En els anys que van des del naixement de Crist (any primer de l’era cristiana), fins a l'any 1000, els habitants del planeta passen de 250 a 350 milions de persones. És a dir, hi ha un creixement en relació al any 1 de 100 millions de persones en un periode de 1000 anys de temps.

  La mort acompanyava quasi quotidinament al poble a l’Edat Mitjana. El fluxe de tota una sèrie d’esveniments feia que la mort fos molt coneguda. Les guerres, les epidèmies i la fam n'eren les causes més usuals.

  La propietat de la terra, majoritàriament en mans del senyor, obligava a un treball continuat al camp a la vora i sota la protecció del castell. Els servents eren obligats a contribuir personalment en les guerres i incursions dels senyors i havien de donar una part important de les seves collites als senyors (contribucions i impostos).

  La dependència dels senyors feudals era gran. Si bé hi havia homes lliures, també existien esclaus que es compraven i venien en comerç, que es movia per tot Europa. També és l’època de la roturació dels grans boscos, a fi de proporcionar terres a l’agricultura.

  En aquest context, les riqueses s’acumulaven en mans senyorials i llur repartiment es feia en els seus cercles propers, i els pobles depenien massa sovint de la benevolència d’aquests. Els problemes sorgien en els anys de males collites, les epidemies i les guerres, en els quals els servents i els esclaus quedaven a mínims de renta per a la seva subsistència.

 En ocasions, davant l’arbitrarietat dels senyors feudals, l’Església (molt influent) va proclamar una bula, mitjançant la qual ningú podia ser perseguit o mort al voltant de les esglesies (dins d’un espai de determinats metres). Aquesta és una de les causes de la formació de les parròquies.

  La pena per la no observació d’aquest precepte era l’excomunió. A Catalunya, l’Abat Oliva va instituir el Pacte de Pau i Treva; aquest pacte data de mil anys. La treva de Déu prohibia la lluita des de la tarda de dijous fins al matí de dilluns, sota pena d’excomunió.

 El teixit social apunta cap a una divisió de classes. Els clergues (oratores), intercessors entre el món terrenal i el mon eclesial, que fan arribar al cel les oracions i frenes i que il.luminen la terra interpretant la paraula de Déu.

   Els senyors (bellatorres), guerrers actuals amb la missió de mantenir l’ordre i defensar els serfs (laboratores) perquè treballin el camp.

06/02/2014

          

   El darrer mes de novembre JP Sant Just vam fer una conferència-debat a les antigues escoles Montserrat, sobre el parc Agrari del Baix Llobregat.

   En aquest acte els ponents ens van explicar que dins del parc disposen de 3000 Ha de conreu d’hortalisses i fruites que vénen als comerciants locals dels pobles, a Mercabarna o bé directament. Tots aquests productes al ser de proximitat són consumits amb el màxim de frescor i qualitat.

  Els últims 60 anys hem consumit productes agrícoles i fruites vingudes de fora i alguns d’altres continents i això ha estat possible perquè els preus del petroli ho han permès, però actualment els preus del transport s’estan encarint a causa de les dificultats d’extracció dels nous pous de petroli i també pel tancament de jaciments ja esgotats. Si el preu de cost del litre de petroli augmentés sis vegades el valor actual (cosa que és possible en els propers anys) el transport per avió i també per carretera i mar faria econòmicament inviable les compres a llargues distàncies.

  Aquí és on entre en joc els cultius de la terra al voltant de les grans ciutats com a subministradors agrícoles. Això ja s’està notant al Parc Agrari, ja que actualment ja demanda de terra per a cultius.

 El Parc agrari del Baix ofereix cursos per a formació d’agricultors que vulguin dedicar-se i també assessorament tècnic, i la joventut ja està movent-se en aquest sentit. El Baix Llobregat disposa de terres a part de les del Parc Agrari, per tant tot plegat enfoca noves oportunitats de treball per al present i el futur.

  Un altra  possibilitat de créixer per l’economia està en mans dels Bancs i dels governs. Decididament si s’aposta per l’economia productiva i es deixa l’especulativa, és en la fabricació de béns de tot tipus on es crearan hores de treball i augment de valor afegit.

  Els bancs tenen a les seves mans recolzar la petita empresa i els autònoms  a través de la concessió de crèdits a llarg termini i interessos tous, i amb avals dels governs. De fet, la banca va néixer per la necessitat d'ajudar a crear riquesa a través d'inversions en negocis que surten d’iniciatives individuals en el ple de la pròpia societat.

  Ha estat en les darreres dècades i sobretot des de la globalització que la banca ha anat abandonant l’economia de la producció per dedicar-se a l’economia especulativa (altes i ràpides ganancies), però sense produir béns ni hores de treball sinó enriquiments a uns pocs i pobresa i misèria per a molts.

 Quan la banca vegi que el negoci està més segur i productiu en la creació i no en l’especulació, ha de tornar als seus orígens. Cal, però, que es posin límits a l'especulació regulats pels governs i avalats pels partits polítics, ja que d’alguna manera es veuran obligats per la pressió ciutadana.

15/01/2014 

Les societats basades en l’agricultura i la ramaderia basaren llur desenvolupament en l’esclavitud, com a forma bàsica de treball i eix fonamental del sistema. Els esclaus eren els que treballàvem i feien les labors dures, fet que permetia que els homes/dones lliures, ciutadans, es dediquessin a les feines de governar, legislar, estudiar, practicar els jocs de tots tipus, guerrejar, acumular riquesa, entre d’altres activitats.

En una bona part dels darrers 8000 anys, l’esclavitud i l’explotació dels homes i les dones ha estat una característica constant, present a la majoria dels pobles, ètnies o nacions. En l’actualitat encara subsisteixen formes d’esclavitud tals com la trata de blanques, els treballs de subsistència pura de baixos salaris i jornades amb horaris de 12 o més hores en llocs mancats d’espais adequats i perillosos com les maquil·les a Centreamericà o les fàbriques tèxtils a Bangla Desh, entre d’altres.

El comerç o compra/venda de persones (tractades com una mercaderia) sempre van representar un bon negoci mercantil. Evidentment, els ímputs d’explotació dels esclaus són pràcticament nuls a nivell de cost (per l’absència de salaris), fet pel qual els outputs de les seves activitats, és a dir, els beneficis econòmics eren màxims i això permetia l’acumulació de riquesa als propietaris.

El sistema capitalista és hereu sens dubte d’aquestes tradicions transformades en el temps i així hem arribat, en la darrera dècada del segle XX, que el 25% de la població mundial del planeta (els denominats països rics industrials del Nord) disposen del 75% de la renda mundial, mentre que el 25% de la resta de la renda pertany al 75% dels països (anomenats del Tercer Món) i la desigualtat va augmentant cada any.

El capitalisme més extrem va sorgir dels països del Nord d’Europa (Holanda) amb la religió calvinista que creu que els seus seguidors se salvaran i aniran a l’altra vida si abandonen aquesta enriquits per les seves activitats, ja que així demostren que han estat escollits pels resultats obtinguts en llurs activitats mercantilistes.

I aquest capitalisme ha arribat a transformar-se en capitalisme salvatge i ha triomfat al món actual. La seva dèria és aconseguir beneficis màxims a curt termini sense importar el dany social als treballadors i a la natura i tampoc l’empobriment dels pobles. És un error gran, ja que el sistema podria ésser sostenible a base de calcular els guanys a llarg termini, la qual cosa implica respectar les produccions agrícoles i minerals del Tercer Món a preus justos i evitar la competència deslleial dels estats del Nord, establint politiques de preus a la baixa amb l’ajut de la OMC.

Una altra manera d’administrar els bens del planeta és possible, més justa i sostenible, però per això cal que l’avarícia deixi d’existir.

10 de desembre de 2013

La situació actual dels bancs i caixes i el seu refinançament ocupa ara per ara tots els esforços dels governs de Catalunya i de l'Estat espanyol, així com també una part gran dels països d’Europa i el Fons Monetari Internacional.

Entitats financeres que han perdut els seus actius per dedicar-se als negocis especulatius (grans beneficis a curt termini) i haver oblidat la seva tasca principal de servei a l’economia productiva (món empresarial i autònom).

El que ens preocupa és que aquesta política ens porta a uns percentatges molts alts d’aturats de llarga duració, entre els quals el col.lectiu dels joves és el més afectat. I això per a una societat és un mal que a llarg termini  pot paralitzar el futur del país, amb conseqüències irreparables i una extensió més gran de la pobresa.

Per això, per pal·liar l’atur, creiem que es poden prendre iniciatives en primer lloc de formació a tots els nivells: escoles, universitats, recerca i investigació, impressors, torners, mecànics de totes les especialitats, soldadors, reparació de tota mena d’ordinadors i electrodomèstics, agricultors, fusters, paletes, electricistes i tota mena d'oficis i serveis.

Es tracta de fomentar iniciatives personals i cooperatives per a muntar empreses petites i autònoms, per la qual cosa és important disposar de sistemes de financiació a través de la banca ètica (Triodos Bank o Fiare) amb servei de microcrèdits per als emprenedors. Paral·lelament la posada en marxa de xarxes socials de microcrèdits als llocs on hi ha necessitats serien una bona ajuda inicial.

Iniciatives de joves per a conrear la terra pròxima als llocs de consum amb servei de transport al consumidor pot ser un via vàlida.

No se'ns escapa que els governs al més alt nivell han de recuperar el seu paper principal, que és complir la Constitució i estar al servei dels pobles i no dels poders financers i del capitalisme salvatge. Ara per ara han actuat amb una greu irresponsabilitat que no respon a la lleialtat en què ha actuat sempre el poble.

La circul.lació de diners dins la societat és similar a la circulació de la sang dins del cossos dels ciutadans. Permet canviar els bens i serveis produïts per diners com a elements de canvi. Quan res restringeix aquesta circulació la societat se'n ressent greument i d’aquí venen les dificultats de les empreses petites i mitjanes, i els autònoms.

La pregunta és: per què es restringeix aquesta circulació monetària?  Els bancs ens diuen que no tenen diners. Paral·lelament en moments de crisi és quan s’ha de potenciar les entitats productores d’hores de treball, que són les empreses petites i els autònoms. La pregunta que ens fem és: on són els diners dels depositaris de diners als bancs, és a dir, els diners de la gent col·locats als bancs? Possiblement es deu en el mal ús que han fet els bancs amb inversions d’especulació. La bombolla immobiliària, l’especulació en el preu dels aliments mes bàsics a nivell mundial, la desviació de fons als paradisos fiscals, la corrupció i molts d’altres.

El Banc d’Espanya ha injectat diners públics per salvar la situació dels bancs i caixes espanyols i després els ha venut a d’altres bancs cobrint les pèrdues als compradors. No es el cas d’Anglaterra, que ha optat per nacionalitzar els bancs en fallida.

A l’Eestat espanyol es parla que hi ha encara un gran nombre d'entitats bancàries plenes d’actius tòxics, és a dir, partides d’actius sobrevalorats que no tenen sortides al mercat en forma de pisos, terrenys, solars, etc. adquirits en ple auge immobiliari. Naturalment els socis d’aquestes entitats apreten per a que el govern estatal els hi compensi aquest valors.

La qüestió és si davant de la crisi actual, en què la tassa d’atur assoleix els 4,5 milions de persones a l'Estat i 650.000 a Catalunya, la societat ha de promoure activitats que augmentin el nombre d’hores de treball (i també el manteniment de les actuals) o bé ha de salvar per enèssima vegada els bancs fallits. El dubte és cap a on es decantarà el Govern espanyol i també el govern català. Ja que els mitjans monetaris (els diners) són els que són.

Ho veurem en el futur immediat. Les retallades han servit per rebaixar el dèficit de l'Estat i ara som més pobres que abans. El poble ja ha contribuït amb el pes de la crisi. Ara toca la reactivació real i lògica de les entitats productores d'hores de treball.

S'ha de tenir en compte la manera amb què un país petit com Islàndia ha resolt el problema. Nacionalitzen tots els bancs, canviant la Constitució del país i jutjant el president del govern per mala administració dels bens a ell confiats. I ara treballen per la normalització del país, que ja estan aconseguint.

Utilitzem cookies, ja sigui pròpies com de tercers, per oferir els nostres serveis i recollir informació estadística. A l'accedir a "justiciaipau.org" estàs acceptant la seva instal·lació i ús. Per a més informació veure Avís legal. Clicar aquí per acceptar Vore política