Girona

Adreça: Antic Roca, 38 bis, 17003 Girona
Adreça electrònica: justiciaipaugirona@gmail.com
Responsable: Albert Quintana
Web: justiciaipaugirona.blogspot.com.es 
Twitter: @justiciaipau_gi

Si és una aberració que la tortura existeixi en ple segle XXI, és horrorós que hi tanquem els ulls.
Abel Pérez Rojas -educador mexicà


El dia 26 de juny era el Dia Internacional de les Nacions Unides en Suport de les Víctimes de la Tortura. L'article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que "cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o a tractes cruels, inhumans o degradants".
La Coordinadora per a la prevenció de la tortura, de la qual formen part, entre altres, Justícia i Pau i ACAT (Acció dels Cristians per a l'Abolició de la Tortura), va publicar recentment l'Informe 2008 sobre la tortura a l'Estat espanyol.

N'extraiem unes dades que poden ser reveladores: l'any 2008 s'han conegut 274 casos de tortures, als quals cal afegir-n'hi 290 d'anys anteriors, amb un total de 1.086 denunciants.

Si bé algunes denúncies queden excloses de l'Informe per petició expressa dels agredits, perquè la informació era insuficient o no era prou contrastada, cal tenir en compte que molts casos de tortura o agressions per part de les forces de seguretat o dels funcionaris de presons no es denuncien, generalment per por de contradenúncies per part dels denunciats i per la desconfiança envers els òrgans encarregats d'investigar-los. Això fa que no se sàpiga quin percentatge representen les denúncies incloses a l'Informe sobre el total de casos de tortura o maltractaments produïts realment.

A Catalunya, l'any 2008, hi va haver 28 casos denunciats i 62 denunciants que representen un 0,84 de denúncies per cent mil habitants.

Les principals circumstàncies en què s'han produït les denúncies en el conjunt de l'Estat són: en mobilitzacions socials, esdeveniments festius/esportius, migrants, empresonats, en situació d'aïllament, per qüestions de trànsit i en centres de menors.

Pel que fa a les denúncies de cada cos disposem de les dades d'àmbit d'Estat, que són: Cuerpo Nacional de Policía, 206 denúncies; Policia Local, 90 denúncies; Guàrdia Civil, 56 denúncies; Mossos d'Esquadra, 54 denúncies; Funcionaris de presó, 63 denúncies; altres, 90 denúncies.

Si tinguéssim la distribució territorial de les denúncies sabríem quin percentatge de les denúncies presentades a Catalunya correspon als Mossos i a les Policies Locals, i podríem fer-ne una valoració.

Un altre aspecte remarcable és la situació processal dels funcionaris denunciats. El primer que cal tenir en compte és el retard de l'Administració espanyola de Justícia. S'ha denunciat amb reiteració el retard dels Tribunals de Justícia, i no només en les denúncies contra membres de les Forces de Seguretat i Institucions Penitenciàries. Aquesta situació ha estat denunciada per organismes internacionals com el Comitè de les Nacions Unides contra la Tortura o, fa pocs mesos, pel Relator Especial de l'ONU per a la Qüestió de la Tortura.

També s'ha denunciat la manca d'investigació eficaç per part dels tribunals. Les denúncies contra funcionaris públics s'arxiven de pressa després d'una investigació limitada i deficient. No obstant això les denúncies que superen aquest primer obstacle triguen una mitjana de quatre a cinc anys a arribar a la sentència que clourà el procés.

També cal tenir en compte que l'any 2008 hi ha notícia de 97 persones mortes quan eren sota la custòdia de les Forces de Seguretat o en Centres de privació de llibertat, tot i que a l'informe només se n'hi inclouen 56, perquè dels altres 41 casos no ha estat possible de contrastar-ne prou les dades.

Per tancar l'article em sembla ben adient la frase de Gandhi que diu: "El que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència". Cal que, tots plegats, ens anem sensibilitzant en contra de la violència, vingui d'on vingui, i que tinguem present que, també en frase de Gandhi, "no hi ha camí per a la pau, la pau és el camí".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau

DIARI DE GIRONA – 7 de juliol de 2009

Si hi ha un fet incontestable en les darreres eleccions al Parlament Europeu, del passat 7 de juny, és que la mitjana catalana d'abstenció va ser del 62,5%.

Als votants habituals i constants aquest alt índex d'abstenció els va confirmar la seva visió pessimista de la política. Als votants no tan assidus va portar-los a engruixir la xifra dels abstencionistes. I a la majoria de partits polítics va semblar que no els preocupava, i que estaven contents i cofois amb els resultats obtinguts. Cap partit no havia perdut. En van fer una lectura ingènuament positiva.

Hom esperava que una abstenció tan alta provocaria una revisió a fons i un canvi de manera de fer dels partits polítics. Doncs, no. Tot continuarà igual. El fet de l'abstenció em porta a fer diverses consideracions:

- No s'ha fet i no es farà pedagogia política. I no em digueu que se'n fa a les campanyes electorals. El que es fa és el més allunyat del que hauria de ser pedagogia política. Les desqualificacions dels adversaris, els insults. Cridar un grapat d'eslògans i frases fetes, són el trist bagatge de les campanyes electorals.

- Cal trobar camins nous per fer que els ciutadans s'engresquin per la política i presentar programes factibles i continguts que ajudin a constatar la importància de la participació política.

- Reduint la participació política a votar de tant en tant s'han portat amplis sectors de la societat a desinteressar-se'n.

- L'escandalosa xifra de l'abstenció és un signe de la desmobilització de molta gent. Fer possible l'interès i la participació en el món de la política costarà molt. La davallada és massa profunda.

- L'abstenció sempre beneficia el sector més dretà i conservador de la societat, el sector que ja li va bé que es redueixi la política a votar i prou. Ajudar a tenir criteris propis, ser conscientment crítics, no interessa.

És possible redreçar la situació? Cal que els polítics entonin un profund "mea culpa", tinguin propòsit d'esmena i emprenguin camins nous. Cal deixar de banda tanta cridòria i tanta xerrameca inútil i fer amb humilitat i constància un treball educatiu, seriós, per tal que els ciutadans prenguin consciència de la importància i del pes de la política en la vida del poble. Vull pensar que ciutadans i classe política farem una reflexió a fons i trobarem camins de construir una veritable democràcia.

Permeteu-me d'acabar amb unes consideracions de l'Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau de Barcelona i un home políticament i socialment molt compromès; en una entrevista i a la pregunta: "El preocupa l'abstenció electoral i el distanciament dels polítics respecte de la ciutadania?" responia: "L'abstenció és greu. Però cal anar a l'arrel. La gent no participa en comicis per dos possibles motius; primer, per menfotisme o manca d'interès i, segon, perquè el poder polític ha avortat tota iniciativa participativa de la societat civil". I a la pregunta: "Per exemple?" Responia: "Quan la gent ha volgut participar més enllà de les eleccions, els governs els han tallat les ales. No ens van deixar fer un referèndum sobre el deute extern i van posar moltes dificultats a la campanya "Som lo que sembrem" al Parlament. En tots els anys de democràcia, no s'ha aprovat mai ni una sola iniciativa legislativa popular.

VICENÇ FIOL I NAVARRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 9 de juliol de 2009

23 de gener de 2003. De matinada. La Policia Nacional irromp als domicilis de 23 immigrats musulmans i els deté, a instància de l’autoritat judicial francesa, com a sospitosos de terrorisme. L’operació es fa a Girona, Salt, Banyoles, Olot,... Entre el material "perillós" trobat als domicilis dels detinguts hi ha sabó Dixan. Això provocà que el fet fos conegut com a operació Dixan.
L’algerià Youb Saoudi, llavors resident a Salt i la família del qual viu ara a Girona, va ser un dels inicialment detinguts i imputats.
L'Estat francès, vista la manca d’interès demostrada pel tribunal de París davant del resultat de la investigació, va renunciar a demanar l’extradició dels detinguts i entre març i maig del mateix any van ser posats tots en llibertat. El 23 de juny, es dictà l’acte de sobreseïment que tancà la investigació i descartà la imputació penal dels imputats. El març de 2004 el jutge Garzón reobrí les diligències per a una part dels detinguts inicialment i alguns encara continuen empresonats.
Youb Saoudi, però, no va ser imputat i visqué en llibertat fins al setembre de 2003 en què el van detenir a causa de l’extradició demanada per Algèria. L'Audiència Nacional instruí l’expedient i accedí a l’extradició, amb la condició de celebració d’un nou judici a Algèria i altres clàusules. Després de la no admissió dels recursos presentats al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans, Youb Saoudi va ser finalment extradit el mes de desembre de 2006. No valgueren per res les nombroses mocions d’ajuntaments catalans, entre ells el de Girona, que s’oposaven a l’extradició, ni una Resolució de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya. Hi hagué moltes manifestacions populars que tampoc no serviren de res.
Arribat a Algèria Saoudi va ser enjudiciat i absolt per la sentència 24-02-2007, que declara la seva innocència, en reclama l’alliberament immediat i obliga el Tresor Públic a fer-se càrrec de les costes.
En ser alliberat, Saoudi inicià, al consolat espanyol d'Orà, els tràmits per obtenir el visat i retornar al costat de la seva família per reprendre la vida normal interrompuda el gener de 2003. El visat va ser denegat i se li va exigir que presentés un certificat algerià d’antecedents penals, difícil d’aconseguir. Aquest certificat va ser expedit finalment pel Ministeri de Justícia d'Algèria el 28 de gener d’enguany. Presenta el certificat al consolat d'Orà i el mes d’abril li tornen a denegar el visat d’entrada a l'Estat espanyol. Com que el certificat té una validesa de tres mesos, ja ha caducat i l’haurà de tornar a tramitar, amb tota la càrrega de burocràcia i retards que això comporta.
Fa un any, Justícia i Pau, a través de la subdelegació del govern espanyol a Girona, va cursar peticions als ministeris de l’interior i d’exteriors espanyols, així com al consolat d'Orà, per al retorn de Youb Saoudi. El subdelegat va fer arribar les peticions a la seva destinació i els dos ministeris van contestar que la concessió del visat quedava fora de les seves competències i que calia adreçar la petició al consolat d'Orà, cosa que Justícia i Pau ja havia fet. El consolat, a hores d’ara, no ha contestat.
Hem vist com les simples sospites d’un tribunal francès i un enjudiciament erroni a Algèria han destrossat la vida d’aquest gironí d’adopció i han provocat, fins ara, sis anys de vida angoixosa i de separació familiar. El fet que aquesta persona no obtingui el visat de retorn, és una simple qüestió burocràtica? O bé hi ha motius polítics? Si n’hi ha, quins són aquests motius? Qui pot explicar clarament què passa?
És curiós que un cas començat en el període del govern Aznar, declaradament de dreta, continuï sense resoldre’s amb el govern Zapatero autoanomenat d’esquerra. "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets", proclama amb contundència i claredat la Declaració Universal dels Drets Humans, signada i assumida per l'Estat espanyol. Qui en fa cas? Aquest dret no compta per a Youb Saoudi. N'ha quedat exclòs.
Tinc ben bé la impressió que, socialment, vivim adormits, que ens costa molt de reaccionar davant de la injustícia i els abusos d’autoritat. Això em recorda el poema de Martin Niemüller: "Primer van agafar els comunistes, / jo no vaig dir res, perquè no era comunista. / Després es van endur els jueus / i jo no vaig dir res, perquè no era jueu. / Després, van venir a buscar els obrers, / no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista. / Més tard es van ficar amb els catòlics / i no vaig dir res, perquè jo era protestant. / I quan, finalment em van agafar a mi, / ja no quedava ningú per protestar".

XAVIER MERINO I SERRA, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA – 7 d’agost de 2009

He fet el ritual de sempre: obro l'Informe a la pàgina d'Espanya i com cada any també m'assabento amb tristesa de com no són respectats el drets humans a la península Ibèrica.

A continuació ho explico molt resumidament.

1.- L'Informe explica ben detalladament quatre casos de tortures i maltractaments. El relator de l'ONU per a la promoció i protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals en la lluita contra el terrorisme va expressar la seva preocupació davant la persistència de les denúncies de tortura i maltractaments.

2.- Ens assabenta de dos casos de devolució al país d'origen de dues persones, un sirià i un rus, sense haver-hi cap garantia que serien tractats justament i la realitat ho va confirmar: foren empresonats i torturats.

3.- Cita dos fets d'abusos comesos per dos grups armats. ETA es declara responsable de la mort de quatre persones el 2008 i de nombrosos atemptats amb bombes.

4.- AI mostra la seva preocupació perquè s'han definit com a terrorisme, en alguns articles del Codi Penal Espanyol, fets que no s'haurien d'haver inclòs en aquesta categoria.

5.- Les autoritats espanyoles, a petició dels Estats Units, van autoritzar amb ple coneixement l'ús de bases militars espanyoles per traslladar detinguts a la presó de Guantánamo.

6.- Nombroses persones emigrants i sol·licitants d'asil polític seguien arriscant les seves vides en intentar arribar a Espanya per perilloses rutes marítimes i terrestres i van patir pel camí abusos causats per les xarxes criminals i per les Forces de Seguretat. Els acords de readmissió signats entre Espanya i nombrosos països del nord i l'oest de l'Àfrica no inclouen garanties en matèria de drets humans.

7.- Tres anys després de la Promulgació d'una Llei contra la violència de gènere, les dones que havien estat víctimes d'abusos continuaven trobant obstacles per rebre assistència mèdica i accedir a la justícia en alguns llocs d'Espanya. Les dones immigrants en situació irregular es trobaven amb dificultats especials. Segons dades del Govern, l'any 2008, 70 dones varen morir en mans de la seva parella o exparella.

8.- Racisme. Es varen continuar denunciant atacs racistes comesos per persones a títol individual, i casos de tortura i maltractaments, amb un component racista, a mans de funcionaris encarregats de fer complir la Llei. Segons l'Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, Espanya és l'únic país on no es publiquen les dades oficials sobre les denúncies i procediments penals relacionats amb delictes racistes.

Una lectura completa de l'Informe ens faria adonar de la gravetat de la situació a l'Estat espanyol en tot el que fa referència als Drets Humans. Quan sentim les proclames de molts polítics del Govern que afirmen que respecten escrupolosament els Drets Humans i llegim la realitat que presenta AI, sembla que no parlin del mateix país.

VICENÇ FIOL, membre de Justícia i Pau
DIARI DE GIRONA, 31 d’agost de 2009

Amb motiu de la mort de Joaquín Ruiz-Giménez la premsa ha informat de la seva biografia com a polític demòcrata i catòlic. No he sabut veure, però, cap referència al fet que presidí la comissió general de Justicia y Paz de l'Estat espanyol. Per això vull evocar aquesta presidència ja que va ser un aspecte destacat de la seva militància catòlica.

Justícia i Pau és una entitat catòlica que neix després del concili i s'organitza de manera diversa en els països on és present. A l'Estat espanyol ho féu a partir de secretariats diocesans amb vida pròpia i independent; a Madrid hi havia la comissió general on ens trobàvem per compartir informacions i esforços. A Catalunya els primers grups es crearen en el tardofranquisme i feren sentir la seva veu en campanyes contra la pena de mort i a favor dels drets humans (dins i fora de l'Església). JiP volia ser una veu que s'ajuntava a les dels grups cívics i polítics que volien democratitzar el país. Ruiz-Giménez fou president de la comissió general de Justicia y Paz. Era responsable davant l'episcopat de les activitats i de les declaracions públiques que es feien a tot l'Estat. Per la seva part, cada secretariat feia vida pròpia, també el de Girona. I ens trobàvem diferents vegades l'any per compartir el que fèiem i organitzar, si calia, activitats conjuntes. A l'estiu solíem trobar-nos 2 o 3 dies prop de Madrid. En una d'aquestes reunions el president Ruiz-Giménez va haver d'entomar una andanada del grup gironí, concretament de Modest Prats, a favor de Catalunya i de la realitat plural d'això que anomenaven Espanya. Una vegada més vèiem que els companys espanyols continuaven sense entendre qui érem i què fèiem. Davant l'andanada, Ruiz-Giménez va dir en el seu to irònic: «Caramba padre, que nuestro Señor le conserve el genio!, pero que no se lo aumente!».

Un estiu que estiuejava a Calonge el vàrem anar a buscar i propiciàrem una trobada amb el bisbe Camprodon. Va ser una conversa llarga i distesa sobre el futur del país, la democràcia, l'Església, els drets humans... Veiérem un home coherent amb uns ideals, respectuós amb els altres, crític amb l'immobilisme, amb una capacitat de diàleg enorme i que veia els aspectes positius en les situacions conflictives.

No cal dir que quan, el 1979, va deixar la presidència de Justícia i Pau el sector més conservador de l'episcopat va respirar tranquil; no veien bé el compromís polític del director ni que el secretari fos part de Cristians pel Socialisme.

Salomó Marquès i Sureda, membre de Justícia i Pau

EL PUNT GIRONA – 5 de setembre de 2009

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política