Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

El setembre de l'any passat, en una oferta de final d'estiu, vaig comprar a l'establiment que té a Girona una coneguda multinacional de productes per a l'esport, dues samarretes de cotó de màniga curta. El preu, ara no recordo si quatre o cinc euros, i la qualitat en feien un producte atractiu. Però una cosa que em va fer decidir va ser la procedència: Mauritius, Illes Maurici. El nom d'aquest país, que no tenia ni idea d'on era, em va fer pensar en els Mars del Sud, en platges vorejades de palmeres, aigua blava transparent i neta, una barrera de corall que envolta l'illa i noies indígenes que posen collars de flors als visitants. I vaig pensar que en arribar a casa miraria la situació d'aquestes illes i en cercaria informació. La veritat és que mai no vaig arribar a fer-ho i vaig continuar en la més pura ignorància sobre la República de Maurici o Illes Maurici.
Fins que aquesta setmana m'ha arribat una informació preocupant d'AfrolNews sobre aquest país: la coalició de sindicats ha demanat al president de la República que no signi les dues noves lleis de Relacions Laborals i de Drets Laborals que va aprovar fa poc el parlament. Els sindicats argumenten que aquestes lleis augmentaran la flexibilitat en els contractes de treball i permetran les hores extres pagades a preu irrisori. La llei de Relacions Laborals, a més, permet al govern d'ajornar les vagues i, fins i tot, il·legalitzar-les. Hi ha el precedent esperançador que el president anterior va cedir a les pressions de la societat civil i no va signar la Llei de Terrorisme de 2005, que era discriminatòria per a la comunitat musulmana.
Vaig despertar del somni paradisíac i vaig veure que Mauritius és un país on també hi impera el neoliberalisme. Hi ha zones franques d'exportació on s'han instal·lat indústries tèxtils els productes de les quals representen el 55,3% de les exportacions. Aquestes zones franques, pels avantatges fiscals que donen a les indústries que s'hi instal·len, es poden incloure en la classificació de paradís fiscal. Els empresaris o ocupadors poden establir amb impunitat l'obligació de fer hores extraordinàries i un horari de treball superior al d'altres sectors d'activitat. Els treballadors immigrats, generalment indis, són discriminats obertament i perceben salaris molt més baixos que els oriünds. Cosa que no és gaire arriscat de pensar que també deu passar a casa nostra. També hi ha una discriminació salarial considerable entre home i dona. Pel que fa al treball infantil, tot i ser prohibit, en no haver-hi prou inspectors per vigilar-lo, existeix de fet. També es molt elevat l'índex de prostitució infantil femenina. De tal manera que la informació diu que les condicions de vida i treball d'alguns treballadors i treballadores són equivalents a treballs forçats.
L'illa va ser descoberta per Portugal el 1505 i successivament colonitzada per holandesos, francesos i britànics, tots ells europeus, cultes, civilitzats i cristians. És independent des de 1968 i té un règim republicà des de 1992.
Fins aquí una mica d'informació de l'illa però, és clar, no em puc quedar només amb aquesta informació i pensar que, al cap i al fi, la situació econòmica i laboral del país és semblant a la de la majoria de països dels quals ara diem "en vies de desenvolupament" i que abans en dèiem "subdesenvolupats". Tot i això, sí que es pot remarcar que l'illa té un nivell de vida més alt que la majoria de països africans i que, pel que fa a l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU, ocupa el lloc 65 de 177. Hi ha, però, un desequilibri social molt gran que fa que la misèria de molta gent contrasti amb el gran luxe amb què viu una part petita dels seus habitants (les estadístiques, encara que siguin de l'ONU, no mostren mai la realitat nua i crua i es mouen amb mitjanes que moltes vegades dissimulen i amaguen la veritat).
Em cal entrar, doncs, a fer una reflexió personal conscienciosa i profunda per determinar si:
- tinc dret a comprar aquests productes, que per a mi són extraordinàriament barats, a costa de la misèria de tanta gent? I la pregunta la faig extensiva a productes de molts altres països del tercer món com ara la Xina, el Vietnam, Indonèsia, l'Índia i tants d'altres.
- el consumisme, que la meva situació de ciutadà del primer món em permet de practicar, el paguen els treballadors del tercer món amb la seva misèria? És ètic aquest consumisme que practico?
- he pensat mai que, pel sol fet de comprar aquests productes, em converteixo en còmplice del treball infantil incontrolat a molts països del tercer món? I, indirectament, també en còmplice de la prostitució infantil que s'hi practica?
De vegades he parlat del decreixement econòmic com a opció per equilibrar la riquesa en l'àmbit mundial i construir un món més just. Una de les propostes del decreixement és la compra de productes locals, encara que siguin una mica més cars, de més qualitat, bo i disminuint la quantitat que en consumim, o sigui, una economia de proximitat.
I en aquest 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, recordem l'article 23 que diu: "Tota persona té dret al treball, (...) a igual salari per igual treball, (...) a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme amb la dignitat humana".

Xavier Merino i Serra

DIARI DE GIRONA – 29 de novembre de 2008

No fa gaire vaig col·laborar en una sessió de formació d'educadors d'una ONG que treballa en el camp de l'educació de base per a joves i adults no escolaritzats. Quan el responsable del programa ens va encomanar el material didàctic necessari, a més de la sèrie de làmines sobre el cos humà i altres temes de ciències naturals, va demanar, amb especial interès, la làmina de la dona dels sis braços. Ell, un home fet i pastat en la cultura masclista d'aquest país. Ben cert, el dibuix d'aquesta làmina és un pèl provocatiu en aquestes latituds. Fa reaccionar encara que no vulguis, tant si la mires pel dret com pel revés.

Intento descriure-la. Representa una mestressa de casa ben simpàtica. Porta enfaixat, davant el pit, un nen petit que mama. Al cap hi té en equilibri una palangana plena de llegums i d'un feixet de llenya. Té sis mans que belluguen a dreta i a esquerra fent feina sense parar. Serveix menjar al marit assegut a taula; en dóna una cullerada per l'altre costat al nen més grandet; sosté enlaire un plat calent per oferir a algú (l'hoste, probablement). Amb dues mans més cap avall, agafa una galleda plena d'aigua a la dreta i l'escombra a l'esquerra. Encara li resta una mà per acabar de fer el compte. La té enlairada i estreny el pal de morter amb què tritura el gra. Per si li quedava temps i tenia més mans, a terra s'hi veu un estol de plats i cassoles per rentar.

Al dors de la dona dels sis braços s'hi troba una altra historieta que també té un punt de picantor. Es tracta d'un horari de treball comparatiu entre l'home i la dona en època de pluges. Ho resumeixo: la dona no para de treballar des de bon matí fins tard a la nit. L'home, més relaxat, s'ho combina entre les cinc pregàries, el treball del camp, els dos àpats i la xerradeta vespertina amb els amics.

Aquesta secció educativa sobre la condició de vida de la dona forma part d'un conjunt de temes socials i de drets humans en particular. L'oferim amanida amb aquests suports pedagògics per fer-la més entenedora. I ho complementem, tot plegat, amb els articles més rellevants de la Declaració dels Drets Humans de 1948 i de la Carta Africana de 1981. Us haig de confessar, però, que moltes vegades no sabem per on començar. Quins són els drets més fonamentals, més d'extrema necessitat, que s'han de reivindicar i fer respectar de manera imperiosa? Què ens hem d'exigir i devem exigir a governs i organismes internacionals per no abdicar la nostra condició humana ni trair-la indefinidament? Un primer pas deu ser demanar a la justícia de cada país que actuï independentment del poder executiu, que sigui imparcial i justa. Però quina rateta posarà l'esquellinc al gat?

El que sembla evident és que no es pot transigir i baixar més avall d'uns mínims de respecte i dignitat humans. Hi ha drets fonamentals que són de vida o mort. Hi hauria d'haver tolerància zero quan es tracta de manca greu d'alimentació, sanitat i educació per a poblacions senceres. No hi val cap excusa, de ningú. Ja sabem prou bé que els països del dit Tercer Món porten a sobre moltes contradiccions internes, la mala gestió i la corrupció incloses Amb tot i això, res no ens hauria d'impedir de lluitar per anar més a fons i aconseguir uns nivells de justícia i pau més satisfactoris, més globals.

En el tarannà de vida de la majoria de gent d'aquí, s'hi poden veure tres situacions ben típiques. Una bona part, a través de l'experiència de vida pròpia, pot saber quin respecte se li deu com a persona i com a membre d'una comunitat; desconeix totalment, en canvi, quins deures i drets jurídics li pertoquen. Molta altra gent es deixa arrossegar pel fort corrent del fatalisme o del «Déu ho vol així» o de «sempre ho hem vist així». Hi ha, encara, una categoria de gent, cada dia més nombrosa, que és conscient dels seus drets però no sap ni veu a quina porta trucar; al capdavall, acaba pensant que tota sola no podrà resoldre mai els seus problemes.

Precisament, és en aquesta categoria, sense oblidar les altres dues, que intentem treballar en la nostra visió educativa. Conscienciar més, canviar mentalitats escanyavides que acaben enterrant tots els adeptes del «no s'hi pot fer res». Dit així, pot semblar bonic i coherent. Quan hi ets pel mig, t'adones que és un treball molt lent i de llarg recorregut. Només ens reconforta saber que contribuïm a un procés educatiu de primera necessitat en què és capital tenir una visió de la persona íntegra i global. Malauradament, són els programes educatius qualificats de ràpids, efectius i útils els qui atreuen més els planificadors de projectes de desenvolupament. Hi aboquen diners a cabassos. En aquesta visió educativa preval el que és cognitiu i productiu, el que permet guanyar-se bé la vida en quatre dies. Molts altres valors humans i universals, l'enteresa del ser humà i la integritat de la vida social en surten esquifits.

Mentre a la resta d'Occident es reclamen tota mena de drets per a persones, animals i plantes, aquí ens trobem amb una bona part de la població que ni sap què vol dir tenir un dret, i ja no parlem de com l'ha de fer valer. Convido a dedicar temps i reflexió per sospesar millor les prioritats, per cremar més energia a sensibilitzar, persuadir i actuar on faci falta. Per un costat, s'exigeixen drets a cara i creu, es remouen valls i muntanyes, mentre que per l'altre hi ha gairebé una absència total de llibertat i dignitat humanes, sense que ningú digui ni piu. És hora que no ens deixem engolir per la incoherència descomunal d'haver-nos declarat països «civilitzats» i «civilitzadors» mentre a una bona part de la humanitat se li esclafen i destrueixen els drets més bàsics.

Josep Frigola, col·laborador de Justícia i Pau Girona. EL PUNT – 8 de desembre de 2008

Els drets humans constitueixen un sistema de valors universals que són a la base de la dignitat humana, que és tant com dir que sense aquests valors la vida no és digna de ser viscuda. Respectar-los només es pot fer en democràcia.

El món acabava de sortir de la Segona Guerra Mundial, que havia esclatat precisament en l'Europa culta i civilitzada. La Il·lustració proclamava la mort de Déu i el materialisme negava la dimensió espiritual de la persona. Després de la Primera Guerra Mundial sorgia la Societat de Nacions per afrontar els seus efectes devastadors. El 1945, tot just acabada la segona, per la Carta de San Francisco es funda l'Organització de les Nacions Unides, que tres anys després, el 10 de desembre de 1948, a París, aprova la Declaració Universal dels Drets Humans. S'han de reparar els danys econòmics i materials, però també s'ha de refer l'esperit de la condició humana, que havia quedat desfet davant l'evidència de la capacitat del mal que s'havia manifestat en tota la seva magnitud. Els drets humans constitueixen un sistema de valors universals que són a la base de la dignitat humana, que és tant com dir que sense aquests valors la vida no és digna de ser viscuda. El preàmbul de la declaració és tot un reconeixement de la necessitat ètica i moral en la convivència política, quan diu: «La llibertat, la justícia i la pau al món tenen com a base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana.» S'ha de reconèixer en aquest concepte, família humana, una influència històrica del cristianisme, que va ser el primer a proclamar que tots els homes som fills d'un mateix pare. Posteriorment les encícliques Pacem in Terris, de Joan XXIII, i Populorum Progressio, de Pau VI, representen un suport a la Declaració dels Drets Humans. El fet que es declari universal implica que no hi pot haver cap discriminació per raó de sexe, edat, política, religió o condició social o cultural.

Però no n'hi ha prou amb grans declaracions. La realitat de cada dia ens porta notícies de tot el món que demostren que contínuament els drets fonamentals estan essent conculcats.

El mateix preàmbul afirma que: «El desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat.» Justícia i Pau fa 40 anys, des que es va crear a partir de la Populorum Progressio, que lluita en el camp dels drets humans, contra la tortura, la pena de mort, les injustícies de la pobresa, el racisme, la fam al món pobre i la sobrepoblació penitenciària, i pels drets dels infants, l'agricultura i el dret a un habitatge digne. Dramàtiques imatges de violència i horror omplen els nostres telenotícies: les guerres cròniques a Etiòpia, el Sudan, l'antic Congo, Ruanda, les inacabables guerres a l'Afganistan, l'Iraq i l'Orient Mitjà, la cruel i tràgica cursa d'armament mundial, amb les terribles seqüeles del comerç d'armes i les vides minades...

Perquè aquells mateixos països que han firmat una declaració tan solemne de drets humans universals, en teoria el seu primer objectiu, els vulneren a l'hora de la veritat? Respectar els drets de les persones només es pot fer en un règim de democràcia. En règim autoritari o totalitari no és possible, per la mateixa definició, parlar de drets de les persones, perquè és sabut que tot poder no controlat tendeix a l'abús. Tanmateix, la democràcia en els estats moderns resulta molt ambigua, ja que no és possible, per qüestions de mida, una democràcia directa. Molt sovint es considera simplement com el govern de les majories sobre les minories. Aquesta concepció de la democràcia va permetre a Hitler arribar al poder democràticament i portar a l'extermini milions de persones. La democràcia veritable s'ha de basar en el respecte total a la persona i per tant també en el respecte a les minories.

Quan els partits tenen com a objectiu primer el manteniment en el poder, deixant de banda tota qüestió ètica o moral, cosa que és freqüent en les nostres democràcies, ja no treballen pel bé comú, sinó per un bé partidari o sectari. Llavors ja no els interessa l'educació política de la població, que és això el que significa que la política és pedagogia, sinó que en el fons busquen la despersonalització dels seus militants i dels seus electors. Entrem en un terreny de manipulació de la persona. La persona, més ben dit, les persones, no poden ser massa, simples instruments o mitjans, no es poden supeditar a cap totalitat, es digui tribu, partit, terra, nació o estat. La persona, segons Mounier, és un moviment de personalització que inclou identitat, característiques i criteris propis, és un «jo» obert al «nosaltres» que no és ni individu tancat ni col·lectivitat difusa, tot al contrari d'allò impersonal, que té moltes maneres de manifestar-se però que sempre serà deixar-se arrossegar pels corrents contradictoris d'una societat líquida (en paraules de Zigmunt Baumann); submergir-se en l'anonimat d'una massa social dirigida a distància per interessos ideològics, partidistes o econòmics. Quan els partits o els governs no respecten l'ètica o la moral, tard o d'hora acabaran vulnerant els drets de la persona, que són valors que se situen, precisament, en el terreny espiritual.

Joan Paredes, col·laborador de Justícia i Pau Girona.

EL PUNT – 10 de desembre de 2008

En el 80è aniversari del naixement de Martin Luther King, l'autor creu que l'arrel de moltes violències es troba en la forma de comunicar-nos i convida a voler-ne saber més i assajar de portar-ho a la pràctica

Avui, Martin Luther King podria haver celebrat el seu 80è aniversari si una bala d'odi no hagués truncat la seva vida l'any 1968. Hauria vist fet realitat el seu famós "I have a dream" (tinc un somni) en assistir el 20 de gener, cinc dies després del seu aniversari, a la presa de possessió del primer president negre del seu país, els Estats Units d'Amèrica. King va lluitar durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle passat per posar fi a un tipus de societat dividida en blancs i negres. Autobusos, cinemes, restaurants... arreu les persones quedaven segregades segons el color de la pell. Els negres sempre eren els de segona classe. El somni fet realitat hauria de fer pensar a tants "realistes", tants pragmàtics, que es riuen dels somnis d'avui.
Luther King va aconseguir els seus propòsits gràcies a la força de la noviolència, mètode que ha demostrat a bastament ser l'únic amb possibilitats de consolidar societats en pau. Mahatma Gandhi, Rosa Luxemburg, Albert ?Einstein, Lev Tolstoi, Henry David Thoreau, Bertrand Russell, Lanza del Vasto, Hélder Câmara, César Chávez, Pere Casaldàliga... són només alguns dels noms més emblemàtics dels últims temps entre la munió de persones que han apostat per la línia noviolenta. És una via que no és fàcil i requereix un aprenentatge mai del tot assolit. A mi em consola saber que un dels noviolents més respectats, Gonzalo Árias, solia signar els seus escrits amb el seu nom i un aclaridor "aprenent de noviolent".
La rel de moltes violències es troba en la forma de comunicar-nos i per aquesta raó, estimada lectora i estimat lector, us convido a voler-ne saber més i assajar de portar-ho a la pràctica. "No hi ha camí per a la pau, la pau és el camí" (Mahatma Gandhi) i no valen excuses de mal pagador imputant als altres comportaments violents. "Hem de començar per nosaltres mateixos, si sempre esperem que comenci l'altre, ningú no veurà mai cap canvi" (Václav Havel).
Hi ha un mètode per aprendre'n que m'ha convençut força i que m'ha ajudat. Es troba en el llibre de Marshall B. Rosenberg, Ph.D.Comunicación no violenta, (Gran Aldea Editores); ens posa en evidència el perillosos que són els judicis moralistes i les comparacions. És imprescindible saber observar sense avaluar ni etiquetar; identificar i expressar els sentiments; descobrir les necessitats que ens originen els sentiments i, finalment, trobar les accions que demanem per enriquir les nostres vides. Que ningú pensi que llegint unes fórmules ja està tot resolt. El que cal és practicar la noviolència dia a dia i millorar els nostres sentiments, la comprensió i, en definitiva, aconseguir una empatia que desconcerti i descol·loqui la persona, o el grup, amb el qual estem en conflicte.
Particularment em va bé recórrer a Sòcrates i seguir el seu raonament: "No hi ha ningú dolent voluntàriament... perquè aquell que ha conegut el bé, ¿com no farà tot el possible per a practicar-lo?". És ben clar que s'aconsegueix més plenitud de vida procurant el bé i això ens ha de fer plànyer els practicants de la violència (física, verbal o de qualsevol altra mena) perquè no han conegut el bé. Des que ho practico m'és totalment impossible sentir cap tipus de rancor envers ningú i em facilita respondre de manera noviolenta a situacions conflictives que la vida em planteja. A més, és ben veritat el que King reflexionava: "Un no pot tenir cap influència per sobre d'aquells per qui té menyspreu subjacent".
Un dels llibres més emblemàtics de Luther King porta el nom revelador de la força d'estimar. Avui es podria reescriure actualitzant-lo, però la força d'estimar segueix sent absolutament vàlida per viure en pau. Pau amb nosaltres mateixos, pau amb els més propers i pau social gràcies a uns canvis radicals que ens acostin a la justícia social. Luther King fou valent per no caure en la violència que alguns desitjaven, però que ningú s'enganyi: la noviolència és compromís radical i desemboca obligatòriament a l'acció directa. King mateix va ser molt dur amb l'home blanc moderat, amb les "bones persones" (que no hem de confondre amb les persones bones). Deia textualment: "L'home blanc moderat prefereix una pau negativa, que vol dir absència de tensió a una pau positiva que vol dir presència de justícia". Per aquesta raó, es queixava: "... la roda de molí que porta lligada el negre i que no permet el seu pas cap a la llibertat, no prové dels membres del Consell de Ciutadans Blancs, o del Ku Klux Klan, sinó del blanc moderat que prioritza l'ordre a la justícia".
Tant de bo l'aniversari de Luther King sigui una bona ocasió per estudiar la seva vida que meresqué, de manera justa, el premi Nobel de la Pau.
King va sofrir, va patir presó i va ser vilment assassinat com, paradoxalment, acaben tots els que estimen incondicionalment. Desitjo que sigui motiu per aprofundir la força de la noviolència, que tots els bons mestres li facin un petit homenatge amb motiu del seu 80è aniversari i que els pares tinguin confiança en ells mateixos per educar en la noviolència. Mantinguem el somni, que ben segur que algú recollirà el que ara sembrem!

JOAN SURROCA I SENS, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 16 de gener de 2009

Diaris, revistes, ràdio i televisió, ens parlen cada dia de la crisi, de la seva magnitud, de les seves manifestacions, de la seva gravetat, de la seva durada, etc. Com a exemple, tinc a la vista aquests titulars: "Prop d'un milió d'aturats no cobren cap mena de prestació", "Només dos dels tres milions de desocupats registrats el novembre percebien el subsidi", "L'atur es desboca i registra l'increment més alt dels últims dotze anys", "Davant la crisi: esperança, solidaritat i acció comunitària", "Encara ha d'arribar, el pitjor de la crisi?", "Una altra agenda davant la crisi", "Les veritables víctimes de la crisi", "Contra la crisi, estil i sostenibilitat". Esperem i desitgem que les respostes socials i polítiques a aquesta crisi siguin les més adients i eficaces.

M'atreveixo a suggerir una resposta de tipus personal: només és possible una resposta real a la crisi des de la pobresa.

La Bíblia parla de dues formes de pobresa:

a) La pobresa que és conseqüència de la injustícia humana i de l'organització injusta del nostre món i de la societat. El capitalisme és una màquina de generar pobresa. Déu abomina d'aquesta pobresa i reclama als seus seguidors que s'hi enfrontin per fer-la desaparèixer.

b) La pobresa que ens dignifica i ens eleva, ens ennobleix i ens enriqueix: és la pobresa del compartir, de la solidaritat. Aquesta pobresa bíblica ens porta cap a la igualtat i la fraternitat i és la pobresa que Déu beneeix, la que assenyala una de les benaurances: "Feliços els pobresÉ" (Lc 6,20).

En aquesta segona pobresa cal situar la resposta a la crisi. Només empobrint-nos farem camí cap a una solució duradora de la crisi.

Hi ha dos camins per viure i fer realitat aquesta pobresa:

1) Recolzar i ajudar les institucions que lluiten eficaçment contra la injustícia: Càritas, Intermón i tantes altres. Són institucions amb una llarga trajectòria d'atenció als més necessitats. Donant-los el nostre suport i ajut concret fem possible la solució. Empobrint-nos enriquim qui més ho necessita.

2) Des de plataformes diverses (per actitud de fe, perquè som persones de bona voluntat i voldríem que les coses anessin bé, per solidaritat, perquè volem un món més fratern i just, donem un cop de mà a les víctimes de la crisi. No costa gaire trobar aquestes víctimes. I cal portar-los un ajut concret. Ens fem pobres per tal que els més desafavorits en siguin menys. Cal que tinguem un xic menys per tal que els més pobres tinguin un xic més.
Ser solidaris vol dir viure sòbriament i compartir el que som i el que tenim amb els més necessitats. Hem d'exercitar la virtut de la "compassió" (patir amb els que pateixen). No és just que nosaltres tinguem tant i altres tan poc. Ens hem d'igualar. Respondre a aquesta crisi ens farà més dignes, més rics, més lliures i més feliços.

Aquest raonament no és "un sermó pietós", sinó que vol assenyalar pistes per fer front a la crisi i ajudar a prendre consciència que podem aportar el nostre granet de sorra per millorar el nostre món, la nostra societat i que cal que ho fem.


DIARI DE GIRONA – 4 de febrer de 2009

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política