Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Després del jurament d'Obama com a nou president dels EUA, Bush sortí en helicòpter cap al seu nou domicili. Deixà enrere una crisi econòmica mundial de difícil solució, milers de morts a l'Iraq i a l'Afaganistan, presons clandestines arreu, tortures com les d'Abu Ghraib i Guantànamo, la martiritzada Gaza arrasada per l'aviació i els tancs israelians. I també una política basada a enfortir les relacions amb les monarquies absolutistes i corruptes del món àrab, com les de l'Aràbia Saudita o el Marroc, i el silenci davant el genocidi sistemàtic del poble palestí.

Però el govern Bush també ha fet front a fenòmens creats pel seu mateix país en l'època dels presidents Reagan i Bush pare, com ara els talibans a l'Aganistan, sorgits de les madrasses del Paquistan, que a la Casa Blanca eren rebuts com a "paladins de la llibertat", com els "contra" de Nicaragua dels anys 80. Bush i el seu equip deixen un planeta on la discrepància ens pot dur a Guantánamo. El bisbe sud-africà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau 1984, després d'una visita a Palestina, va declarar que "ni en els pitjors temps de l'apartheid" al seu país "havia vist una situació com la que es donava a l'esquarterat territori palestí".

Durant el seu mandat Bush ha tingut el suport total de líders aparentment tan diversos com Blair, Aznar, Berlusconi, Alvaro Uribe i el totpoderós Zibigniew Brzezinski, mà dreta de Kissinger i fundador de la Comissió Trilateral. La política exterior dirigida a l'Orient Mitjà ha comptat amb les grans dosis d'islamofòbia que es viuen actualment a Europa i que a Espanya i Catalunya són atiades per periodistes com Jiménez Losantos, César VidalPilar Rahola, entre altres, que posen al mateix sac l'opressor i l'oprimit i n'estiren la imatge que més els convé per justificar qualsevol barbaritat en nom d'Occident.

La política expansionista nord-americana ha passat a sang i foc arreu on ha pogut. Malgrat tot, pobles com el de Palestina, han resistit l'envestida. El darrer capítol del genocidi va començar dissabte 27 de desembre, quan Israel, amb l'aquiescència dels Estats Units, va llençar un gran atac contra els indefensos habitants de la franja de Gaza. L'atac havia estat meticulosament planificat durant més de 6 mesos, segons els mitjans d'Israel. Poc abans de migdia quan els nens tornaven d'escola i la gent era als carrers de la densa ciutat de Gaza, van matar més de 225 persones i en van ferir unes 700 en pocs minuts. Fou l'inici d'una matança massiva de civils indefensos atrapats en una gàbia sense sortida.

El que està passant és tan monstruós que faig vots perquè els caps de les forces invasores Bush, Blair, Aznar i Sharon i tota la seva tropa hagin de comparèixer davant d'un tribunal de justícia internacional com a criminals de guerra. Occident té la possibilitat de canviar el rumb de la història o ser còmplice, una vegada més, de les barbaritats dels nous Cèsars.

Reclamem de la ciutadania una actitud activa a favor de la Pau, de la llibertat d'expressió i del dret dels pobles a escollir el seu futur sense ingerències imperialistes ni colonials.

Tal com deia Vázquez Montalban "les ambicions han portat la lluita pel poder absolut als més variats escenaris històrics".

Xavier Merino i Jordi Planas, membres de Justícia i Pau Girona
DIARI DE GIRONA – 9 de febrer de 2009

Davant la ineptitud dels governants hem de desempallegar-nos de l'indiferentisme que ens han inculcat i veure que l'acció personal, solidària i responsable, és imprescindible perquè tothom pugui viure

La situació de fam al món ha empitjorat molt i ara, llegint informes dels diversos organismes de l'ONU, tot i que no esmenten xifres concretes, es pot calcular que els morts de fam en un dia deuen ser uns seixanta mil. Aquesta xifra representa una catàstrofe d'una magnitud impressionant que hauria de sortir a primera pàgina de tots els mitjans de comunicació. Malauradament, però, no és habitual que se'n parli.

La crisi, que ja no es pot dir que és només financera, s'ha ensenyorit del món regit pel capitalisme neoliberal més salvatge i veiem com a casa nostra la pobresa extrema i la fam comencen de ser habituals: quatre milions d'aturats que en acabar el temps que cobreix el subsidi d'atur es queden sense ingressos; milers de famílies que no tenen manera de fer front a la hipoteca i corren el risc de quedar sense aixopluc.

Si obrim bé els ulls veurem signes inequívocs que la fam comença a ser freqüent al nostre entorn i si bé encara no podem parlar de persones mortes per aquesta causa, tampoc seria gens estrany que n'haguéssim de parlar ben aviat. Fa uns dies els mitjans deien que, a Barcelona, un indigent que havia robat mitja barra de pa d'una fleca, això sí, amb intimidació, ha estat condemnat a un any de presó. La setmana passada, en un supermercat de la zona Carme-Vista Alegre de Girona, vam veure com el guarda de seguretat sacsejava i feia posar repenjat a la paret, amb les cames i els braços separats, un noiet d'aspecte magrebí que havia sostret una barra de pa i un paquet de suc de fruita; i l'escorcollava de dalt a baix, cosa no permesa per la llei. Ben segur que si repassem la lletra menuda dels mitjans podrem trobar molts altres casos semblants.

Càritas demana aliments bàsics amb urgència. El Banc d'Aliments de Barcelona té els prestatges ben buits. El de Girona també pateix manca de productes i associacions dedicades a l'ajuda als necessitats veuen disminuir els seus recursos.

Davant d'aquesta situació desgavellada, els polítics que vam votar per governar el nostre país i l'Estat espanyol, fan ben poc per solucionar-la. El Govern de Madrid, com a exemple, vol fer instal·lar cartells d'unes característiques determinades a les obres programades per lluitar contra l'atur. I el valor dels cartells que s'han de posar, només a Catalunya, és d'1,2 milions d'euros.

Un conseller del nostre Govern deia que el seu grup proposaria que les persones que queden sense subsidi d'atur tinguin uns ingressos mínims de 600 euros mensuals. No he sabut veure, però, que hagin presentat la proposta. En l'àmbit local sí que és més fàcil de veure els esforços que fan els departaments de Serveis Socials municipals, de vegades malgrat la poca col·laboració de la resta del consistori.

Davant d'aquesta ineptitud dels governants ha arribat l'hora de desempallegar-nos de l'indiferentisme còmode que ens han inculcat i veure que l'acció personal de cadascú, solidària i responsable, és imprescindible perquè tothom pugui viure d'una manera digna. Al nostre entorn, per sort, ja hi ha molta gent que ha començat de moure's i ens dóna pistes del que es pot fer. Algunes propostes serien:
- En l'aspecte personal podem viure amb més austeritat, renunciar a coses prescindibles i dedicar els diners no gastats a ajudar els més necessitats. Si no coneixem casos concrets de persones a qui ajudar directament, podem fer donacions a Càritas, als Serveis Socials municipals o a altres entitats sense ànim de lucre dedicades a socórrer els més desemparats.
- Per pal·liar l'atur, es pot proposar a les empreses el que va fer fa uns anys, en plena crisi, la Cooperativa de Mondragón: la direcció va plantejar als socis que calia prescindir del 15% de la plantilla. L'Assemblea de socis no va admetre la proposta i va aprovar de mantenir tots els llocs de treball a canvi d'una reducció del 15% del salari, amb la qual cosa la Cooperativa obtenia el mateix resultat econòmic.
- Una altra mesura pot ser la reducció de la jornada laboral a fi que pugui treballar més gent i tenir un mínim per poder subsistir amb dignitat.

Mirem al nostre entorn. No ens costarà pas gens de trobar gent necessitada. Mirem-los com a éssers humans iguals que nosaltres, que tenen les mateixes necessitats i els mateixos drets. Ben segur que no ens costarà gaire de prendre consciència del que hem de fer.

L'article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu paràgraf 1 diu que "tota persona té dret al treball (...) i a la protecció contra la desocupació". I recordem, també, aquella frase ben coneguda de Gandhi: "Aquell qui reté quelcom que no necessita és igual a un lladre".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 20 de març de 2009

ANGELINA CASADEVALL I BADOSA, membre de Justícia i Pau

Em cenyiré a parlar de la prostitució com a activitat en què una persona admet contactes sexuals a canvi de diners.

La prostitució es considerat l'ofici més vell del món. Arribem-nos fins al començament de la humanitat: la pràctica del sexe amb la dona era una cosa natural i no hi havia normes de com havia de ser el marit o la muller, no hi havia diners i ni tan sols hi havia d'haver amor. Igualment passava a l'època dels romans, amb bacanals de menjar i sexe o als harems dels magnats àrabs. Amb el temps les coses anaren canviant fins a arribar al moment que l'activitat sexual es convertí en una feina retribuïda però exercida d'amagat de la societat. Era un treball considerat impur i pecaminós. La dona que la practicava era mal vista i la societat la marginava.

D'un temps ençà la moral social s'ha decantat per afluixar la corda en el comportament sexual i la prostitució ha canviat molt! Ara és al carrer, a la carretera, al costat de casa. També ha augmentat molt el nombre de persones que exerceixen aquest ofici.

Qui són? D'on vénen? La majoria són dones joves immigrants que arriben al nostre país procedents, sobretot, de l'est d'Europa. Fugen de la pobresa i busquen la millora del seu nivell de vida. Màfies ben organitzades les atrauen amb l'esquer d'un treball ben retribuït i la possibilitat de viure amb dignitat i, també, ajudar la família que han deixat al seu país. Quan arriben aquí les fan prostituir i entren en una xarxa de tràfic de dones de la qual difícilment en podran sortir. S'hi veuen abocades per tenir feina i passen a ser una fitxa més d'un tauler de joc on les mouen segons la conveniència dels traficants. Cauen en un engranatge que també pot incloure el tràfic de drogues i altres menes de il·legalitat. Miren d'escapar-se'n, anar per lliure i buscar mercat on vendre's al preu que sigui. Als vorals de les carreteres hi troben, no un filó, però sí una forma de sobreviure i ajudar la familia. L'alarma social se'n fa ressò.

Actualment som en un moment crític i difícil de resoldre. La prostitució a Catalunya i a Espanya s'ha convertit en un problema greu. Els governs, les ONG i altres entitats organitzen debats per trobar-hi solucions. A prop tenim l'exemple de Vila-sacra, on les noies s'instal·len als afores a peu de carretera. El poble i l'Ajuntament no ho van veure bé i l'alcaldessa, en no poder fer-les fora per la via legal, va fer regar amb Zotal les zones on treballaven les noies!

Dia a dia el problema va creixent. Cada dia el nombre de prostitutes immigrants és més alt i els ingressos se'ls aprimen. Som en una crisi econòmica que alerten que serà molt forta. Empreses que tanquen, obrers a l'atur, ...

Entitats involucrades en la defensa dels drets humans i la justícia social d'un temps ençà treballen intensament. Debats, denúncies i propostes per trobar camins que afavoreixin la inserció social d'aquestes persones a fi que puguin dur una vida digna i decent i veure's lliures de l'esclavatge, la marginació i la vulnerabilitat a què són sotmeses pels proxenetes i la societat.

La impassibilitat dels governants davant d'aquest fenomen és molt difícil d'entendre. És imprescindible que si no hi ha lleis que permetin a les persones que es dediquen a la prostitució treballar amb dignitat, el nostre Parlament legisli sobre la qüestió a fi de solucionar aquest problema d'una manera ràpida i eficaç que tingui en compte els interessos de les persones afectades.

Cal que les afectades no tinguin por de denunciar els abusos que sofreixen. I que ho puguin fer amb el suport i la comprensió de qualsevol persona amb sentit de la responsabilitat. Molts granets de sorra arriben a ser muntanyes i platges on pot cabre tothom sense distincions.

DIARI DE GIRONA – 17 de març de 2009

Sovint ens queixem que la premsa es fa ressò, sobretot, de les notícies negatives i que, en canvi, no se'n fa de les positives. Doncs, permeteu-me comentar en aquest escrit una iniciativa que considero molt interessant.
El fet objecte de comentari és el següent: un dia del mes de gener passat em van convidar a ser entrevistat per uns alumnes de 6è d'una Escola del Baix Empordà en el marc d'una Setmana de la Solidaritat que organitzen els alumnes amb el suport i ajut de dues professores. Que l'Escola Pública organitzi aquesta Setmana ho trobo molt interessant i educatiu. Entre els diversos actes que organitzen hi ha l'entrevista a algú que treballa en el camp de la solidaritat, que és enregistrada i després emesa en un programa de ràdio a l'escola.
En el transcurs de l'entrevista em feren les preguntes seguents:
1) Quan vares començar a interessar-te pel tema de la solidaritat?
Resposta: En la meva ja llunyana joventut, en descobrir, per diversos camins, que vivíem en un món de rics i pobres, d'explotats i explotadors, d'opressors i oprimits i que la forma de fer dels poderosos genera pobresa i misèria i que cal lluitar contra aquesta situació tan injusta.
2) Explica'ns què fas en alguna de les entitats solidàries on estàs ficat.
Resposta: Explico breument que estic ficat a Àkan, entitat que acull i ajuda els emigrants més desfavorits. I que, en concret, hi faig classes de català, ja que considerem que la llengua del país acollidor és un element essencial per obrir-se camí i integrar-se socialment.
3) Quins consells ens donaries per ser solidaris.
Resposta: Que feu l'esforç de voler conèixer la realitat, saber què passa en el món i com i per què està tan injustament muntat. No tenim dret a ignorar la fam i la misèria que hi en àmplies capes de la societat d'avui.
Que és bo de formar part d'alguna entitat solidària i de trajectòria llarga en el món de la solidaritat (Intermon, Càritas, Àkan...).
Que cal col·laborar, amb el que som i tenim, en les campayes que s'organitzen d'ajut als més pobres del nostre món.

Enregistrades les preguntes i respostes l'entrevista es va donar per acabada.
Si voleu és un fet petit, però vaig trobar que és enormement positiu i que val la pena que sigui conegut. Vaig pensar, en tornar a casa, que si accions com aquesta sovintegessin, la societat progressaria i vaig agrair el fet d'haver estat convidat a aportar el meu granet de sorra a aquesta Setmana de la Solidaritat.

Vicenç Fiol, membre de Justícia i Pau Girona
DIARI DE GIRONA – 8 d’abril de 2009

El jutge francès Jean-Louis Bruguière i el jutge espanyol Fernando Andreu instrueixen sengles causes contra uns quants militars tutsis de Ruanda pels assassinats comesos per aquests militars. No es tracta d'uns militars qualssevol. L'un és l'actual president de Ruanda, Paul Kagamé, i d'altres en són ministres o generals. Igualment, el jutge Bruguière acusa el president de Ruanda d'haver ordenat el llançament del míssil terra-aire que va abatre i matar els presidents de Ruanda i de Burundi, i que va desencadenar la massacre de l'any 1994, en la qual van perdre la vida prop d'un milió de ruandesos. Veurem com peta tot això, perquè l'exèrcit ruandès és un dels elements que controlen el negoci del coltan del Congo. La guerra del Congo és (o en diuen, fent servir un eufemisme que trobo horrible) una guerra de baixa intensitat. No ho deu ser gaire, de baixa, quan ja comporta cinc milions de morts i desapareguts i uns quants milions de desplaçats (un altre eufemisme per parlar de la població pobra, perseguida, explotada, torturada, massacrada, violada…) Els nens soldat o les nenes que serveixen d'esclaves prostitutes als soldats tan sols en són dos exemples horribles.

L'any 1994 (demà, 26 d'abril, en fa 15 anys), en aquells fets espantosos de l'assassinat amb matxets, garrots, pales i d'altres elements primaris, de prop d'un milió de ruandesos, va perdre la vida Quim Vallmajó, fill de Navata, missioner a Ruanda des de l'any 1965.

Un escamot de soldats tutsis, amb els seus comandaments, van detenir en Quim, que s'havia refugiat en un convent de monges, i se'l van endur. No l'hem vist mai més. El van torturar? El que ja és segur és que el van matar i el van enterrar en una fossa anònima. Alguns diuen que van cremar el seu cadàver. Però el secret s'ha mantingut, tot i els anys que ja han passat. Es mantindrà encara uns anys més? El que és segur (així ho penso i ho espero) és que algun dia sabrem la veritat. Els motius els coneixem a bastament. Estan molt ben explicats en un llibre que vaig tenir l'honor de traduir: L'Evangeli d'en Quim. Una vida per Ruanda.

L'anterior bisbe de Girona, Carles Soler, un Dimarts Sant, a la catedral de Girona, va tenir la valentia de proclamar màrtirs gironins en Quim Vallmajó i en Joan Alsina assassinat, aquest, a Xile.

JOAQUIM PLA I GALLART, membre de Justícia i Pau

EL PUNT – 25 d’abril de 2009

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política