, en gran mesura, la mateixa Església Catòlica la qual té una magnífica oportunitat en aquest temps de crisi. Tal com diu el "Manifest per la laïcitat", promogut per Redes Cristianas: "L'Església serà lliure només quan estigui clarament i definitiva deslligada de l'Estat i es posi decididament al servei dels pobres i exclosos d'aquest món".

No ens espera un camí de roses a tots aquells que desitgem col·laborar per arribar a una societat respectuosa. De fet, l'Església està donant massa ales a col·lectius que enrareixen l'ambient utilitzant l'alarmisme i donant proves de poca ponderació quan valoren el projecte de llei sobre els centres de culte. A mi m'ha arribat un pamflet amb un titular fora de tota lògica (tradueixo del castellà): "Desenes de parròquies catalanes tancaran per una nova llei d'urbanisme". I el contingut no és pas menys descoratjador: "La llei exigeix per fer una església els mateixos requisits que per fer una discoteca. Des del nombre de banys fins al nivell de decibels", o bé: "El sòl públic reservat a ús religiós se subhastarà al millor postor: els catòlics tindran problemes enfront als petrodòlars de l'Islam". He fet l'exercici de comparar el que realment diu el projecte de llei i el que diu el pamflet, punt per punt, i sento vergonya aliena. Us recomano que feu el mateix per opinar objectivament; podeu llegir-vos el projecte consultant la pàgina www.parlament.cat i el pamflet el trobareu sencer a la secció d'Església, a: www.gaceta.es.

El punt flac d'aquests grups extremistes és que no tenen escrúpols per tergiversar la veritat de la manera més barroera; difícilment podem intercanviar idees amb aquells que estan obcecats en la defensa d'un llibertat religiosa i que estan convençuts que només ells tenen la veritat. Pur fonamentalisme. El projecte de llei els molesta perquè els fa perdre l'exclusiva. No estan preparats per viure en un escenari que ja no és ni serà mai més el mateix; grups que no creuen en la estat laic, sense concordats, vivint a la intempèrie i plantant cada dia la tenda. La por els replega i anul·la per al diàleg necessari. Només si no paguem amb la mateixa moneda arribarem a sortir airosos del repte i aconseguirem una societat plural i respectuosa amb les diferències.

JOAN SURROCA I SENS, membre de Justícia i Pau Girona
DIARI DE GIRONA – 5 de novembre de 2008

Amb el segle XX va arribar la democratització i, al mateix temps, la societat de consum. Una forma de consumir que va cridar l'atenció sobre la possibilitat d'esgotament de determinats recursos, i que ja l'any 1972 va portar el matrimoni Meadows a publicar l'informe Els límits del creixement. Als anys 90 ja es parlava de consumisme i avui ja ningú posa en dubte la relació entre consumisme i canvi climàtic. El consum, com a ús d'un seguit de recursos naturals, esdevé, en tant que éssers vius, una necessitat biològica. El consumisme, en canvi, superat el circuit de les necessitats bàsiques, té a veure amb l'excés de consum i és un disbarat en termes ecològics, que amaga l'ànsia de satisfer desitjos i emocions de forma il·limitada. Els experts diuen que si tota la humanitat consumís al mateix ritme que nosaltres caldrien tres planetes per abastir-nos. Caldrà fer-hi alguna cosa, perquè només en tenim un.

Relacionat amb el perill ecològic hi ha un cost social. El consumisme s'ha convertit en motor de l'economia i també en agent integrador i estratificador de la societat. És la dinàmica del consum qui ens situa entre els integrats o els exclosos del sistema i qui diu qui són els immigrants necessaris. La frase «digues-me el que tens i et diré el que vals» no ha arrelat en el nostre llenguatge per casualitat. I no deixa de resultar curiós que relacionem el consum amb la llibertat i la felicitat, quan sabem que el consum implica tenir diner i que requereix més hores de treball. El consum no porta, doncs, a la llibertat sinó a l'esclavitud. Quant a la felicitat, fa temps que s'ha demostrat que no és més feliç qui més té sinó qui menys desitja. L'índex de malalties psicològiques i els problemes de desorientació, buidor, ansietat i estrès que origina el funcionament del nostre Primer Món supera de molt el que es dóna en qualsevol altra part del planeta.

Enfront d'aquesta dinàmica de consum cal una profunda ordenació que abasti des de l'àmbit global fins al local. Des de l'administració es pot pensar a integrar els costos i els beneficis ecològics en els preus dels béns de consum i serveis; apostar per una tecnologia i una infraestructura que inclogui criteris de qualitat ambiental tant en el disseny com en el funcionament de la xarxa de transport, l'habitatge i l'eliminació dels residus; elaborar una normativa general que doni pautes per a la direcció en què cal anar, a més de vetllar per un entorn educatiu i d'informació que afavoreixi l'actitud dels consumidors.

Un consum just i responsable a escala local té el seu referent en l'acció individual. Si bé no és fàcil ser crítics a l'hora de comprar per la multiplicitat de processos i interessos que s'amaguen darrere de cada article que adquirim, sí que podem fer algunes consideracions. En llegir les etiquetes dels productes que consumim es pot pensar en les conseqüències ecològiques i socials que hi ha al darrere. ¿Ens trobem davant d'una empresa que paga sous dignes, que no fa diferències salarials per raó de gènere, que no recorre a l'explotació infantil, que no s'enriqueix a costa de l'agricultor i el consumidor? ¿Els productes frescos són del temps i d'origen local o han estat plantats en hivernacles, cosa que té costos ambientals? ¿És ètic agafar un vol de baix cost per anar a fer un sandvitx a Londres si tenim en compte el nivell de contaminació que això significa? ¿Sabem que renovar constantment el telèfon mòbil pot implicar la mort de moltes persones a l'Àfrica dels Grans Llacs per aconseguir el coltan que s'hi localitza? ¿I que bona part dels productes del tot a un euro provenen de presons xineses? També el consum financer ens hauria de fer pensar. ¿Sabem que quan obrim un compte corrent al BBVA col·laborem amb una entitat que fa fortes inversions en armament?

Revistes com Opcions, del CRIC (Centre de Recerca i Informació al Consumidor), o Illacrua són una bona eina per anar sabent què hi ha rere de cada producte que comprem, i Materials de treball que publica el Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau, és una bona font d'informació amb relació al comerç i la indústria armamentista, així com d'aspectes vinculats a la banca i el finançament ètic.

El consumisme no és gratuït. Arrela en la nostra manera de fer. Tenim prou coses per viure i per viure bé. L'economia clàssica ens ha fet creure que el desenvolupament implica un creixement econòmic continuat i sense fi, i s'oblida sovint del desenvolupament humà. L'alternativa necessita un canvi de llenguatge per deixar pas a una nova cultura. Autors com Georgescu-Roegen i Latouche posen l'accent en el decreixement econòmic, alhora que incorporen una idea que és especialment interessant, com és redescobrir la joia de viure. Es tracta de seleccionar, de treure'ns del damunt tot allò que és superflu i cercar junts mesures d'autoregulació col·lectiva per acabar establint un sistema sa. La saviesa popular diu que el diner no fa la felicitat però hi ajuda. Se'ns parla d'equilibri. El benestar, doncs, redunda en una qüestió redistributiva. Ens trobem en una societat titànic, en la qual hi ha menys places als bots salvavides que no persones que viatgen al vaixell i, per tant, moltes estan condemnades a morir. Caldrà reduir el luxe del menjador i construir barques de salvament. Aquesta metàfora, citada pel professor Sempere en el transcurs d'una conferència, em sembla del tot il·lustrativa del consum conscient i transformador que cal.

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política